Tradicionalment, s'ha considerat que el predomini de les microempreses i de les petites empreses constitueix un dels elements de major feblesa de l'economia espanyola i, per derivació, de l'existència d'un mercat de treball sòlid i de qualitat. I, precisament, una de les senyes d'identitat del mercat de treball a Espanya ha estat, tradicionalment, que l'ocupació s'ha concentrat en les empreses de petites dimensions. Encara més, en els primers debats sobre l'impacte de la universalització de la digitalització en l'ocupació, alguns auguraven que, amb això, s'intensificaria aquesta tendència i, sobretot, que tendiria a créixer notablement el treball autònom, en detriment del treball assalariat.

No obstant això, l'evolució dels darrers temps va en la direcció contrària al que alguns havien pronosticat, amb dades que permeten preveure que el canvi presenta un caràcter estructural, en termes que ens encaminem cap a un nou perfil de creixement, tant en l'àmbit econòmic com pel que fa a l'ocupació. Així, el primer que s'adverteix és que es va reduint progressivament el pes en termes percentuals del treball autònom dins de la població ocupada, essent notable que això, fins i tot, es reflecteix en el nombre absolut d'autònoms en un context de clar creixement general de l'ocupació. Això suposa que, segons l'Enquesta de Població Activa, en aquests moments, els treballadors autònoms sense empleats al seu servei representen només el 10,45% dels ocupats, enfront del 85% d'ocupats. El pes del treball assalariat ha crescut progressivament, però de manera continuada, des de l'any 2013, any en què se situava en el 81,8%, de manera que en aquest període s'ha produït un increment de 3 punts percentuals.

Una de les senyes d'identitat del mercat de treball a Espanya és que l'ocupació s'ha concentrat en les empreses de petites dimensions

Encara més, l'altra dada rellevant és que, en igual mesura, s'està detectant que el creixement de l'ocupació que s'està produint és molt més intens en les empreses de grans dimensions, mentre que, en paral·lel, resulta molt més dèbil entre les petites i microempreses. Tot això està provocant que el pes de l'ocupació en les grans empreses sigui cada vegada més elevat, arribant en aquests moments al 33,6%, segons dades d'Eurostat, si bé encara estem per sota de la mitjana europea, que se situa en el 35,8%, i força lluny de França com a país amb les xifres més altes (44,7%). Segons dades de la Seguretat Social, referides exclusivament als assalariats, per tant, amb exclusió dels autònoms, els treballadors ocupats en empreses a partir dels 250 treballadors representen ja el 43,13%, mentre que fa quatre anys representaven el 41%, és a dir, 2 punts percentuals menys. Es tracta d'un procés lent, però constant i que sembla sostingut en el temps, amb previsions d'un increment continuat en el futur del creixement de la mida de les empreses.

Aquesta tendència s'ha de valorar molt positivament, en la mesura que proporciona fortalesa al nostre model de creixement econòmic i, per efecte derivat, provoca un efecte positiu sobre la qualitat de l'ocupació i, en general, sobre el model de relacions laborals.

La productivitat per treballador es duplica en les grans empreses respecte de les microempreses, la seva capacitat d'inversió en innovació i transformació tecnològica és molt superior, de la mateixa manera que ho és pel que fa a una major capacitat competitiva en un escenari econòmic global canviant. En definitiva, les economies d'escala afavoreixen les grans empreses, mentre que les petites i micro estan més exposades als embats davant situacions de major risc o dificultat.

Els salaris que ofereixen les grans empreses són superiors, gairebé el doble respecte de les microempreses

Des del punt de vista laboral, la comparació proporciona igualment dades més favorables a favor de les grans empreses respecte de la resta: els salaris que ofereixen són superiors, gairebé el doble respecte de les microempreses, els nivells d'estabilitat en l'ocupació també són millors, i les condicions per superar la bretxa de gènere resulten més favorables.

En concret, si cada cop més s'aposta per un model dual de formació professional, que garanteixi l'ocupabilitat i en el qual es conjuguin la formació a les aules amb una presència activa a través de fórmules eficaces de pràctiques en empresa, això només es pot materialitzar allà on les empreses tinguin una mida raonable que ho permeti; sens dubte, és inviable en un escenari generalitzat de microempreses. Per això, resulta il·lús pretendre copiar aquí el model dual de formació professional alemany sense tenir en compte la mida de les empreses.

