Primer de tot cal dir que soc dels que creuen que en un món dominat per la tecnologia, com el que tenim per davant, és imprescindible compatibilitzar-ho amb una bona formació humanística. No es pot ser un bon científic, ni un bon metge, ni un bon directiu d’empresa, ni tan sols un bon ciutadà si no es té una formació en humanitats que proporcioni els valors bàsics que han de presidir el funcionament d’una societat democràtica i inclusiva. Això ve a tomb de dues coses. D’una banda, l’intent d’arraconament que han patit recentment aquests dies els coneixements en literatura i llengua que venen de lluny i que encara hem de veure com acabaran. De l’altre, que tot el que comentaré a continuació no hauria d’amagar una realitat tan bàsica. 

Quan sortim del soroll i el triomfalisme de les dades macroeconòmiques que habitualment pregonen els nostres polítics, la majoria dels economistes estaríem d’acord que cal transformar el nostre model productiu cap a un model més fonamentat en el valor afegit i en la qualitat i menys en la quantitat. Una de les receptes per aconseguir-ho, entre altres, seria millorar la conciliació entre les necessitats de l’entorn productiu amb la formació que el sistema educatiu dona al conjunt de la població i, principalment, el sector més jove.

La manca de mà d’obra qualificada és avui un dels principals factors restrictius que esmenten les empreses a l’enquesta de clima empresarial que realitza anualment l’IDESCAT, amb un 33% de respostes el 2023, enfront d’un 5,6% al 2012. De fet, la UE, mitjançant la seva agència CEDEFOP  (European Centre for the Development of Vocational Training), elabora l’índex “European Skills Index” que mesura la distància de 31 països (els 27 de la UE més els 4 de la EFTA) a un ideal (valor 100) respecte la situació de les habilitats de la seva població. Espanya és el país amb una pitjor execució, com a mínim des fa 7 anys, amb un nivell 24 sobre 100 (el millor és Txèquia amb un nivell 70 sobre 100). L’índex mesura tres pilars fonamentals: el desenvolupament de les habilitats (educació), on Espanya ocupa un discret 23è lloc (amb un nivell 43 sobre 100), la seva activació (transició i participació a/en el mercat de treball) on ocupa el lloc 28è (36 sobre 100) i el pilar de concordança d’habilitats (“skills matching”) que mesura el grau en què les habilitats dels empleats estan efectivament utilitzades, en el que Espanya surt en la darrera posició de tots els països amb un nivell 12 sobre 100 (el país més ben situat també és Txèquia amb un 92 sobre 100).  El panorama no pot ser més desolador.

La inadequació entre la demanda de treball i l’oferta justifica, en part, que Espanya sigui el país de la UE amb la taxa d’atur més alta (11,2% vs. 5,9%  l’octubre de 2024), o més greu encara, que passi el mateix amb la taxa d’atur juvenil (26,7% enfront del 15,2%). Que Catalunya (amb un 8,8% i un 24,8% respectivament) estigui lleugerament millor que la mitjana espanyola no és cap consol. Com a exemples simptomàtics del desajust valgui la reconeguda manca de treballadors formats en tecnologies netes (un dels principals obstacles en la lluita contra el canvi climàtic) o l’escassedat d’empleats formats en el sector de les TIC (Tecnologia i Comunicacions) , o en el de la construcció, o el problema del relleu generacional en el sector de la salut pública combinat amb la poca capacitat de les facultats del ram i la escassa retenció de talent, tots ells prou comentats en els mitjans de premsa econòmica habituals.

Les raons d’aquesta inadequació són prou conegudes: l’abandonament escolar prematur (vegeu l’article publicat en aquest mateix mitjà), la poca proporció dels estudis STEM (inicials dels mots anglesos “science, technology, engineering i mathematics”) entre els graduats (amb una participació femenina particularment baixa), el percentatge més alt de la UE de treballadors amb només estudis bàsics (i continua sent així entre els joves) combinat amb un baix percentatge de treballadors amb estudis secundaris orientats professionalment, el baix rendiment educatiu (com ho palesen els resultats publicats de PISA i, més recentment, les proves TIMMS) i la relativa importància que es dona a la formació contínua en la vida laboral activa. Aquestes mateixes raons porten a algunes possibles solucions.

