D'aquí a poc més de deu anys, el panorama laboral haurà canviat radicalment com a conseqüència de l'impacte brutal de la tecnologia i l'escenari al qual s'enfrontaran milions de treballadors no té res a veure amb el que avui coneixem. Aquest impacte tecnològic farà que al voltant del 58% dels llocs de feina actuals continuaran existint, però exigiran unes capacitats i habilitats professionals completament diferents de les requerides avui dia. En aquesta dècada propera es calcula que el 30% dels llocs de feina seran de nova creació, tots ells lligats a noves tecnologies digitals. Les mateixes tecnologies que provocaran la destrucció del 12% dels llocs de treball actuals, que estaran completament automatitzats. I molt més. L'impuls tecnològic no només provocarà un canvi en les habilitats tecnològiques de qualsevol professional, sinó que reduirà dràsticament la seva vida útil. Per al 2035 es calcula que les capacitats i habilitats tècniques quedaran obsoletes en un termini de cinc anys. Aquest és, breument, l'escenari que mostra l'últim informe sobre l'Economia Digital a Espanya elaborat per Adigital i Boston Consultoria Group (BCG), en l'apartat concret que analitza la situació i esdevenir de l'ús i del talent digital en la nostra societat.

Sembla clar que mantenir aquest talent digital, matèria primera essencial perquè segueixi en marxa tota  la construcció tecnologicodigital en què ens movem, obligarà a viure en un permanent estat de formació o d'aprenentatge continu. No només serà necessari readequar cada molt poc temps els coneixements adquirits, sinó que moltes vegades caldrà oblidar el que se sap, que queda obsolet, i adquirir coneixements completament nous. Reciclar i reaprendre, en suma. Les dades de BCG assenyalen que en un panorama en el qual els coneixements es reactualitzen cada cinc anys serà necessari dedicar almenys deu hores setmanals de formació durant tot aquell temps per mantenir el nivell de capacitat professional.

Qualsevol que hagi estat immers en un procés d'actualització de coneixements més o menys intens, una mica més seriós que simplement posar-se al dia en qüestions professionals, sap que adaptar-se a aquesta situació exigeix un esforç titànic que de cap manera no va poder percebre quan es va treure el títol acadèmic. Sap que el que és difícil no és estudiar, sinó posar-se a estudiar. No es tracta només de crear un hàbit d'estudi, sinó d'adquirir la consciència clara que el que ha après ha de ser desaprès i que cal posar-se a reaprendre una altra cosa, sense solució de continuïtat. Aquest serà un dels aspectes clau del manteniment del talent digital en el futur proper; adoptar un nou paradigma de la formació, que és constant, ja que no té límit en el temps i és radical, ja que afecta tot el que coneixem o sabem.

Assumir aquest paradigma no és qüestió d'un dia. Si busquem una gestió raonable del talent digital en aquest horitzó del 2035 és necessari convertir en ordinària i habitual aquesta cultura de reaprenentatge constant de coneixements de tota mena. I cal començar des de ja si volem tenir alguna cosa que de veritat funcioni en aquest horitzó de temps. Els professionals i experts en tecnologies que seran operatius el 2035 són actualment joves estudiant en escoles i instituts. Estan rebent aquests estudiants els elements formatius bàsics necessaris per moure's en un entorn digital? Saben alguna cosa de capturar dades, analitzar-les i gestionar-les? Saben elaborar i transformar continguts digitals? Saben resoldre problemes en entorns digitals? Estan adquirint capacitats crítiques per discernir en un món caracteritzat per la hipertròfia informativa?

Un cop d'ull al vigent currículum acadèmic de l'ensenyament secundari obligatori i del batxillerat ens mostra que les competències en digitalització s'aborden amb gran serietat en preàmbuls i declaracions d'intencions de tota mena de disposicions legislatives; es detallen fins i tot amb profusió les capacitats digitals que es busquen, que són excel·lents, però quan s'arriba al detall dels continguts educatius concrets, a un li cau l'ànima als peus en comprovar que en l'ensenyament secundari la referència a la formació en digitalització és difusa i només obligatòria en un dels tres primers anys d'aquest període educatiu, mentre que l'últim any és matèria optativa a escollir entre deu opcions educatives. En batxillerat les competències digitals queden en general camuflades en continguts de tecnologia o informàtica, sense més precisions. Em temo que la cultura digital dels nostres joves, que són nadius digitals, no ho oblidem, quedarà en l'àmbit de l'autoaprenentatge, amb els riscos que això comporta. Aquests nadius digitals arriben a les portes de la universitat amb grans habilitats digitals, amb unes ments adaptades a l'entorn digital, però amb uns coneixements que tenen l'origen només en el solitari autoaprenentatge o el mutu aprenentatge entre amics i companys, sense control ni referències serioses o fiables; un luxe que no ens podem permetre davant de l'enorme desafiament tecnològic que ens espera en el futur immediat.

"No només serà necessari readequar cada molt poc temps els coneixements adquirits, sinó que moltes vegades serà necessari oblidar el que se sap, que queda obsolet, i adquirir coneixements completament nous"

Inculcar a aquests joves una cultura de reaprenentatge, d'adquirir consciència clara que gran part del que s'aprèn ha de ser reaprès de manera sistemàtica al llarg de tota la seva vida, és qüestió que ni es planteja en l'actual currículum acadèmic. Un altre luxe que ens pot costar també molt.

Les competències digitals no poden ser un mer matís progressista i avançat en el disseny de les competències educatives necessàries per al que ens espera. El món laboral i professional que espera els joves escolars actuals no s'assemblarà ni per casualitat a l'actual i cal començar a afrontar-lo de manera planificada i sistemàtica. Necessitem un currículum educatiu avançat impregnat de competències digitals en tots els àmbits, no decoratives, com ara; amb transversalitat, no per modalitats, ja que el núvol digital envolta per igual el que pensa en activitats artístiques com el que planeja el seu futur en l'àmbit científic. Altrament, ho passarem molt malament. Estem parlant de professions i de capacitats que seran transformades radicalment en els propers anys; d'altres que desapareixeran per complet i d'altres de radicalment noves que apareixeran i sobre les quals no tenim ni idea de com seran o com afrontar-les. I el sistema educatiu bàsic de l'ensenyament secundari i el batxillerat, període crític per adquirir els fonaments d'una formació adaptada al canvi permanent, ha de fer un gir radical i proporcionar les eines bàsiques de supervivència a la selva digital que ens espera.

Mentre les administracions públiques omplen pàgines i pàgines en disposicions legals amb declaracions pomposes sobre la importància de les competències digitals i amb prou feines no fan res efectiu per fer-les realitat, comencen a proliferar centres privats de formació amb programes de capacitació digital molt més agressius i complets dels que s'ofereixen en escoles i instituts. I, és més, aquest plus de capacitació digital que ofereixen és el seu principal reclam davant del seu públic objectiu. Les estadístiques del mateix Ministeri d'Educació assenyalen que el 41% dels centres escolars públics disposen d'eines per a una formació en entorn virtual; mentre que en l'ensenyament privat aquestes eines estan en el 55% dels centres. Mentre el 55% dels centres públics té disponibilitat de serveis al núvol, en l'ensenyament privat la tenen el 71% dels centres. Que l'accés a competències digitals dels nostres joves en els propers anys depengui del nivell de renda de la seva família, en un assumpte tan delicat i transcendent com aquest, és una qüestió que no ens podem ni plantejar. El concepte de fractura digital podria adquirir dimensions esborronadores.