De la (des) industrialització a la (re) industrialització
- Joan Ramon Rovira
- BARCELONA. Dimarts, 8 d'octubre de 2024. 05:30
- Actualitzat: Dimarts, 8 d'octubre de 2024. 07:11
- Temps de lectura: 3 minuts
Un dels punts que més consens suscita en el debat econòmic, tant a casa nostra com al conjunt d’Europa, és la necessitat de fomentar la re-industrialització. Però en quin sentit es pot dir que ens hem des-industrialitzat? I quins objectius ens hauríem de marcar per re-industrialitzar el país? És cert que la indústria catalana ha perdut pes en el PIB i que ocupa menys persones que fa vint anys. Ara bé, és igualment cert que el valor afegit de la producció industrial, calculat a preus constants, no s’ha reduït durant aquests últims vint anys. La indústria del nostre país produeix béns per un valor total que, en termes reals, descomptant la inflació, és similar al de fa dues dècades –tot i que amb fortes fluctuacions cícliques al llarg del període.
Per altra banda, les exportacions de béns industrials han passat de representar a l’entorn del 50% de les vendes totals del sector el 2008 a un 75% el 2019. A més, la diferència entre el valor de les importacions i el de les exportacions de béns industrials s’ha reduït: des del 28% en favor de les importacions el 2008 a només un 19% el 2019. I si s’ha destruït ocupació és principalment perquè ha augmentat la productivitat, o la capacitat per produir més amb menys gràcies al progrés tècnic. Finalment, si les activitats industrials han perdut pes en el PIB és perquè el valor generat pel conjunt dels serveis ha crescut, mentre que la indústria l’ha mantingut.
En quin sentit es pot dir que ens hem des-industrialitzat? I quins objectius ens hauríem de marcar per re-industrialitzar el país?
Les xifres agregades només il·luminen una part de la realitat. Quan ampliem el focus veiem com alguns subsectors industrials s’han deslocalitzat o han reduït la producció a causa de la competència exterior (per exemple, el tèxtil-confecció), mentre que altres han augmentat la producció i guanyat quota de mercat a l’estranger (per exemple, el químic-farmacèutic). El fet que els subsectors que més pes han perdut fossin els més intensius en treball, mentre que el que l’han guanyat siguin més intensius en capital i més productius, contribueix a explicar la pèrdua d’ocupació industrial –què, com s’ha dit, no implica pèrdua de valor en termes agregats.
Ara bé, l’impacte ha estat desigual en funció de la importància de les diferents activitats industrials a les diferents comarques, de manera que els guanys d’uns coexisteixen amb les pèrdues d’altres –i no es pot dir que es compensin entre sí. En alguns territoris la pèrdua d’activitat i ocupació industrial ha representat un cost econòmic i social que no ha estat suficientment compensat per la instal·lació de noves activitats. I sovint les ocupacions industrials amb salaris relativament més elevats han estat substituïdes per activitats de serveis amb nivells de productivitat i salarials inferiors.
En alguns territoris la pèrdua d’activitat i ocupació industrial ha representat un cost econòmic i social que no ha estat prou compensat
Per altra banda, si mirem que ha passat als sectors industrials de les principals economies occidentals, veurem que han seguit trajectòries similars a l’observada a Catalunya, però amb algunes diferències importants. Com a Catalunya, també als Estats Units, a Alemanya i al Japó el sector industrial ha perdut pes i ha reduït l’ocupació, al llarg dels últims vint anys. No obstant, i a diferència del cas català, el valor afegit industrial en aquestes tres economies de referència ha augmentat notablement des de l’any 2000: més d’un 30% en termes reals als EUA i Alemanya i per sobre del 20% al Japó. Més significatiu encara: mentre que la producció industrial per habitant ha augmentat en aquestes tres economies al llarg de les dues últimes dècades, a Catalunya (com al conjunt de l’Estat i a Itàlia) s’ha reduït. És en aquest sentit que es pot dir que ens hem des-industrialitzat. Finalment: la productivitat de la indústria catalana –la producció per persona ocupada– se situa per sota i sense una tendència clara a convergir amb els valors de les principals economies desenvolupades.
Un comú denominador a totes les economies desenvolupades és la menor elasticitat-renda dels productes industrials, en comparació amb els serveis, a mesura que augmenta el nivell de vida. Això vol dir que a mesura que els països es fan més rics canvien les preferències en el consum, en favor dels serveis (socials, personals, professionals) i en detriment dels béns materials (cotxes, mobles, roba, aliments, etc.). Això no vol dir que decreixi el consum de béns materials en termes absoluts; només vol dir que aquest tipus de consum augmentarà menys que la demanda de serveis. Per tant, és normal que la indústria tendeixi a perdre pes en el PIB a totes les economies desenvolupades, amb més o menys intensitat, en línia amb els canvis en la composició de la cistella de la compra dels consumidors. Aquest fet no redueix la importància estratègica del sector, en tant que els avenços en la productivitat industrial contribueixen a determinar el saldo exterior d’un país i també els salaris que es paguen en altres sectors productors de serveis no exportables, que en molts casos competeixen per una mateixa força de treball.
La productivitat de la indústria catalana se situa per sota i sense una tendència clara a convergir amb les principals economies desenvolupades
En resum: la indústria catalana presenta una bretxa negativa important en termes de productivitat i de valor afegit per habitant en comparació amb altres economies amb un grau de desenvolupament similar. L’objectiu de la re-industrialització hauria de ser tancar aquesta bretxa. Entenent que un major creixement de la productivitat a la indústria probablement implicarà pèrdua de participació d’aquest sector en l’ocupació total i que difícilment tornarà a recuperar el pes que tenia en el PIB fa vint anys. Ara bé, si el principal objectiu de país és millorar el benestar de les persones, les prioritats de política econòmica s’haurien de centrar en el creixement de la productivitat i del PIB per càpita –que no impliquen necessàriament maximitzar el creixement del PIB i l’ocupació totals. Cal decidir primer quin país i quina economia volem, per decidir quina mena de re-industrialització necessitem.