Cada cop és més difícil debatre qüestions de finançament autonòmic amb serenitat i que així ho visquin els assistents partidaris de posicions ja preses i ho recullin ponderadament els mitjans, que prefereixen que tot s’assembli a un combat de boxa. Són temes aquests del finançament territorial que estan molt propers a la política en la solució que finalment s’adopti, però que en la seva via d’acord i desacord necessiten bones dosis d'orientació tècnica. Aquestes no són senzilles, especialment en el cas del sistema de finançament espanyol, per la seva complexitat (es qualifica com un ‘petit Frankenstein’) i pels prejudicis que s’hi han instal·lat.

Però soc dels convençuts que per la importància que el tema té per a recuperar, si es vol, el desencaix actual de Catalunya amb l’Estat, val la pena intentar-ho. I tot això malgrat que l’aportació dels analistes pugui ser menystinguda, incompresa o desqualificada per perjudicis d'origen. Sovint es vol desviar l’esforç dels analistes que ens declarem problem solvers (és a dir, que intentem oferir un ventall d’alternatives per a què els polítics prenguin decisions avaluades), respecte dels que són utilitzats com a problem makers (que amb els seus arguments deriven cap a posicions polítiques instrumentades per una de les parts).

En el meu cas, com reitero sempre que puc, abans de parlar als mitjans o en públic m’asseguro que a la meva pàgina web hi hagi detall de la meva intervenció, il·lustrada en xifres i pros i contres de les diferents alternatives. I m’agrada establir un gradient d’opcions per intentar aproximar posicions de les parts enfrontades, si així aquestes ho volen. Tal és la importància que dono als acords en política que persisteixo en oferir una panòplia de possibilitats per a afavorir decisions millor informades. No m’agraden les interpretacions ni les desqualificacions personals, i si algú vol detalls de sang i fetge, els remeto primer a algun article treballat per si volen saber el que penso.

Sorprèn que es digui que Catalunya "és massa gran" per a tenir un pacte fiscal, com si aquest fos un principi tècnic del federalisme, i no una excusa política dels mateixos beneficiaris

Crec que en aquest moment, les dicotomies que marquen els combats de boxa que alguns voldrien situar en els extrems del ring, són: seguir com ara, mirar a l’altra banda i deixar podrir la situació, generant desafecció i desencontre en una de les bandes; i els que volen les claus de la caixa per la malfiança que els hi genera aquell que posa les mans a la caixa de tots a gust i gana. També entre els que prefereixen una Catalunya supeditada a una Espanya cabrejada, o que la singularitat catalana no val una investidura. Confronten els que exigeixen la multilateralitat per Catalunya al si del règim comú amb l’argument que altrament Espanya no seria viable, reconeixent explícitament quant Catalunya és exprimida per l’Estat sota el clam de la solidaritat, amb els que voldrien "agafar els diners i córrer", negligint que no tothom vol trencar amb Espanya i que hi pot haver posicions intermèdies de convivència intel·ligent.

Sorprèn que es digui que Catalunya "és massa gran" per a tenir un pacte fiscal, com si aquest fos un principi tècnic del federalisme, i no una excusa política de conveniència dels mateixos beneficiaris. "La merda en un pal", com es diu, contra la singularitat catalana, que si no ho poden tenir tots que no ho tingui ningú! I això per molt extensiva i no excloent que sigui l'opció nova que es pugui obrir, per exemple més basada en la capacitat i la responsabilitat fiscal que no en la estimació de l’Estat de les necessitats de despesa que mai són prou objectivables per a les parts (una via que només Austràlia segueix, a diferència dels països federals com Alemanya, Canadà o els Estats Units). O que es desqualifiqui per a Catalunya el "concert a la basca però amb solidaritat", quan el nacionalisme espanyol el manté sense solidaritat en els territoris forals.

Federar vol dir pactar i consorciar. No sotmetre sota una solidaritat forçada

Tot és molt cansí, però amb causa justa l’esforç ha de tenir recompensa. No certament de perllongar el model actual amb variacions marginals amb noves variables de necessitat de despesa ponderades, valorades i amb fixació de quanties, o amb nous subfondos com s’ha proposat recentment des de Fedea. Tampoc veig factible refundar el sistema actual si es vol recuperar Catalunya i reconduir el País Basc i Navarra. Ho pot fer si s’obre una via alternativa a l’actual en la que l’Estat ho recapta tot i transfereix segons creu des de decisions preses a un Consejo de Política Fiscal i Financera que domina absolutament, envers la de la capacitat fiscal sobre la base dels recursos generats a cada comunitat i amb una regla explícita de solidaritat. Federar vol dir pactar i consorciar. No sotmetre sota una solidaritat forçada. Una via, la dels ingressos, en contraposició a la de la despesa no excloent ni exclusiva, que incorpora responsabilitat fiscal i risc financer, contràriament a la més garantista que a moltes comunitats ja els hi va bé.

Com deia aquell, "busquin i comparin, i si troben quelcom millor, m’avisen". Està clar, només convido a aquest exercici a aquells que volen trobar solucions al desencaix i no un nou aprofundiment al quan pitjor millor, ja que a hores d’ara ja saben a les males qui mana, com mana, i com si cal se les gasta.