Divendres vaig llegir una notícia al·lucinant: Corea del Nord, a través del seu ja cèlebre grup de hackers Lazarus, ha assaltat el portal (exchange) de criptomonedes Bybit. El més sorprenent és que els autors del robatori no són lladres comuns o bandes organitzades, sinó una organització estatal de Corea del Nord, que forma des de joves a informàtics d'elit per servir el seu país en batallons que, en lloc de fusells, disparen amb bits.

El Consell de Seguretat de les Nacions Unides estima que la meitat de les reserves de divises que entren cada any a Corea del Nord provenen de robatoris informàtics com aquest. Pas mal, que dirien els francesos. Ara ja no cal apujar aranzels per equilibrar la balança comercial. Missatge per a Trump.

El botí ascendeix aquesta vegada a 1.500 milions de dòlars. El més cridaner no és el robatori en si —els ciberatacs en el món cripto són ja moneda corrent (valgui el joc de paraules)— sinó la promesa de veritat que deixa en evidència: ¿no era blockchain la promesa de la traçabilitat i la transparència absoluta?

El que ha passat amb Bybit és un terratrèmol polític. Corea del Nord, aïllada per sancions, utilitza la innovació digital per burlar l'ordre global

Sí, blockchain ho registra tot. Cada Bitcoin, cada Ethereum, qualsevol de les desenes de milers de criptomonedes existents té el seu historial visible per a qualsevol persona amb una connexió a internet. I, tanmateix, aquí estan: 1.500 milions de dòlars han desaparegut en el ciberespai sense que, fins ara, ningú pugui localitzar-los ni saber on es troben. I podran convertir-se en diners. ¿Com és possible?

La resposta està en les zones grises del sistema. Els criminals d'abans utilitzaven grimalds, claus mestres, excavaven túnels i van portar al món els inhibidors de càmeres de seguretat o alarmes. En aquest cas, fan servir unes eines que amb prou feines les persones que no pertanyem a aquest món podem ni tan sols comprendre mínimament: mescladors (mixers), intercanvis descentralitzats (DEX) sense regulació, cadenes alternatives (cross-chain bridges) i criptomonedes opaques per disfressar el rastre. El que entra com a Ethereum robat a Bybit pot sortir a l'altre costat com un grapat de tokens opacs, sense adreça ni signatura. El sistema blockchain, en efecte, et permet veure els moviments… però no identificar les persones o organitzacions que hi ha darrere. Són actius de titular opac.

Això desmunta un mantra que molts defensors de les criptomonedes han repetit fins a la sacietat: "la blockchain garanteix seguretat". Fals. Garanteix immutabilitat. Garanteix traçabilitat i només fins on la xarxa ho permet. Però no garanteix justícia, ni control, ni restitució. Si un grup criminal decideix utilitzar la tecnologia al seu favor, ho farà. I si l'Estat no té eines ni jurisdicció per actuar sobre la xarxa, el resultat és previsible: impunitat. Fins i tot des d’un altre país.

Els 1.300 milions robats no s'han evaporat: estan en moviment, preparats per finançar míssils o el que el règim de Pyongyang cregui oportú

El que ha passat amb Bybit no és només un problema tècnic. És un terratrèmol polític. Corea del Nord, aïllada per sancions i condemnes internacionals, està utilitzant la innovació digital per burlar l'ordre global. ¿Què fem? ¿Seguim tolerant plataformes que no exigeixen verificació d'identitat? ¿Seguim permetent l'existència d'eines dissenyades específicament per ocultar el rastre dels diners?

Alguns puristes i defensors fèrrims de les criptomonedes argumenten que aquestes eines són necessàries per preservar la llibertat financera que aquestes monedes, que ja he dit mil vegades que no són monedes, brinden als seus posseïdors. Però la llibertat sense llei és una jungla. Això ho sabem tots. Tota moneda o divisa ha d'estar regulada per autoritats monetàries. Si no, passa el que passa.

Els 1.300 milions robats no s'han evaporat: estan en moviment, reciclant-se, disfressant-se, preparats per finançar míssils, espionatge, o el que el règim de Pyongyang consideri oportú. Fantàstic.

La tan lloada divisa digital s'està convertint en el cavall de Troia de les amenaces que necessitem evitar els països que tant hem invertit en democràcia i llibertats

Aquest cas no hauria de passar com un més. És un punt d'inflexió. O regulem amb fermesa o diguem obertament que el món cripto és un terreny fèrtil per als nous corsaris digitals, per a la criminalitat organitzada i per finançar des d'armament fins a drogues i tota mena de negocis foscos.

La tan proclamada descentralització i la tan lloada divisa digital privada, lliure de bancs centrals, s'està convertint en el cavall de Troia de les amenaces que necessitem evitar els països que tant hem invertit en democràcia i llibertats. Les criptomonedes privades s'estan convertint en una font de perills per a les societats lliures.

Perquè no es tracta d'estar a favor o en contra de les criptomonedes. Es tracta de no ser ingenus.