En el més de mig any de Govern de la Generalitat de Salvador Illa, una de les màcules de la gestió és la qüestió energètica. Porta poc temps, la política energètica no es fa amb quatre dies i es pot arreglar, però el que s’ensuma, el que s’explica des del sector, i fins i tot transcendeix, fa molt mala olor. Catalunya no té prou renovables –està a la cua d’Espanya, amb l’excepció de Madrid–, s’ha quedat sense director general d’Energia, cosa que ja indica la dificultat de tot plegat, i no té un pla de futur clar, atrapada entre els no a les renovables, els no a la nuclear i els no a la MAT (línia de molta alta tensió), si és que no són els mateixos.

Es preveu que el consum elèctric no pari de pujar, a causa de la substitució gradual de combustibles fòssils, com la benzina dels cotxes o el gas per a les calefaccions, per alternatives elèctriques. Als Estats Units estan projectant la construcció de petits reactors nuclears al costat dels centres de dades per alimentar el boom de la intel·ligència artificial, un consumidor intensiu de llum.

Aquí, mentre ens felicitem per l’aposta pel Barcelona Supercomputing Center i mirem com no fer tard a la revolució de la IA, patim un gran dèficit de renovables i la generació elèctrica que tenim, que és nuclear, té un calendari de tancament, que ara comença a qüestionar-se per les mostres de què amb renovables no en tindrem prou. Cal triar. Si volem BSC i anar amb cotxes elèctrics, caldrà que fem renovables, moltes, i potser també allargar la vida de les nuclears. Perquè si no, ens portaran la llum d’Espanya, i les MAT són, probablement, la pitjor de les solucions.

Catalunya no té prou renovables, s’ha quedat sense director general d’Energia, cosa que ja indica la dificultat de tot plegat, i no té un pla de futur clar

Amb aquest escenari, el pitjor que pot fer Catalunya és el que està fent: no té una política clara i segueix relegant la transició energètica a un paper secundari. I li ha passat el pitjor que li podia passar: perdre el director general d’Energia. Josep Maria Serena no va ser la primera elecció per al càrrec, però la seva tria va ser aplaudida pel sector, per la seva experiència i nivell. Serena havia estat president del Consell de Seguretat Nuclear i tenia contactes per interlocutar al màxim nivell; justament el que necessitava Catalunya per desbloquejar el tap de renovables que té.

En menys de sis mesos, el Govern i la consellera de Territori, Sílvia Paneque, han perdut aquest actiu. Sis mesos és el temps que s’havia donat Serena perquè es complís una de les condicions que va posar per al seu nomenament: ser l’única veu en energia. Ara n’hi ha quatre. No era una qüestió d’ego, sinó d’autoritat. Per dirigir la política energètica cal que no hi hagi interferències ni veus discordants, ja que si això no es compleix, el director general, que és el responsable legal perquè és qui signa l’autorització dels projectes, perd precisament autoritat davant el sector, cosa que debilita la seva posició. Quina empresa confiarà en un director general d’Energia que no respecten a casa seva? Això no es va complir, com hem explicat a ON ECONOMIA.

Serena estava impulsant un canvi en la política energètica i s’estava arremangant per desbloquejar projectes eòlics i fotovoltaics

La pèrdua de Serena, apunten fonts del sector, és molt important, perquè estava impulsant un canvi en la política energètica dels últims anys i s’estava arremangant per desbloquejar projectes eòlics i fotovoltaics. Cada setmana es reunia amb les associacions del sector, amb agenda, entrant tema a tema, i després convocava les empreses que tenien parcs projectats però perduts en el caos burocràtic per veure com es podien desbloquejar.

El problema de fons que va tenir va ser la manca d’aposta per la transició energètica del Govern. Que el màxim responsable del tema estigui en un escalafó tan baix de l’administració n’és la mostra clara. Té per sobre un secretari, un secretari general i la consellera, i a més, el fet de no tenir rang ni de secretari provoca que altres secretaris i fins i tot directors generals, d’àrees com medi natural o urbanisme, li facin la competència i puguin bloquejar projectes.

Des del sector es demana, com a mínim, una secretaria, i també un comissionat per a la transició energètica, cosa que Foment, Pimec i les cambres de comerç també van demanar... fa gairebé quatre anys. I encara són prudents! A Espanya és un ministeri des del 2018 i una vicepresidència des del 2020. Això no ho és tot, el nom no fa la cosa, però sí que mostra prioritats. Per al govern espanyol ho ha estat, i és dels estats de la UE amb més renovables; a Catalunya, no, i depenem de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellós i de l’electricitat que ens arriba de fora.

Si fa sis mesos va costar trobar director general d’Energia, ara sembla missió impossible si no hi ha un canvi de mentalitat

A Catalunya, no només no és una conselleria, sinó que s’inclou en una, la de Territori, Habitatge i Transició Ecològica –noti’s també la posició que ocupa en la nomenclatura de la conselleria–, que ha de gestionar també assumptes com la manca d’habitatge, el caos de Rodalies, l’ampliació de l’Aeroport del Prat i la sequera. Sens dubte, un repte massa gran per a una sola cartera, i encara sort que la pluja està ajudant una mica.

Ara el Govern, per no haver prioritzat la carpeta energètica, segueix tenint el problema del mix energètic i els objectius del 2030, repte que cada dia es fa més gran perquè estem més a prop de la data i no s’avança. Si fa sis mesos va costar trobar director general d’Energia, ara cercar algú de nivell sembla missió impossible. Com a mínim, si no hi ha un canvi de mentalitat i es dona a l’energia la importància, a nivell de jerarquia i de recursos, que cal per afrontar el repte de la transició ecològica. Catalunya pot superar el 50% de generació renovable el 2030 si es posa les piles. Els Països Baixos van fer-ho, passant del 15% al 54% en sis anys. És una qüestió de voluntat política.