No deixa de sorprendre com l’economia es mou en l’obvietat de coses que fan pensar que, més enllà de l’aspiració científica, la nostra és una disciplina de sentit comú. Pels qui pertanyem a l’economia aplicada, la contorsió la valorem a l’extrem quan hi aterren els economistes més teòrics, que, sobre la base d’hipòtesis, models i a vegades mètodes de contrastació, busquen acollir-se en els seus corol·laris o en els resultats a les coses que tots sabem que conformen la realitat. Que un teòric descobreixi que les empreses no competeixen, sinó que busquen el guany i que aquest es protegeix posant barreres, o que les inversions per a la innovació es fan per augmentar marges, que es volen protegits amb patents, i no pel bé comú, és tant com ignorar les aportacions dels pares fundadors de la disciplina. Està clar que l’empirisme i la intuïció no són l’alternativa absoluta al modelisme; particularment, quan les dades amb què treballem són les que són, quan en el futur del que passarà a l’economia hi pesa tant l’animal spirit, i quan amb les opinions econòmiques tots s’hi atreveixen, obviant el registre reputacional de cadascú.

Dos àmbits propers del que comento. Amb la inflació, sabíem i hem comprovat que qui pot apuja preus i alimenta així la mateixa inflació. Profecia autocomplerta. Quants poden fer-ho depèn de la seva capacitat de controlar la demanda. Això és evident: altrament, quants poden ara justificar amb l’augment de l’escandall de costos, ponderat pels seus components, un creixement de preus de fins a un 15%? Aprofitada l’avinentesa de puges indiscriminades, el que passi ara amb les rebaixes fiscals és relativament anecdòtic per retornar els preus a nivells inicials, i són difícilment justificables en les compensacions pels perjudicis derivats de la puja indiscriminada de preus entre la població més fràgil. No en va els preus solen ser més rígids per a aquelles categories de producte en què els consumidors són de renda alta o estan produïts per treballadors amb formació superior!

Un segon àmbit: amb la innovació, l’encariment dels tractaments sanitaris està en una cursa boja de nous medicaments. Tot i la seva elevada, a vegades, alta efectivitat, té sentit que la indústria aspiri a preus que superen el que el sentit comú podria considerar raonable? Així, alguns dels aprovats recentment superen els dos milions d’euros per tractament. Certament, la patent de la innovació protegeix el producte; el màrqueting gestiona la demanda... i el mercat falla aquí estrepitosament!

Contra l’abús de les posicions dominants (qui pot, qui creu que es mereix preus tan elevats) per certs productes, no s’hi troba, al meu entendre, cap altre antídot que el de la regulació prèvia per apaivagar els seus efectes, o que el mateix consumidor, revoltat, no accepti suportar posteriorment preus cada cop més prohibitius. Fora d’aquests extrems, la pressió del dia a dia exercida sobre el finançador públic el debilita en excés: la de la indústria ofertant i la del consumidor que no paga el preu. Quan les demandes són elàstiques i contenen elements de preferències, el mercat pot disciplinar aquells comportaments, variant-ne (disminuint-ne) el consum. Molt diferent és la capacitat d’aguantar preus abusius en béns que són de primera necessitat. Cal una regulació dels mercats molt més activa. Atents, però, que per això el regulador ha d’assegurar primer que es tracta de necessitats objectivables (el tractament presentat cura o no cura?, el consum és o no imprescindible?), respecte d’aquelles altres preferències presentades al mercat com a necessitat per la via de la seducció. Posar ordre en aquest terreny se’n diu priorització pública segons cost-efectivitat, o saber, senzillament, si el que es vol val el que costa. Ben segur, en tot cas, que un tractament efectiu que no sigui costoefectiu, pel seu elevat cost, no es pot deixar a pagar a la lliure disposició, sabent que aquesta depèn de la renda de les famílies. El problema aquí és el preu i no el valor. Això limita la noció del preu basat en el valor: àdhuc el més objectivable del guany en salut no pot justificar un preu basat en un valor que ni l’individu ni la societat pugui encaixar-lo en els seus pressupostos.

Un preu abusiu, no suportable, vol dir que els consumidors, els contribuents, l’opinió pública poden acabar alineant-se contra aquelles pràctiques que es percebin com a abusives. En absència d’una política reguladora pública efectiva, la por de les conseqüències empresarials davant una potencial revolta d'usuaris, pot acabar emergint i passar per sobre de la suposada responsabilitat social corporativa. Contra determinats abusos, en un món global en el qual el capital, els fons d’inversió, l’accionariat, estan creuant els seus interessos en hòldings mercantils d’ample abast, la resposta ciutadana hauria de ser suficient perquè, transparentant-los, donant-los a conèixer, la societat es faci respectar davant dels qui busquen un benefici sense fi espoliant les seves rendes.