Mentre que el primer trimestre de 2024 el PIB català se situava, en termes reals, un 4,4% per sobre del nivell assolit el mateix trimestre del 2019, abans de la pandèmia, el volum total del consum privat se situava 2,2 punts percentuals per sota. Dividint per la població, el consum de les llars per habitant a Catalunya el 2023 va ser un 7,5% inferior al valor mitjà del 2019. Aquestes dades potser ajuden a entendre perquè les enquestes qualitatives que intenten valorar la percepció de les llars sobre la seva situació econòmica són més negatives que el que es desprèn de les xifres macro —que ens mostren augments sostinguts del PIB i de l’ocupació, juntament amb un descens de l’atur i de la inflació.

Aquesta bretxa entre el creixement del PIB i el del consum privat de les llars no és un fet singular del 2023, ni tampoc una excepció del període postpandèmia 2019-2023. És una tendència estructural que es comença a observar arran de la crisi financera. Entre els anys 2000 i 2009, PIB i consum privat creixien relativament alineats, però des de finals de 2009 aquesta correlació es trenca i el PIB mostra una tendència a créixer a un ritme superior al del consum privat —mesurant les dues variables en termes reals amb el deflactor del PIB. La causa directa d’aquest diferencial la trobem en la renda disponible de les famílies, en tant que principal determinant del consum privat, i que també ha tendit a créixer per sota del PIB. Tot i que només disposem de dades de la renda familiar per a Catalunya fins a 2021, aquest any el valor real d’aquesta magnitud, deflactada per l’IPC, se situava un 4% per sota dels màxims assolits el 2008. Per habitant, la renda disponible real de les famílies catalanes era 9,2 punts percentuals inferior als valors màxims assolits en termes per càpita el 2007.

El consum de les llars per habitant a Catalunya el 2023 va ser un 7,5% inferior al valor mitjà del 2019

El principal component de la renda familiar és la remuneració dels assalariats, que en termes reals (deflactant aquesta variable amb l’IPC) no va recuperar els màxims assolits el 2008 fins al 2023. No obstant això, hi ha un element addicional que també ajuda a explicar el menor dinamisme del consum privat en comparació amb el PIB. Es tracta d’un element que en principi no és estructural, sinó sobrevingut els últims anys: l’augment de la taxa d’estalvi de les llars com a proporció de la seva renda disponible. Entre els anys 2000 i 2019 la taxa d’estalvi mitjana no arriba al 7%, mentre que el 2020 i 2021 s’apropa al 15%. No disposem de dades oficials de la renda familiar disponible per a 2022 i 2023, però sí que disposem de dades de la remuneració dels assalariats, que pot servir com a aproximació. Doncs bé, entre 2000 i 2019 el consum privat superava, de mitjana, el valor total de la remuneració dels assalariats en uns 13 punts percentuals. Aquest diferencial positiu és normal, ja que les llars disposen d’altres ingressos per finançar el seu consum (pensions, altres prestacions públiques, rendes del capital i de les activitats empresarials dels autònoms) i estalviar. Però entre 2020 i 2023 aquest diferencial es redueix fins a desaparèixer el 2023, quan el valor total del consum va igualar la remuneració dels assalariats.

Com explicar aquests fenòmens? I com valorar-los? Començant per l’explicació, és evident que si el consum privat tendeix a créixer, de mitjana a llarg termini, per sota del PIB, ha d’haver-hi altres components de la demanda agregada que ho facin per sobre. Si prenem com a referència el període que comença amb la crisi financera, aquests components són el consum públic, les exportacions totals de béns i serveis i la inversió productiva en béns d’equipament. Mentre que per sota del PIB, juntament amb el consum privat, se situa la inversió en construcció i les importacions de béns i serveis —mesurant el creixement de totes les variables en termes reals amb el deflactor del PIB. Les importacions s’han estancat perquè també ho ha fet el gruix de la demanda interna (consum privat més inversió en construcció), mentre que la inversió productiva ha crescut compassada amb el creixement de les exportacions de béns, mesurades en tones (a partir de 2017, aproximadament, aquestes dues variables tendeixen a estabilitzar-se). La contracció de la inversió en construcció és la contrapartida als excessos incorreguts durant la primera dècada del segle.

El consum públic ha augmentat un 50% més que el PIB entre 2000 i 2023 i ha actuat com a factor impulsor o de suport de la demanda agregada

Per consum públic s’entén la despesa que fa el sector públic en conjunt en serveis generals (administració pública, seguretat, defensa, justícia) i dirigits a les persones (sanitat, educació i serveis socials, principalment). No s’inclouen en aquest concepte les transferències públiques (pensions o subvencions, per exemple). Doncs bé, el consum públic, definit d’aquesta manera, ha augmentat un 50% més que el PIB entre 2000 i 2023 i un 10% entre el primer trimestre de 2024 i el primer de 2019. Per tant, i en la mesura que el consum públic aporta benestar als ciutadans, es pot dir que s’ha donat una certa substitució entre les dues categories de consum, ja que almenys una part del PIB que no ha repercutit a les llars per la via del consum privat ho ha fet per la via del consum públic.

