Desposseït ja de tot halo de misteri, el fenomen conegut com la gran renúncia ha quedat definitivament identificat i catalogat com un molt menys enigmàtic gran desplaçament. Quan des de finals de 2020 milions de treballadors nord-americans van deixar les seves empreses no ho van fer animats per un embafament del que feien, o per una ànsia de fer un alto al camí i dedicar-se a altres coses o per aprofitar tot l'impacte post-coronavirus per desenvolupar noves inquietuds. No, simplement, com han demostrat les dades, la majoria va decidir canviar de feina empesos per l'allau de millors ofertes salarials que van inundar el mercat. Un mercat laboral sobreescalfat va propiciar aquest gran desplaçament.

L'últim Butlletí Econòmic del Banc Central Europeu de 2022 assenyala que aquest sobreescalfament del mercat laboral està abandonant l'àmbit nord-americà i s'està fent cada vegada més present al mercat laboral europeu. L'escenari de nombrosos llocs de treball sense cobrir, escassetat de professionals i ofertes d'alts honoraris, fites d'aquest sobreescalfament, s'identifica ja a Alemanya i els Països Baixos, amb ràtios d'1,315 i 1,236 vacants per aturat, xifres similars a les que es registren als Estats Units. Espanya, amb una ràtio de 0,049 vacants per aturat, està encara als antípodes d'aquest sobreescalfament laboral i gran part d'aquesta qüestió no l'afecta.

En les últimes setmanes, tanmateix, estan aflorant dades que mostren que l'impacte dels increments salarials al mercat laboral global s'està desaccelerant i que en alguns casos rellevants s'ha estancat. L'Indicador de Salaris de final d'any de la consultora Indeed Hiring Lab, que analitza el mercat laboral dels EUA UK i Zona Euro, parla ja que el creixement salarial postpandèmic ha tocat sostre.

Quan els estímuls salarials no són ja suficients per atreure talent sabem de sobres que és necessari recórrer als estímuls emocionals. El catàleg d'aquests estímuls que no tenen un estricte caràcter econòmic és molt ampli, com també se sap. Inclouen el que coneixíem com a salari en espècie, aquests ajuts a l'allotjament, al transport o al dinar, les ofertes d'assegurances de variada espècie, els plans de formació... i altres qüestions més intangibles com la planificació dels horaris per permetre una millor conciliació familiar, vacances extra, flexibilitat en el desenvolupament de les tasques professionals, setmana de quatre dies i totes aquelles qüestions que permeten obtenir una millor qualitat de vida professional i familiar. Tot el relacionat amb la remuneració emocional està àmpliament analitzat i estudiat. Una recerca simple del concepte a Google ens ofereix més de 800.000 entrades.

Em pregunto si aquestes propostes extrasalarials són avui dia en condicions d'ajudar a trencar aquest nus gordià laboral i que aquesta oferta insatisfeta de llocs de treball casi amb el que de veritat esperen els que busquen llocs de treball que satisfacin unes expectatives cada vegada més àmplies. Penso que no i que l'emocionalitat salarial ha de fer un volt de cargol significativa i endinsar-se en la recerca de conceptes innovadors. Cal trobar intangibles veritablement imaginatius que es puguin afegir a l'efectiu d'una proposta monetària per fer-la veritablement irresistible en un mercat laboral molt calentó. En sentit estricte no parlo de qüestions absolutament noves, sinó de coses que ja existeixen, que són allà, en molt petites dosis, però que gaudeixen d'una estima inqüestionable.

En els primers dies de gener, Microsoft va anunciar que posava en pràctica una política laboral de vacances il·limitades per a bona part dels seus treballadors. És una idea ja coneguda, que practiquen per exemple a Goldman Sachs o a Netflix; controvertida, doncs en algun dels casos el resultat és que els treballadors prenen menys vacances de les que ordinàriament els corresponen, però que oculta un concepte de molt ampli recorregut. Si et proposo que prenguis els dies de vacances que vulguis de la forma que et sembli millor és perquè tinc plena confiança en què executaràs la teva feina amb absoluta responsabilitat i a plena satisfacció.

Plena confiança, aquest és, penso, l'extra intangible que s'hauria d'incorporar com més aviat millor al catàleg de la remuneració emocional per complementar adequadament la pecuniària. No és gens fàcil. Suposa, com a ocupador, que assumeixo que realitzaràs les teves funcions de manera idònia, de la forma i pels mitjans que consideris més adequats i que els resultats seran òptims en benefici tant del teu equip de col·laboradors com de la corporació. Suposa que no exerciré cap funció de controlador o de vigilant, obsessionat amb el què fas i on ets, i que passo de cronometrar el temps que estàs assegut davant de l'ordinador o del que sigui. Suposa que assumeixo plenament que disposes de totes les capacitats i habilitats necessàries i que espero que donis curs i les posis a funcionar a ple rendiment. Les vacances il·limitades les dono per suposades en la proposta de retribució en espècie, el que ofereixo és confiança il·limitada.

Penso que empaquetar tots els conceptes associats a la confiança il·limitada en una proposta de feina la faria irresistible. En el fons és el que qualsevol espera, que confiïn en un. És un plus d'intensitat emocional en les relacions laborals amb alt potencial destructiu d'estructures antiquades i anquilosades. També penso que es pot fer, que no és una cosa utòpica. No és una qüestió per generalitzar, ja que és evident que té les seves limitacions. Però no veig excessiu problema en què algú que busca bons treballadors per a llocs rellevants sigui capaç de fer el pas i de sistematitzar una proposta laboral que contingui de forma detallada un compromís de confiança el més il·limitada possible. El resultat pot ser d'igual intensitat emocional.