Les darreres setmanes, s'ha produït un debat sobre l'evolució a llarg termini de les economies espanyola i catalana. La darrera nota del Cercle d’Economia planteja la qüestió de la convergència en PIB per habitant d´Espanya amb Europa i assenyala el feble creixement de la productivitat com el principal factor explicatiu del diferencial existent. El propòsit d'aquest article és ajudar el lector a orientar-se en el debat, adoptant una visió de llarg termini, que capti les principals tendències, fent abstracció de les fluctuacions cícliques a l'alça o a la baixa –particularment acusades en el cas de l'economia espanyola. (Per raons d’espai, ens limitarem al cas de l’economia espanyola en comparació amb els països de la UEM.

El primer aspecte que cal tenir en compte quan es tracta d'avaluar l'evolució d'una economia a llarg termini són els punts inicial i final de l'anàlisi. Si aquests punts coincideixen amb els màxims i mínims cíclics estarem facilitant una interpretació esbiaixada de les dades. Per exemple, si triem els anys 2006 o 2007 com a punt inicial, atès que es tracta d'un màxim cíclic de l'economia espanyola, on es van assolir nivells de PIB insostenibles, a conseqüència d'un patró de creixement profundament desequilibrat, la comparativa amb anys posteriors apareixerà esbiaixada a la baixa. I si prenem com a punt final els anys 2021 o 2022, quan l'economia espanyola no s'havia recuperat totalment del xoc associat amb la pandèmia del 2020, el biaix a la baixa s'aguditza. En sentit invers, si prenguéssim com a punt de partida el 2013 o el 2014, als punts més baixos del cicle, la comparació amb anys posteriors apareixeria esbiaixada a l'alça. També és important tenir en compte amb quins països es realitza la comparació. No són el mateix els 20 països que conformen la Unió Econòmica i Monetària que els 27 que constitueixen la Unió Europea. Aquests últims inclouen algunes economies –com Polònia, Romania o Txèquia–, que partint de nivells significativament per sota de la mitjana de la UE han experimentat ràpids creixements, que esbiaixen a la baixa la convergència amb la mitjana d'una economia relativament més desenvolupada, com és l'espanyola.

Si es pren com a referència la UEM-20 i com a punts inicial i final de l'exercici comparatiu els anys 2000 i 2019 –és a dir, des de la creació de la UEM fins a l'any immediatament anterior a la pandèmia– observem que el PIB per càpita de l'economia espanyola, mesurat a preus constants per neutralitzar l'efecte de la inflació, ha augmentat en termes reals un 17,4%, mentre que l'augment al conjunt de la UEM ha estat del 18,4%: un punt més. En termes relatius –utilitzant en aquest cas el PIB a preus corrents i ajustats a Paritat de Poder Adquisitiu (PPA)– el PIB per càpita espanyol ha passat de representar el 85,7% de la UEM el 2000 al 86,1% el 2019. Per tant, més que divergència, allò que s'observa, si fem abstracció de les desviacions associades amb el cicle o amb xocs excepcionals, però transitoris, és una certa estabilitat a llarg termini del diferencial entre Espanya i Europa. És a dir, l'any 2019 l'economia espanyola estava pràcticament a la mateixa distància de la mitjana que el 2000. Mentre que el nivell de vida –en termes del PIB real per habitant– havia augmentat a un ritme semblant a la mitjana de la UEM: una mica més d'un 17% en 20 anys, equivalent a un creixement interanual acumulatiu del 0,9%. En conclusió: persistència del diferencial amb la UEM de mitjana a llarg termini i progrés similar, però insuficient del nivell de vida –insuficient en la mesura que l'economia espanyola hauria d'aspirar a un major (i millor) creixement per assolir la convergència. (En el mateix període, el PIB per habitant d'Alemanya, una de les economies clarament guanyadores del procés d'integració, ha avançat gairebé un 25%.)

L'economia espanyola podria haver convergit i progressat més i millor entre el 2000 i el 2019? Podria. Què ha fallat o què hi ha faltat? I quines polítiques serien més efectives per corregir el rumb? Per intentar respondre aquestes preguntes és útil descompondre el PIB per habitant en els tres factors que ho expliquen: el productiu, el laboral i el demogràfic. És a dir: el PIB per persona ocupada, la taxa d’ocupació (percentatge de persones ocupades sobre la població activa) i la taxa d’activitat (percentatge de persones actives sobre la població total). Començant pel primer, el PIB real (a preus constants) per ocupat de l'economia espanyola va augmentar un 12% entre el 2000 i el 2019, un punt més que l'11% de la UEM en conjunt i igual que Alemanya (en aquest darrer cas, la comparació podria estar esbiaixada per una major penetració del treball a temps parcial en el cas alemany). Tot i això, en percentatge de la mitjana de la UEM la distància és encara significativa (91,6% el 2000 i 93,6% el 2019, ajustant el PIB per ocupat per PPA). Alhora, és possible descompondre el PIB per ocupat en dos factors: la dotació de capital per persona treballadora i un factor residual que engloba aspectes com ara el nivell tecnològic i la qualitat del marc institucional. La distància en productivitat amb la UEM depèn fonamentalment d’aquest factor residual, que reflecteix un patró d’especialització sectorial poc intensiu en formació i innovació i un marc institucional millorable. Per tant, una de les claus per créixer i convergir seria garantir unes regles de joc que donin seguretat i confiança a la inversió a llarg termini, prioritzant aquella més intensiva en coneixement i tecnologia amb una política industrial eficaç.

Un segon factor diferencial amb la UEM és el laboral: la taxa d'ocupació de l'economia espanyola ha retrocedit des del 87,1% el 2000 fins al 86,0% el 2019, mentre que a la UEM progressava del 91,5% al 93,1% durant el mateix període. Podria ser que la darrera reforma laboral estigui ajudant a corregir aquest dèficit crònic de l'economia espanyola. Però no és clar que sense reformes addicionals l'augment de la taxa d'ocupació sigui compatible amb la millora contínua de la productivitat. D'altra banda, el factor demogràfic –la taxa d'activitat– ha evolucionat millor que la mitjana de la UEM, passant del 47,3% el 2000 (48,1% a la UEM) al 50,2% el 2019 (49, 9% a la UEM). Es tracta d'un fet notable, ja que entre el 2000 i el 2019 la població resident ha augmentat en 6,7 milions de persones, majoritàriament immigrants, cosa que representa gairebé un 30% de l'increment de la població en el conjunt de la UEM. Cal tenir en compte que, sense l'aportació de la immigració al creixement de la població activa, l'envelliment de la població autòctona porta a una caiguda de la taxa d'activitat, amb efectes depressors sobre el PIB per habitant. Per tant, el factor demogràfic, que reclama una gestió adequada de l'envelliment i de la immigració, també hauria de ser una prioritat de la política econòmica, juntament amb els factors productiu i laboral. L'economia espanyola encara no ha entrat en oberta decadència, però sí que està en un punt d'inflexió en què la balança es pot inclinar en un sentit o en l'altre. (Cal veure si una vegada superats els efectes de la pandèmia reprendrà la tendència anterior.) En qualsevol cas, i més enllà de les xifres, la nota del Cercle encerta en la contundència del missatge: cal fixar prioritats clares i aconseguir consensos amplis per transformar-les en polítiques efectives. El futur no espera ningú, però acull els que ho anticipen.