Si es vol reforçar el model de negociació col·lectiva, per a això resulta bàsic tenir en compte que el caldo de cultiu d’un sistema sindical potent només es pot produir en un escenari de creixement de la mida de les empreses. Aconseguir que el conveni col·lectiu d’empresa es converteixi en un referent positiu de la nostra estructura negocial requereix el mateix element de creixement. La solidesa d’un autèntic conveni d’empresa només és possible allà on la pròpia empresa tingui una mida mínima. El desenvolupament del conveni col·lectiu d’empresa com a eina d’adaptació de les condicions de treball a les peculiaritats de cada organització productiva només és possible en aquest escenari. Qualsevol altra situació ens aboca a la pervivència d’un model sectorialitzat i de dimensions territorials reduïdes de la nostra negociació col·lectiva, amb altes dosis, per tant, d’atomització.

La solidesa d’un autèntic conveni d’empresa només és possible allà on la pròpia empresa tingui una mida mínima

La presència d’un mapa sòlid de representació dels treballadors a l’empresa, mitjançant una activitat sindical amb capacitat d’incidència real, a través dels comitès d’empresa, que exerceixin les seves importants facultats de consulta i negociació amb la direcció de l’empresa, requereix igualment un marc de referència empresarial sòlid. Fins i tot, si s’aposta per la introducció de fórmules de participació dels treballadors en els consells d’administració de les societats mercantils, convé recordar que el referent amb llarga tradició i influència en certs països europeus es troba en el model de cogestió alemany, que se centra en les grans empreses.

Si es vol progressar en formes d’organització del treball que permetin conciliar les responsabilitats familiars amb l’activitat professional, que permetin enfortir un model de coresponsabilitat i, amb això, un avenç cap a una societat més igualitària entre homes i dones, això només es pot materialitzar a la pràctica allà on hi hagi una mida mitjana-gran de les plantilles empresarials que faci possibles fórmules d’adaptació dels temps de treball a les responsabilitats familiars i, en general, el conjunt de mecanismes que propicien la coresponsabilitat. Els bons plans d’igualtat només es poden negociar en les grans empreses.

Convé també tenir present que la Directiva sobre diligència deguda, que pretén racionalitzar l’actuació de les empreses que operen en l’economia global, serà d’aplicació exclusiva a les empreses de més de mil empleats. El seu contingut resulta clau pel fet que les empreses adoptin mesures de vigilància i d’assumpció de responsabilitat davant els riscos d’explotació laboral que es produeixen per part de subministradors, transportistes i contractistes en països d’economies emergents, així com en relació amb els efectes adversos, reals o potencials, sobre la sostenibilitat ambiental, concretament amb plans de transició per mitigar el canvi climàtic. Per això, l’impacte real d’aquesta Directiva es troba en connexió directa amb la implantació de les grans empreses en l’economia global.

S’ha de progressar en aquesta línia de foment del creixement de la mida mitjana de les empreses

Si es pretén que els diferents instruments de flexibilitat interna constitueixin una alternativa real davant la flexibilitat externa, enfront dels ajustos d’ocupació en situacions de crisi empresarial, això resulta impensable en una microempresa; les microempreses, davant escenaris de crisi econòmica, només poden respondre amb acomiadaments o bé estan directament abocades al seu tancament definitiu. Per tant, la viabilitat de les fórmules de mobilitat funcional, geogràfica, temporal i de modificació de la resta de condicions de treball només és concebible en el marc d’empreses de mida mitjana i gran.

En definitiva, hem de trencar amb els estereotips generalitzats de dipositar la nostra confiança en el foment d’experiències dubtoses d’autoocupació o creació de microempreses sense una inversió forta que les sustenti. La resposta real només es pot trobar apostant pel creixement de la mida de les nostres empreses, perquè són les que poden emergir com les locomotores de l’activitat econòmica, empreses amb capacitat real d’invertir en innovació i desenvolupament i que, a la llarga, poden garantir un model d’ocupació de qualitat a mitjà i llarg termini. L’única prevenció que s’ha de tenir en compte és evitar una concentració empresarial excessiva que provoqués un funcionament de monopoli en la pràctica o proper al mateix.

Els canvis legislatius i de polítiques públiques que s’han desplegat en els darrers temps segurament han contribuït al creixement de la mida de les nostres empreses i, per això, s’ha de progressar en aquesta línia de foment del creixement de la mida mitjana de les empreses.