A Espanya, però sobretot a Catalunya, la reputació de conceptes com empresa privada, beneficis o empresari no gaudeixen d’un bon moment. No és res nou, però l’augment de la polarització social i els populismes han accentuat aquesta tendència cultural, que és més intensa a casa nostra que a altres geografies del món. Des de la política s’ha contribuït, ja sigui per irresponsabilitat o per ignorància, a posar gasolina a aquest foc: recordem com dirigents de Podemos han insistit en desenes d’ocasions en la necessitat de crear una cadena de supermercats pública, estatal –malgrat el marge de benefici del sector de la gran distribució és d’entorn d’un 3%, segons el Sistema d’Anàlisi de Balanços Ibèrics (SABI), que concentra tots els comptes de resultats d’empreses d’Espanya i Portugal dipositats al registre mercantil. És a dir, si renunciessin a generar beneficis, el paquet de iogurts que val 2€ podria passar a costar... 1,94€, suposant que els costos es mantinguessin estables i no augmentessin a causa de la històrica mala gestió de les empreses públiques.

En algunes ocasions, aquest presagi populista ha acabat fent-se realitat. Ada Colau va crear una energètica pública, Barcelona Energia, un projecte empresarial que acumula tota mena de mèrits: des de ser una de les opcions més cares del mercat en termes de preu/kWh i sense cap altra opció pels clients desfavorits que el bo social que aplica qualsevol altra comercialitzadora per llei, fins a acumular litigis per contaminació atmosfèrica que han acabat esquitxant exregidors del consistori (la seva font principal de generació energètica és la incineració que es duu a terme a la planta Tersa, molt intensiva en emissió de partícules a l’aire), passant per uns comptes de resultats desastrosos que acumulen pèrdues sufragades amb els impostos dels barcelonins. L’anterior govern de la Generalitat, el gabinet liderat pel republicà Pere Aragonès, va considerar que aquesta experiència era prou interessant per a replicar-la a nivell autonòmic, en el que s’ha anomenat L’Energètica.

A nivell estatal trobem exemples com Correos, que enguany ha rebut l’enèsim paquet de diners públics: 4.000 milions d’euros per rescatar-la de la fallida, un forat financer que alguns pensarien que resulta impossible de crear només a base de repartir paquets d’eCommerce xinesos per sota del cost logístic mentre tantes altres empreses de repartiment són perfectament rendibles i cobreixen la totalitat del territori. Tot i aquestes experiències negatives, segueix existint un cert sentiment que aquest és el peatge necessari per garantir un cert grau de responsabilitat en la gestió, d’equitat, de cura amb el medi ambient o d’ajuda als desfavorits.

A Espanya, sobretot a Catalunya, la reputació de conceptes com empresa privada, beneficis o empresari no gaudeixen d’un bon moment

I és que fins fa ben poc quedava un espai entre les empreses privades, amb ànim de lucre i accionistes, i les ONG i fundacions. A les primeres se’ls pressuposava actuar estrictament pel benefici econòmic, passant per sobre de tothom sense cap mena d’escrúpol. I a les segones se’ls pressuposa un esperit caritatiu que difícilment sembla que pugui tenir prou múscul ni una governança capaç de gestionar, posem per cas, una cadena de supermercats.

Aquest era un dels arguments de la defensa d’empreses públiques que comentàvem abans. Per cobrir aquest espai va aparèixer, primer als Estats Units, però ara ja a 105 països, el moviment B Corp: un conjunt de fundacions que actuen com a capítols nacionals d’aquesta iniciativa global, que avaluen segons uns criteris oberts i objectius a les empreses que voluntàriament desitgin acollir-s’hi. Avaluar-se és obert a tothom: es tracta d’omplir un extens formulari que pregunta per pràctiques ambientals, indicadors de gestió de persones, de governança corporativa, gestió de cadena de valor i impacte en les comunitats locals, entre d’altres. Si s’assoleix una puntuació prou alta – una fita francament complicada, per l’elevada exigència d’aquests criteris –aleshores es pot optar al segell B Corp, moment en el qual es revisarà que les respostes donades a l’avaluació siguin certes mitjançant l’entrega de documentació acreditativa.

La memòria anual de 2024, que va publicar fa uns dies B Corp Espanya, anuncia que ja hi ha gairebé tres-centes empreses acreditades al nostre país, el 43% de les quals es troben a Catalunya, repartides a tota mena de sectors i dimensions organitzatives. Però aquesta avaluació d’excel·lència ambiental, social i de governança pretén ser transitòria, només fins que als respectius països s’activin mecanismes de reconeixement legal a totes aquestes empreses que compatibilitzen la generació de beneficis, el caràcter de propietat privada amb accionistes, i la cura a l’hora d’avaluar l’impacte de les seves operacions i procurar que aquest sigui positiu.

Fora bo que els esforços polítics es destinessin a activar el mecanisme d'empreses per l'interès comú en lloc de reclamar una empresa pública a cada sector

A Itàlia, el 2016 es va activar la figura legal de les “Società Benefit”, que reconeix empreses privades amb lucre i orientades a generar impacte positiu. A França, des del 2019 es poden acollir al registre d’"Enterprises à Mission”. A Espanya, el 2022 es va aprovar dins la llei òmnibus de qüestions empresarials Crea y Crece, la figura de les Sociedades para el Beneficio y el Interés Común (SBIC), equivalent als anteriors. Lamentablement, segueix a l’espera de què s’activi, tres anys després, amb la publicació del decret que ha de definir els criteris que cal que compleixin aquestes empreses, el mecanisme per registrar-se i acreditar-los, i les particularitats per permetre que les administracions hi assignin incentius: des de trams específics de fiscalitat fins a major puntuació a les compres públiques, si ens regim pels models actius a altres països. Fora bo que els esforços polítics es destinessin a activar el mecanisme SBIC en lloc de seguir proclamant la necessitat de tenir una empresa pública a cada sector.