Els acords recents d'investidura del PSOE amb ERC i Junts, respectivament, han tornat a situar al centre del debat la qüestió del dèficit fiscal de Catalunya amb l'Estat i les possibles vies de solució a curt i mitjà termini. L’existència d’un dèficit fiscal de Catalunya amb el sector públic central no està en dubte. Les metodologies per al seu càlcul són ben conegudes i acceptades a la literatura econòmica especialitzada. Les qüestions realment a debat són dues: quin és el nivell de dèficit fiscal que es podria considerar just o acceptable per a una economia com la catalana en el context de l'Estat espanyol? I si la resposta a la pregunta anterior fos que el dèficit és excessiu, la qüestió següent seria com articular un sistema de finançament territorial que limiti el dèficit fiscal de Catalunya i que alhora sigui assumible per l'Estat i per la resta de les comunitats autònomes de règim comú. En aquest article em centraré exclusivament en el primer interrogant.

Les balances fiscals simplement expressen en forma de saldo els fluxos d'ingressos i despeses del sector públic central provinents de i destinats a les persones (físiques i jurídiques) residents als territoris de les administracions públiques subcentrals –en el cas espanyol, de les comunitats autònomes. La major part d'aquests ingressos prové de figures subjectes a la mateixa normativa bàsica a tots els territoris, com l'IRPF, l'IVA, l'impost de societats o les cotitzacions socials a la Seguretat Social. Si les persones, físiques o jurídiques, que són les que aporten els ingressos en última instància, ho fessin en proporció exacta a la seva renda, els ingressos procedents dels residents a cada comunitat autònoma serien equivalents en percentatge del total al pes al PIB de cada comunitat. El fet que alguns impostos de gran importància siguin progressius (els contribuents contribueixen amb una proporció creixent de les seves rendes) fa que l'aportació al total de les comunitats amb més nivell de renda sigui una mica superior al seu pes al PIB. Per exemple, en el cas de Catalunya l'any 2019, els contribuents d'aquesta comunitat van aportar un 19,3% de tots els ingressos a disposició del sector públic central, dues dècimes per sobre del pes de Catalunya al PIB espanyol (19,1%). (La dada de participació en els ingressos prové del Departament d'Economia i Hisenda de la Generalitat i s'ha triat l'any 2019 aquí a la resta de càlculs per evitar les possibles distorsions associades amb la pandèmia el 2020 i el 2021.)

El 2019 els contribuents catalans van aportar el 19,3% dels ingressos del sector públic central (el pes en el PIB és del 19,1%). Les despeses de l'Estat a Catalunya van representar entre el 14,8% i el 13,4% del total (el pes en la població és del 16,2%)

En el cas de les despeses, s'han de considerar quatre categories diferenciades. En primer lloc, les despeses que realitza el sector públic central (incloent-hi la Seguretat Social) com a resultat d'aplicar una mateixa normativa a tots els territoris. Per exemple, les pensions públiques o els subsidis d'atur. En aquest cas, el volum de despesa realitzada a cada territori no és discrecional, i reflectirà les circumstàncies objectives dels residents als territoris en qüestió: en els exemples, un major o menor nivell d'atur, o un major o menor nivell salarial al llarg de les carreres de cotització, que alhora haurà generat un major o menor nivell de prestacions contributives. En segon lloc, cal considerar les despeses que fan les comunitats autònomes en el marc del sistema de finançament de règim comú, com ara la sanitat o l'educació, i que són resultat d'un conjunt de criteris que apropen –però no igualen– els recursos per habitant en termes nominals, una vegada ajustats a les competències transferides a cada comunitat (però sense ajustar pels diferencials d'inflació entre comunitats). En aquest segon cas el marge de discrecionalitat en la despesa de les comunitats autònomes està molt condicionat per un sistema que a la pràctica tendeix a anivellar parcialment els recursos per habitant als diferents territoris. En tercer lloc, hi ha aquelles despeses territorialitzables que el sector públic central pot realitzar amb un ampli marge de discrecionalitat, com ara les inversions públiques. Finalment, es troben aquelles despeses que realitza també el sector públic central i que s'assumeix que beneficien al conjunt de la població amb independència del territori de residència, com seria per exemple el cas de la defensa, encara que la despesa es realitzi i tingui impacte econòmic en un territori concret.

