La concatenació de situacions de crisi és quelcom que caracteritza els temps en els quals vivim. Més enllà dels possibles cicles de les crisis econòmiques, ens trobem en temps de "policrisi", que ve a definir el fenomen de les multicrisis que s'enllacen i conviuen: crisi mediambiental caracteritzada per l'accelerada destrucció dels irrecuperables recursos del planeta; crisi energètica, amb el replantejament de les fonts d'energia de forma més sostenible; crisi política, amb una exacerbació de la polarització, la radicalització i els populismes; crisi social, amb una concentració de la riquesa en uns quants i l'accentuació de les diferències socials; crisi humanitària, amb els diferents conflictes bèl·lics existents en l'actualitat; crisi laboral, crisi migratòria, de valors, etc. A totes elles li podríem sumar la crisi del lideratge.

En l'àmbit del management empresarial s'han anat desenvolupant i emfatitzant les característiques i qualitats pròpies d'un líder empresarial, associant-lo al rol del CEO i dels directius top, encara que resulta evident que el lideratge no és exclusiu del nivell executiu i ho podem trobar a qualsevol estrat i rol professional d'una empresa, fins i tot fora de l'espai empresarial. Però també és cert que es tendeix a associar i confondre l'alta posició d'un directiu a l'organigrama amb la figura de líder. De fet, són dues coses clarament diferents: una fa referència a la jerarquia i a la seva funció com a dirigent i direccionador de polítiques i estratègies; i una altra, al reconeixement per part de l'equip del seu rol de líder.

Ens trobem en temps de "policrisi", que ve a definir el fenomen de les multicrisis que s'enllacen i conviuen

Si recorrem a la RAE per tal de conèixer com és definit el terme "lideratge", aquesta ens diu: "Situació de superioritat en què es troba una institució o organització, un producte o un sector econòmic, dins del seu àmbit." Si això ho apliquem a la figura d'una persona directiva, ens trobem amb un terme de doble tall: "Situació de superioritat". Aquesta és una característica implícita a l'organigrama i que tothom coneix, però una condició de superioritat basada en els galons jeràrquics d'un directiu no legitimen més el seu suposat lideratge davant de la resta de l'organització si entenem que el lideratge va més enllà del fet de manar.

En aquest sentit, em sembla que la descripció de la RAE realment és poc definitòria i descriptiva, però és més esclaridora quan veiem l'accepció del concepte "líder": "Persona que un grup segueix, reconeixent-la com cap o orientadora." Aquest reconeixement per part de l'equip és el que defineix el lideratge, el qual no es troba implícit ni en el càrrec ni en la posició directiva exercida. De fet, la majoria d'alts directius no seran reconeguts com a líders, si no compten amb tres factors fonamentals i imprescindibles que defineixen l'autenticitat del lideratge: credibilitat, honestedat i confiança.

Quan després d'un discurs d'un presumpte líder no s'admeten preguntes o ningú de l'organització no s'atreveix a preguntar res és simptomàtic d'una falta de credibilitat o de temor que aquesta sigui qüestionada. L'honestedat és una qualitat humana que projecta integritat i és reflex de provada honradesa. Finalment, inspirar confiança genera seguretat, certesa i adhesió dels membres de l'organització. Tres dimensions que haurien d'estar emmarcades en el propòsit de tot líder i que haurien de ser objecte de permanent reflexió i revisió, però que sovint es troben fagocitades per tres altres elements verinosos que soscaven aquest lideratge potencial: l'ego, l'absència d'autocrítica i l'oblit de les persones.

Una condició de superioritat basada en els galons jeràrquics d'un directiu no legitimen més el seu suposat lideratge

D'acord amb la taxonomia classificatòria dels models de cultura corporativa de Roger Harrison, l'ego o superego del directiu consolida una orientació cap al poder en què manar es conjuga de forma paral·lela amb el ben vist verb de l'"obeir". Un ego que fa que un CEO o directiu s'envolti totalment de persones afins a les seves idees més enllà de considerar altres persones pel seu talent, capacitat d'aportació, innovació, diversitat i valor afegit per a l'assoliment dels objectius corporatius. D'aquesta manera es protegeix el propi ego, evitant la discrepància, encara que sigui constructiva, i esquivant la diferència de perspectives encara que siguin enriquidores.

