En un article recentment publicat en aquest mitjà, Josep Reyner posava de manifest que el diferencial de creixement en termes de PIB per càpita entre Catalunya i el conjunt de l’Estat es deu a un major creixement demogràfic i no a un menor creixement de la productivitat (del treball). Si es fa el mateix exercici amb les principals economies de l'Eurozona (UE-5: Alemanya, França, Itàlia, Països Baixos i Bèlgica) s’obté el mateix resultat. Entre 2000 i 2024 el PIB per càpita de l’economia catalana (a preus constants) ha augmentat menys que a la UE-5 (0,52% versus 0,69% en taxa mitjana anual), però això és fruit d’un major creixement demogràfic (1,04% versus 0,30%), i no d’un menor creixement del PIB per persona ocupada, que ha estat superior a Catalunya (0,57%) en comparació amb la UE-5 (0,33%). Cal tenir en compte que quan es comparen les economies catalana i espanyola amb el conjunt de la UE, la inclusió de països amb un menor nivell de productivitat de partida (els de l’Est d’Europa) introdueix un biaix en la comparació, ja que és normal que partint d’un nivell inferior a la mitjana registrin un major creixement a partir de la integració.

Ara bé, el creixement de la productivitat a Catalunya, com al conjunt d’Europa, clarament inferior a l’1% de mitjana anual al llarg de l’últim quart de segle, és molt feble en comparació amb altres economies desenvolupades no europees ­­–i especialment amb els EUA.  A més, el nivell del PIB per persona ocupada a Catalunya és un 15% inferior a la mitjana de la UE-5 (mesurat a preus constants, sense ajustar a paritat de poder adquisitiu). Aquest diferencial és relativament estable des de mitjans de la dècada passada i ha millorat molt moderadament des de principis de segle, quan arribava al 20%. Per altra banda, el diferencial favorable a Catalunya en termes de creixement de la productivitat a llarg termini és massa poc significatiu per garantir la convergència amb la UE-5 per aquest concepte en el curt i mitjà termini. De fet, si les economies catalana i europees (UE-5) continuessin mantenint un creixement de la productivitat del treball com l’observat l’últim quart de segle, en l’entorn del 0,6% i del 0,3% respectivament, Catalunya trigaria gairebé 50 anys a convergir en productivitat per persona ocupada amb la mitjana de la UE-5!

El diferencial favorable a Catalunya en termes de creixement de la productivitat a llarg termini és massa poc significatiu per garantir la convergència amb la UE-5

La qüestió de la convergència en PIB per càpita i productivitat entre països al llarg del temps ha ocupat als economistes especialitzats en qüestions de creixement econòmic des de fa dècades. La productivitat del treball, i com a conseqüència el PIB per càpita, depenen principalment de dos factors: la dotació de capital (de tot tipus: físic, humà i tecnològic) i l’eficiència amb la qual es combinen els recursos productius disponibles (principalment treball i capital). En principi, la rendibilitat del capital hauria de ser superior en els països amb una menor dotació de partida i, per tant, caldria esperar un major flux d’inversions envers aquests països, fins a igualar els nivells de capital i productivitat per ocupat de les economies més madures, on les inversions topen amb rendiments decreixents. Però aquesta convergència està condicionada a què altres factors rellevants siguin també comparables. Per exemple: la tecnologia (en sentit ampli) i el marc institucional. Però fins i tot suposant que la tecnologia flueix sense obstacles entre països d’una mateixa àrea econòmica i que els marcs institucionals són prou similars, la teoria fundacional del creixement iniciada pel premi Nobel Robert Solow a la dècada dels 50 admet la possibilitat que dues zones econòmiques puguin mantenir un diferencial permanent en termes de productivitat del treball (i de PIB per càpita) si mostren una propensió diferent a estalviar (i a invertir) i/o diferents taxes de creixement demogràfic. En concret, com més baixa sigui la taxa d’inversió i més elevada la taxa de creixement demogràfic, menor serà el nivell productivitat en comparació amb altres economies. La raó és prou intuïtiva: com més ràpid creix la població (i la força de treball) més cal invertir com a proporció del PIB per assolir un determinat nivell de capital per persona ocupada, que és un dels principals determinants de la productivitat del treball.