La suma de totes les despeses que va fer el sector públic central a Catalunya el 2019 va representar un 14,8% del total (segons càlculs de la Generalitat), incloent-hi els béns i serveis comuns que realitza l'Estat i que s'assignen proporcionalment a cada comunitat en funció de la població. De la diferència entre una aportació als ingressos del 19,3% del total i una participació en les despeses del 14,8% resulta una contribució neta (ingressos menys despeses) de Catalunya a la despesa total del sector públic central, que aquell any va ser de 325.807 milions d'euros, del 4,5%. Per tant, el dèficit fiscal de Catalunya en primera aproximació va assolir una mica més de 14.500 milions d'euros, un 6,2% del PIB català. Ara bé, cal tenir en compte que una part de la despesa estatal que hauria de beneficiar Catalunya es realitza al territori d'altres comunitats autònomes, amb impacte econòmic directe en aquests territoris i no a Catalunya. Si es computa aquesta despesa al territori on es realitza, la participació de Catalunya a la despesa total baixa al 13,4%, per la qual cosa el dèficit fiscal augmenta fins a una mica més de 20.000 milions d'euros: un 8,5% del PIB.

Com podem valorar si aquestes xifres són indicatives o no d'un dèficit fiscal excessiu, i en quina mesura? Considerem, en primer lloc, el cas d'un hipotètic estat centralitzat, en què els ingressos els realitzen els contribuents en estricta proporció a la seva renda, amb independència del lloc de residència, i en què totes les despeses –incloent-hi les inversions públiques i els béns i serveis comuns– beneficien per igual tots els contribuents –també amb independència del lloc de residència–. El dèficit/superàvit fiscal “just” de cada comunitat en aquest hipotètic estat seria el resultat de multiplicar la diferència entre els pesos de la comunitat en qüestió a la població i al PIB, per la despesa total del sector públic central. En el cas de Catalunya, amb dades del 2019, el pes a la població va ser del 16,2% i al PIB del 19,1%. Multiplicant la diferència per la despesa total del sector públic central, aquest any resulta un dèficit fiscal de gairebé 9.500 milions d'euros, un 4% del PIB català. Per tant, el dèficit fiscal que suporta Catalunya –amb independència de si es fa servir la xifra del 6,2% o la del 8,5%– apareix com a significativament superior al que resultaria d'aplicar una regla elemental del tipus “es paga per renda i es rep per població”. Una regla que podria considerar-se acceptable en un estat centralitzat en què s'anivellessin tots els béns, prestacions i serveis públics per càpita amb independència del territori.

El dèficit fiscal de Catalunya sembla excessiu fins i tot en el cas extrem d'un estat centralitzat i unitari que cerqués el ple anivellament dels recursos rebuts per habitant a tots els territoris. La qüestió és com resoldre-ho

Imaginem, alternativament, el cas d'un estat federal en què només s'anivella una part de les prestacions públiques. És a dir, una situació en què el sector públic central controla només una fracció de la despesa total amb el criteri d'igualar els recursos per càpita a tots els territoris. Per tant, la fracció restant és competència exclusiva dels estats federats, que la sufraguen amb els seus propis ingressos i d'acord amb els seus propis criteris. Suposem també dos escenaris. Un primer escenari en què la fracció de les despeses anivellades sota control del sector públic central representa el 75% del total i un segon escenari en què és del 50%. Doncs bé, si apliquéssim aquests dos escenaris al cas de Catalunya en el primer cas el dèficit fiscal es reduiria al 3% (una mica més de 7.000 milions d'euros del 2019) i en el segon cas al 2% (uns 4.700 milions d'euros).

En conclusió: el dèficit fiscal de Catalunya resulta excessiu fins i tot en el cas d'un estat centralitzat que cerqués el ple anivellament dels recursos rebuts per habitant a tots els territoris, però que en el cas català són inferiors fins i tot al que resultaria d'un criteri simple del tipus “es paga per renda i es rep per població”. Si el marc de referència és el d'un estat federal, amb més o menys grau de contribució a la hisenda central, el desequilibri s'aguditza. La qüestió és com resoldre aquest desequilibri en un entorn d'ajust fiscal com el que es preveu per als anys vinents a la zona de l'euro, i sota la pressió d'un grup ampli de comunitats autònomes que no admetran perdre un superàvit fiscal que és el revers dels dèficits de comunitats com la catalana. S’ha assolit la part relativament més fàcil dels acords d’investidura, que és la definició per part de cada partit signant d’alguns principis generals sobre el finançament de Catalunya, però ara resta la veritablement més difícil, que comporta conciliar i aterrar les declaracions de voluntat en realitats concretes.