No menys important és l'absència d'autocrítica ancorada en la teoria dels jocs on l'important és guanyar "sempre". Un antilíder sempre vol tenir la raó, és poc permeable al ric aprenentatge que genera l'error i l'equivocació. És al·lèrgic a sol·licitar un feedback exterior sincer i constructiu que el convidi a conèixer les seves àrees de millora i, per tant, no exerceix l'autocrítica, ja que soscavaria el seu ego. I el tercer factor cancerigen del lideratge és oblidar-se de la dimensió humana de l'organització, no prioritzar el benestar de les persones que constitueixen i donen forma a l'empresa. Això és indicador d'una falta d'empatia i dona com a resultat un desajustat clima laboral, una baixa identificació amb els objectius de l'empresa, una alta taxa de rotació voluntària del personal i un baix employee Net promoter score. Ja el 1990 l'Institute of Employment Studies va publicar "From People to Profits, the HR link to the service-profit chain"… De les persones als guanys... Quant de temps ha passat i que lluny continuem estant d'aquest paradigma empresarial!

Només el 36% dels treballadors es troben compromesos a la feina, entès com el nivell de connexió cognitiva i emocional amb el líder

Segons Gallup, "només el 36% dels treballadors es troben compromesos a la feina", entenent per compromís el nivell de connexió cognitiva i emocional de l'equip amb el líder. Si a això li sumem la dita popular que la "gent no se'n va de les empreses sinó que abandona els seus jefes"… Voler ser líder hauria de ser una aspiració de tot directiu.

Crec que és important plantejar-se com a directiu quin és el propòsit com a líder d'un equip. M'agradaria recordar el conegut cercle daurat de Simon Sinek que prioritza el Why, el perquè, el sentit i significat de què es pretén, per desplaçar el How (com) i el What (Què fer) a un important segon ordre alineat i conseqüent amb el primer. Resulta fonamental entendre la responsabilitat com a líder des de 3 perspectives: exemplaritzant (ser model i referència d'actuació) inspirador (com a resultat del punt anterior i premissa del següent factor), i empoderador (en la mesura que sap delegar i fer créixer al seu equip per assumir els seus reptes).

Un líder és aquell en qui es creu i es confia, algú humil i honest, coherent amb el que diu i amb el que fa

El líder materialitza el seu propòsit en la mesura que genera admiració i respecte per part de l'equip. Per això no puc evitar fer una connexió amb el món de l'esport, però no ho faré amb el fàcil exemple del triomf de la selecció espanyola de futbol a la recent Eurocopa, sinó amb un esport que ancora valors i que em va ensenyar de forma inoblidable el metge i un dels constructors del rugbi a Espanya, José Antonio Sancha: "La pilota no es perd, es passa i es cuida, és un reflex de la teva generositat, constància i esforç". La senzillesa, la humilitat i un carisma inqüestionable van fer que transmetés aquesta pilota plena de valors i fos seguit, respectat i admirat pels qui el vam conèixer. La història ens ha donat grans exemples de lideratge a les figures de Shackelton i Mandela entre d'altres, però la realitat és que la vida professional rarament ens obsequia amb l'oportunitat de conèixer un autèntic líder d'aquests que no necessiten càrrec, com diria Robin Sharma.

Un líder és aquell en qui es creu i es confia, algú humil i honest, coherent amb el que diu i amb el que fa, algú que entén que la seva responsabilitat és estar al servei de l'equip per aconseguir que gaudeixi esforçant-se a ser millor, esquiu amb la mediocritat, algú que inspira i que convida a ser admirat i respectat, algú amb valor per tenir valors i seguir-los amb l'exemple. Un líder és algú a qui val la pena seguir.

Aixeco el cap i observo, repasso els suposats líders que dirigeixen l'economia mundial, els màxims dirigents polítics, grans empresaris i directius i puc veure grans mandataris, però em costa veure algú que sigui un líder d'aquests que val la pena seguir.