La primera de les eines per combatre aquest desajust és la formació professional i la seva facilitat d’accés i qualitat. Aquesta hauria de ser la palanca principal per posar remei a l’abandonament escolar prematur i les seves seqüeles. Al país li calen més joves amb estudis postobligatoris orientats professionalment i menys amb només els estudis bàsics i, no ajuda gens que cada any quedin a Catalunya un gran nombre d’alumnes sense la plaça d’FP demandada (5.500 al 2024 després de les “repesques”) i al mateix temps moltes places oferides sense cobrir (més de 9.000). Ara, el govern de l’Estat vol fer que tota la formació professional sigui dual el 2025. I això està molt bé, però el dubte és si això s’aconsegueix amb un decret ministerial. Ningú ha explicat encara com s’aconseguirà implicar al gruix del 97% de les PIMES (o el 88% de micropimes amb menys de 10 treballadors) ni com aquestes empreses podran posar els mitjans (especialment els tutors) per tal que l’etapa “in-company” dels alumnes resulti profitosa de veritat per aquests, perquè sense implicar aquest sector de l’empresa no hi ha manera de fer-ho possible. Estem parlant a Catalunya de més de 210.000 alumnes dels quals només un 6% cursa estudis d’FP dual (la mitjana europea és d’un 38%). Tampoc s’ha determinat com es farà això si l’empresa de l’especialitat està ubicada lluny del centre d’estudis o del domicili de l’alumne.

L’orientació dels estudis, tant els superiors com l’FP de tots els nivells, també és decisiva per adequar la demanda i l’oferta. Els estudiants en branques relacionades amb l’enginyeria i arquitectura són els que presenten millors taxes d’inserció laboral tant en quantitat com en qualitat (salaris més alts), senyal inequívoca de la seva demanda al mercat. Espanya produeix un percentatge molt baix de graduats en ciències STEM comparativament amb la UE (21,3% vs. 26,5%) i molt per sota de països com Alemanya, França, Àustria i els nòrdics que superen el 30% àmpliament. Catalunya estaria propera a la mitjana de la UE (25,5%) però lluny de les millors pràctiques. A més la bretxa de gènere és superior en el cas espanyol. En canvi, en l’FP, Catalunya presenta uns percentatges de matriculacions inferiors a la mitjana espanyola en branques STEM i en branques industrials.

Del baix rendiment educatiu, reflectit en tots els estudis internacionals fets recentment, tant en el que es refereix al conjunt espanyol, com molt especialment a Catalunya, crec que ja s’ha dit i escrit molta cosa. En el cas català, l’alta taxa d’immigració i les vulnerabilitats que comporta és una justificació que no pot portar al conformisme. Cal algun temps per veure si les mesures adoptades en l’anterior govern aconsegueixen revertir la situació. Si no s’aconsegueix la base educativa que sustenten tant els estudis professionals com universitaris així com els valors individuals i socials, serà feble i la disgregació social estarà servida. Millorar el finançament de Catalunya per millorar la dotació pressupostària educativa és una necessitat, però també cal fer una distribució entre centres més equitativa que tingui més en compte les característiques de cadascun. M’agradaria pensar que, encara que només sigui per amor propi, s’hi esmerçaran els mitjans necessaris. 

Una altra gran eina és la formació contínua dels que ja estan en edat laboral, tant dels actius com dels aturats. Els canvis ràpids en les necessitats del mercat laboral exigeixen avui una política molt activa de formació durant la vida laboral. Les estadístiques ens diuen que encara que en aquest cas no estem distanciats de la mitjana europea, si ho estem de les millors pràctiques. Ara bé, també és possible que les estadístiques no ens donin una visió acurada de la situació real. És un sector força afeblit, que pateix d’haver estat durant molt de temps en la perifèria de les polítiques educatives i que requereix una urgent revisió en profunditat per adequar-se a les necessitats formatives actuals. Segons l’EPA, el 2023 el 14,1% de la població catalana entre 25 a 64 anys ha rebut algun tipus de formació en les quatre setmanes anteriors, per sota de la mitjana espanyola (15,8%), per sobre de la Euro Àrea (12,9%) i molt lluny dels països nòrdics,  Suïssa o Països Baixos (entre el 25% i el 35%). La formació en línia ha pogut significar un notable avenç, però el problema continua sent la PIME, que inverteix de mitjana la meitat que el conjunt d’empreses. Catalunya, encara que en conjunt supera la mitjana espanyola, la PIME catalana gasta menys que la PIME mitjana espanyola (33,67 €/treb enfront 37,7).

Intentant elevar la mirada es troba a faltar una certa planificació integral del conjunt de les necessitats i de les accions per graduar l’oferta educativa a les necessitats de l’entorn econòmic. No es tracta de fer cap pla quinquennal però si d’establir prioritats.  Les necessitats són relativament predictibles i, per tant, no hauria de ser molt difícil. En un país que té plans nacionals per gairebé tot (que després no es compleixen o ho fan molt relativament) es troben a faltar iniciatives de coordinació entre governs, empreses i institucions educatives. Ara, això implica una reflexió sobre cap a on es vol anar, és clar.