Aterrem ara la teoria al cas concret de Catalunya en comparació amb el nucli europeu. Primer, fem el supòsit (irreal però simplificador) que el nivell d’eficiència en la utilització dels recursos (el que els economistes anomenen PTF: Productivitat Total dels Factors) fos el mateix a l’economia catalana que a la UE-5 i que, a més, aquest grau d’eficiència millora a les dues zones a la mateixa taxa. Segon, considerem la possibilitat que la taxa d’inversió de l’economia catalana fos inferior a la del nucli europeu i la taxa de creixement demogràfic (i de l’ocupació) fos superior. Amb aquests supòsits la teoria del creixement arribaria a la conclusió que l’economia catalana mostraria uns nivells de productivitat i PIB per càpita inferiors al de la UE-5 i no arribaria mai a convergir. Per altra banda, de la mateixa teoria també es desprèn que la taxa de creixement de la productivitat seria igual a les dues zones i del mateix ordre que el progrés tecnològic comú (la PTF).

Com més baixa sigui la taxa d’inversió i més elevada la taxa de creixement demogràfic, menor serà el nivell de productivitat

Podem considerar aquest exercici rellevant per analitzar els factors que expliquen la (no) convergència de l’economia catalana amb la UE-5 en termes de productivitat del treball i PIB per càpita? Considerem els fets: (i) Catalunya mostra un diferencial negatiu persistent de productivitat per persona ocupada amb la UE-5 (de l’ordre d’un 15% els últims 15 anys); (ii) les taxes de creixement del PIB per ocupat a llarg termini són relativament similars (alguna dècima per sobre o per sota del 0,5%, respectivament); (iii) entre 2013 i 2024 la taxa mitjana d’inversió com a percentatge del PIB a Catalunya (18,5%) se situa per sota de la UE-5 (20,6%) i (iv) al llarg del mateix període la taxa de creixement de la població (mitjana anual) se situa per sobre (0,54% i 0,27%, respectivament). Amb aquestes dades el comportament diferencial de l’economia catalana amb la UE-5 s’ajusta al que prediu la teoria.

En conclusió: per poder convergir amb el nucli europeu l’economia catalana hauria d’invertir més i millor, amb l’actual taxa de creixement demogràfic o, alternativament, el creixement de la població s’hauria de moderar si es manté l’actual taxa d’inversió. No obstant, els factors que impulsen el creixement demogràfic tenen arrels profundes vinculades a un determinat model productiu. Seria il·lusori, i probablement contraproduent, pretendre posar-li fre o intentar modular-lo sense transformar el model productiu. I la única forma efectiva de transformar el patró de creixement d’un país és mitjançant la inversió: sobretot la que vehicula i difon el progrés tecnològic al conjunt del teixit productiu.

Per poder convergir amb el nucli europeu, amb l’actual taxa de creixement demogràfic, l’economia catalana hauria d’invertir més i millor

És important tenir en compte que el diferencial de productivitat de l’economia catalana amb Europa és un fenomen transversal a tots els sectors econòmics. La productivitat de la indústria i també la dels serveis avançats de l’economia catalana és inferior a l’europea. Des de la integració en l'Eurozona, l’economia catalana s’ha especialitzat majoritàriament en béns i serveis situats en els segments intermedis de les cadenes de valor globals. Només cal observar el pes que representen les exportacions de béns industrials de nivell tecnològic mitjà sobre el total, molt majoritari i força estable al llarg dels últims 25 anys. Aquest patró d’especialització reflecteix una dotació inicial de factors que atorgava un avantatge comparatiu clar a la concentració en activitats productives relativament més intensives en treball de baixa i mitjana qualificació que en capital, en comparació amb les economies del Centre i Nord d’Europa. Des del punt de vista de la creació d’ocupació i la generació de beneficis empresarials és un model d’èxit que ha demostrat ser competitiu, com posa de manifest l’elevat saldo positiu amb l’exterior. Per tant, les forces de mercat tendiran a reproduir aquest model. Les polítiques públiques poden contribuir a millorar la dotació de factors de l’economia catalana, especialment el capital humà, les infraestructures bàsiques, i l’impuls a la recerca i la transferència de tecnologia. Sobretot, és responsabilitat dels poders públics crear les condicions òptimes per a què les empreses, pròpies i foranes, trobin comparativament més rendible invertir a Catalunya en activitats intensives en coneixement i tecnologia.

Això no és cap descobriment i de fet són cada vegada més les polítiques públiques que des de fa temps ja estan ben orientades en aquesta direcció –almenys sobre el paper. L’element diferencial passaria per fer d’aquesta orientació general un objectiu central de país, sistèmic i a gran escala, que interpel·li al conjunt de la població, des de l’escola fins a l’empresa, passant per les administracions. La convergència prèvia i més important és la que hauríem d’aconseguir primer dins de la mateixa societat catalana, al voltant d’uns pocs objectius prioritaris centrats a convergir en prosperitat i equitat amb una Europa més unida, que també haurà de fer el salt cap a un creixement més recolzat en el dinamisme empresarial i tecnològic, tot reforçant el seu compromís irrenunciable amb un benestar àmpliament compartit.