Afirmava Aristòtil que la virtut es troba en la moderació i la prudència. Si bé aquest axioma no seria necessàriament aconsellable en alguns dels àmbits més estimulants de la vida, s’escau d'allò més a l’hora d’elaborar projeccions econòmiques.

La darrera setmana del primer mes de l’any ve carregada de dades econòmiques que conviden a fer balanç de l’exercici passat i, alhora, oferir pronòstics apressats sobre el que esdevindrà durant l’any en curs. Trimestralment, l’Institut Nacional d'Estadística (INE) obre la seva hora bruixa en tres jornades matinals i ens proporciona notícies fresques en relació al que passi al mercat laboral, ens informa de l’evolució de l’economia i ens avança com es comporten els preus. De la famosa trilogia EPA, PIB i IPC de finals de gener acostumen a sorgir-ne tota mena d’anàlisis que sovint van força més enllà d’explicar la realitat econòmica actual, perquè la temptació de projectar comportaments passats cap a escenaris futurs és massa irresistible. És en aquests períodes quan solem sentir auguris triomfalistes o vaticinis catastrofistes. Enguany no ha estat una excepció.

Però aquests darrers dies de gener ens adverteixen que allò que s'esdevindrà encara té un pòsit d’incertesa considerable. En el recent Fòrum de Davos, punt de trobada de les principals institucions i organismes internacionals amb les elits econòmiques, es van posar de manifest quins eren els principals riscos percebuts. A banda del traumàtic fracàs en la lluita contra la crisi climàtica, es va donar molta transcendència als efectes socials i polítics de l’encariment en el cost de la vida, tant de la perspectiva del seu impacte econòmic recessiu com des de la vessant de la pèrdua de cohesió social, de generació de polarització i de fragmentació geopolítica. Assumida l'evidència que les tecnologies emergents indueixen més desigualtat i contenen riscos de seguretat importants, també genera aprensió i basarda que les tensions comercials i el desencert en les polítiques econòmiques agreugin les vulnerabilitats socials existents i dificultin la capacitat de respondre col·lectivament als reptes que hi ha. A banda de si el diagnòstic és benintencionat o interessat, si del que es tracta és de gestionar les incerteses, cal saber el pa que s’hi dona.

Què ens diu la conjuntura econòmica? Les dades de l’Enquesta de Població Activa del darrer trimestre de l’any ens van confirmar la desacceleració del mercat laboral, recollint la pèrdua d’intensitat en la creació d’ocupació ja detectada a les afiliacions a la Seguretat Social al mes de desembre. La resiliència del mercat laboral ha estat admirable, en bona part degut als canvis normatius i les mesures d’estímul fiscal. Han facilitat que la xifra d’afiliacions assoleixi valors històrics i es limiti la caiguda del consum familiar, tot i la forta pèrdua de capacitat adquisitiva. Però els seus efectes s’esgoten i ara es requereix el relleu de la inversió empresarial i del bon ús dels fons Next Generation, perquè fins i tot l’escalada de l’ocupació més qualificada semblaria haver tocat sostre. Si volem anticipar el que s'esdevindrà, caldrà estar molt amatents, doncs, a la informació que ens proporcioni el mercat laboral.

La publicació de les dades provisionals d’evolució del PIB ens avancen un creixement econòmic moderat durant el tercer trimestre i una progressió del 5,5% en el conjunt de l’any, superior al previst per gairebé tothom. Flors i violes, però l’informe trimestral presenta més rareses que un gos verd. L’economia creix durant el trimestre, tot i que tant la despesa en consum final com les inversions i les exportacions retrocedeixen. L’avenç del PIB s’explica només perquè la davallada de les importacions encara és més important i perquè el sector públic continua dopant l’economia. La màquina no s’atura ni va enrere, però es va quedant sense força per continuar avançant. Ara bé, com que l’INE ens ha acostumat des de la pandèmia a revisar notablement les dades publicades provisionalment, poc estrany seria que aquestes estimacions canviessin quan esdevinguin paràmetres definitius. Estem en mans, doncs, de com es contingui la inflació, de com afecti la reobertura de l’economia xinesa als preus de l’energia, de com avancin l’ocupació i les rendes salarials i de com evolucionin els nostres principals mercats exteriors. I en alerta màxima, perquè Alemanya, a l’entrada de l’hivern, ha donat un primer pas cap a la recessió. Queda partit encara...

Finalment, la dada avançada de l’IPC de gener ens confirma que la inflació continua sent una fera molt difícil de domesticar. La inflació subjacent, autèntic referent de la política monetària, s’enfila fins al 7,5%, gairebé dos punts per sobre de l’índex general. Malgrat les polítiques d’intervenció en els mercats i la desacceleració econòmica, l’alça de preus encara no remet i les tensions de costos afecten tota l’activitat productiva. I aquesta és la cruïlla on trobem els límits i contradiccions de la política fiscal. Generosa i persistent, l’acció de la política pressupostària ha esdevingut indispensable per sostenir l’activitat econòmica i mitigar l’episodi d’inflació, però cada nova decisió dels bancs centrals va posant en dubte la compatibilitat de les polítiques fiscal i monetària. Aquesta setmana mateixa el BCE ens dona un nou clatellot.

Còmodament asseguts en butaques luxoses, però amb un rictus una mica més tens de l’acostumat, els líders econòmics defensaven sense cap fissura els seus actes i proclames. Mentre els representants de l’Organització Mundial del Comerç advertien dels riscos de la fragmentació de les cadenes de subministrament i de l’alentiment del comerç, les primeres espases del Fons Monetari Internacional i dels principals bancs centrals advertien els governs de la necessitat de reconduir les prioritats de la política fiscal en favor d’inversions promotores de resiliència econòmica, si es vol evitar més augments dels tipus d’interès. Al seu torn, els economistes propers a l’administració Biden defensaven la necessitat d’estimular la cursa competitiva per al desenvolupament de les noves tecnologies verdes mitjançant l’ús de subvencions públiques. La música de fons suggereix una disciplina fiscal més gran, però també un canvi en els beneficiaris principals de les seves polítiques. Business as usual...