Descentralització i concentració

Fa uns dies, el Banc d'Espanya va publicar un interessant informe sobre la convergència econòmica entre les Comunitats Autònomes des de 1980 al 2000 (disponible al web de la institució monetaria). Entre altres resultats, al treball es destaca que la convergència ha estat intensa des de 1980, però s'atura després de l'esclat de la crisi financera el 2008.

Aquest tipus d'anàlisi gravita sobre la variable PIB per càpita, això és el quocient entre el que es produeix en un territori i la població que resideix en ell. Per tant, per a un territori menys desenvolupat que la mitjana, la convergència exigeix que el PIB creixi més i/o que la població creixi menys que la mitjana.

Si té vostè una mica de paciència i no és advers a l'aritmètica, la següent identitat és molt útil per veure l'assumpte d'una altra manera i poder passar del debat sobre la convergència al debat sobre la concentració de l'activitat econòmica i demogràfica.

Per a una regió i, el seu PIB per càpita relatiu respecte a la mitjana d'Espanya (identificat amb el subíndex esp) pot expressar-se com el producte de dos elements: la quota de la regió en el PIB espanyol i la inversa de la seva quota poblacional. És a dir, un territori millora la seva posició relativa si augmenta la seva quota en el PIB o redueix la seva quota en la població.

El gràfic adjunt, pres d'un llibre que vaig publicar fa un parell d'anys, descompon la dinàmica del PIB per càpita en la variació d'aquestes dues quotes autonòmiques entre 1980 i 2018. Per construcció, els valors a la dreta de la bisectriu impliquen que l'avenç en la quota de PIB seria comparativament major que en població i, per tant, el PIB per càpita hauria augmentat per sobre de la mitjana.

El primer a destacar és la posició de la Comunitat de Madrid. Malgrat que la seva quota de població és la que més ha crescut, gairebé dos punts, el seu PIB l'ha fet gairebé el triple, de manera que el seu PIB per càpita ha augmentat clarament per sobre de la mitjana. Per la seva part, les Comunitats menys desenvolupades l'any inicial i que han vist augmentar el seu PIB per càpita relatiu (Galícia, Extremadura i Castella i Lleó); ho han aconseguit més per l'efecte de la pèrdua de població que pel creixement del seu PIB. S'ha produït una mena de convergència passiva. El cas d'Andalusia és el contrari. La seva quota de PIB ha augmentat, però la de la població ho ha fet més, de manera que ha perdut posicions relatives en el PIB per càpita.

Especialment ressenyable és el que ha passat a la Comunitat Valenciana, amb una població que augmenta molt notablement i un PIB que ho fa significativament per baix. Seria la més allunyada de la bisectriu en la seva part esquerra i, per tant, la que més ha perdut en termes de PIB per càpita relatiu. Catalunya és entre les Comunitats que ha perdut posicions. La seva quota en el PIB és pràcticament la mateixa que el 1980 i la seva quota en població ha augmentat lleument. El contrast amb Madrid és notable.

Com ja he tingut ocasió de comentar en alguna columna anterior publicada a ON ECONOMIA, és evident que aquest resultat no es deu al desenvolupament de l'Estat autonòmic. Al contrari, la descentralització contribueix a l'homogeneïtzació en el repartiment de població i activitat. El problema és que no ha estat capaç de contrarestar la força centrípeta de l'anomenat "efecte capitalitat". Crec que hem de detenir-nos i analitzar amb més detall els mecanismes pels quals es produeix aquest efecte. Sens dubte, una part tindran que veure amb economies d'aglomeració i forces de mercat. Però és possible que una altra tingui a veure amb decisions polítiques, conscients o inconscients, que reforcen Madrid a costa de d'altres. Cert que la tendència a la concentració a la capital és més gran a molts altres països, amb estructura política i administrativa centralitzada. Però si Espanya aspira a ser una altra cosa, crec que hauríem de repensar algunes coses.

Gràfic: Canvis en les quotes autonòmiques del PIB i de la població (1980-2018). Valors en percentatge sobre el total nacional.