En algunes ciències, aplicant les matemàtiques, les derivades parcials poden ser més indicatives de la realitat que la diferenciació total. A la total, l’impacte ja està fet. Allò que pot interessar, si més no, són les derivades amb què s’hi ha arribat i, sobretot, la derivada segona, per si la tendència pot tenir encara continuïtat a futur.

Trump ha guanyat les eleccions americanes. Es reafirma una tendència grollera de ‘xerrar boig’, com diem a les Illes. No calen papers ni preparació per a dirigir un país. I desconfia en l’elecció dels que t’entornen respecte de tots aquells que no pensen com tu, que això vol dir que no són dels teus: no comparteixen un ideari conjunt, ni les idees que a cada moment a tu se t’acudeixen. Les ocurrències fan estralls; les mentides no tenen conseqüències. Aquest és l’aprenentatge de la contesa electoral americana recent. Es remouen les vísceres, es proposa la loteria de les regalies, s’embogeix, i del populisme neixen dictadors. Primera derivada que es propaga arreu: l’atreviment, la manca de moderació, té premi i no càstig. A casa nostra ja se sent aquesta derivada als parlaments, a les tertúlies dels mitjans, als bars, amb el domini de la incontinència verbal, a veure qui la diu més grossa.

Les ocurrències fan estralls; les mentides no tenen conseqüències. Aquest és l’aprenentatge de la contesa electoral americana recent

El trumpisme, per altra banda, s’associa a l’empresari triomfador, sense escrúpols: o ets un ‘killer’, o seràs un perdedor. I es queden tan amples. On no troba solucions la política de sempre hi arriba un salvador del món dels negocis. És, aquesta, la segona derivada: ha vençut un personatge que ha comès fraus, no ha pagat impostos i ha exercit tota classe de corrupteles en el món dels negocis. Aquesta segona derivada ha aterrat, també, al nostre país. Davant la política curtterminista d’uns i altres, de les acusacions sense parar i sense cap mena de consens, i amb paràlisi legislativa, algú ja ha suggerit que el bé comú se serviria millor des de l’empresa.

Procediria d’una tasca entre altruista i de conveniència per part dels empresaris, amb dret a condicionar les polítiques des d’un suposat millor coneixement tècnic i compromís social a llarg termini. Tot i els perills actuals per deslocalitzacions xantatgistes, per la selecció de patrocinis als mitjans, o pels crèdits a partits prou endeutats, de la participació empresarial directa a la política en resulta una segona derivada prou perillosa per l’exercici del poder, sense legitimació democràtica. 

El trumpisme s’associa a l’empresari triomfador, sense escrúpols: o ets un ‘killer’, o seràs un perdedor

A les anteriors tendències s’afegeix el desori i desprestigi polític que ha marcat la catàstrofe dels aiguats. Contra els polítics gestors, a favor de la descentralització de competències en pro de la proximitat i del coneixement de la realitat, apareix, com en el trumpisme organitzatiu, l’expert, amb la solvència d’un triomfador en els diners (Elon Musk) o amb la força del "mando y ordeno" (el general que ha de reconstruir el País Valencià i que diu no accepta ordres de polítics). Ni descentralització democràtica, ni coneixement per formació de l’expert -i no pel fet de guanyar diners-, ni honestedat fiscal, ni moderació en el discurs polític. Derivades totes elles del trumpisme, que haurien de preocupar més que el fet en si de la victòria de Donald Trump. Una contaminació d’idees que pot arrasar els fonaments de la convivència.