Un càlcul senzill mostra que l’increment del consum públic en l’augment total del PIB, per sobre del que li correspondria pel seu pes en el PIB l’any 2000, ha compensat entorn d'un 85% el dèficit de creixement del consum privat en l’increment del PIB total, també segons el que li correspondria, si es pren com a referència el seu pes relatiu el 2000. De fet, quan la definició de renda disponible de les famílies s’ajusta sumant el valor de les prestacions socials en espècie rebudes del sector públic, l’import resultant segueix una trajectòria molt més positiva. A més, el consum públic ha actuat com a factor impulsor o de suport de la demanda agregada —molt especialment entre 2019 i 2023, per fer front als efectes de la pandèmia, però també durant el període de crisi 2009-2012, amb caigudes inferiors a les registrades per altres components de la demanda, com la inversió o el mateix consum privat.

Ara bé, el principal factor explicatiu del desfasamente entre consum i PIB és el comportament del sector exterior. Des de la crisi financera l’economia catalana ha anat reduint sistemàticament el dèficit comercial de béns i augmentant el superàvit total de béns i serveis amb l’estranger (que inclou el turisme). Donat que un superàvit amb l’exterior implica, per definició, una transferència de recursos cap a altres economies, el fet és que Catalunya ha dedicat una part creixent dels recursos que genera a produir més del que gasta internament. Una part d’aquests recursos ha servit per reduir el deute extern acumulat durant el període expansiu, principalment per empreses i entitats financeres. Una altra part s’ha utilitzat per adquirir actius en altres mercats, en molts casos en forma d’inversió per part d’empreses domèstiques en procés d’internacionalització. A més, l’impuls de les exportacions, acompanyat d’un alentiment de les importacions, ha servit també per dinamitzar el conjunt de l’economia i estimular la inversió productiva.

Caldria avançar cap a un patró de creixement més equilibrat, amb un major dinamisme del consum privat i de la construcció

Restaria per explicar el comportament excepcional de la taxa d’estalvi. Històricament, la taxa d’estalvi de les famílies ha tendit a augmentar per sobre de la mitjana històrica en períodes de crisi, coincidint amb augments de la taxa d’atur. En aquests períodes es produeix un increment de l’estalvi per motius de precaució, davant la major probabilitat percebuda de perdre el lloc de treball. Per exemple, entre 2009 i 2011 la taxa d’estalvi es va situar entre el 9% i el 10% de la renda disponible familiar, uns tres punts percentuals per sobre de la mitjana històrica. En sentit contrari, durant els períodes de forta expansió de l’activitat la taxa d’estalvi tendeix a situar-se per sota de la mitjana històrica.

L’augment de la taxa d’estalvi el 2020 i 2021, en plena crisi derivada de la pandèmia, entraria dins d’aquest patró —tot i l’efecte compensador de les polítiques públiques— amb l’important factor afegit de les restriccions imposades al consum que requereix interacció personal. Però costa més d’entendre que aquest efecte s’allargui a 2022 i 2023, amb l'ocupació creixent i l'atur decreixent. Potser una part de l’explicació tindria a veure amb l’impacte negatiu de la pujada dels tipus d’interès i de la inflació sobre les famílies endeutades a tipus variable o arrendatàries de l’habitatge que ocupen, que s’han vist forçades a sacrificar part del seu consum per poder pagar la hipoteca o fer front a lloguers més elevats. Si la taxa d’estalvi tendís a normalitzar-se els propers anys, podria tenir un important impacte positiu sobre el consum i el nivell d’activitat.

Amb perspectiva de futur, i una vegada reconduïts els elevats nivells de deute privat acumulats en el passat, caldria avançar cap a un patró de creixement més equilibrat entre els diferents patrons de la demanda, amb un major dinamisme del consum privat i de la construcció, especialment de la inversió en habitatge, i també de la inversió productiva i les exportacions de béns i serveis no turístics. Aquest patró més equilibrat pel costat de la demanda hauria de tenir correspondència pel costat de l’oferta, en benefici de la indústria, la construcció i els serveis avançats, i pel costat de les rendes, amb un creixement de la massa salarial igual a la suma de les taxes de creixement de l’ocupació i de la productivitat. Aquest patró més equilibrat en termes de demanda, oferta i rendes facilitaria que el creixement de la productivitat vagi adquirint un major pes en el creixement del PIB, de manera que aquest es traduís en un major creixement del PIB per càpita, de la renda disponible per càpita i, en última instància, del benestar efectiu de les persones.