Un matí de cada trimestre, els aproximadament cinquanta treballadors del departament de màrqueting d'una empresa que segueixo amb cert interès, bloquegen per complet les seves agendes, suspenen tota mena de reunions i deixen en descans els seus ordinadors per dedicar tot aquell temps a qualsevol activitat que considerin que millora el seu benestar personal o que pugui ser personalment valuosa per a cada un d'ells. Des de repassar els apunts d'un curs online, llegir poesia o rondar pel parc proper, tot val, no s'han de donar explicacions del que es fa ni ningú les demana. Big time out en diuen i és una iniciativa més de l'estratègia corporativa de relacions humanes de l'empresa que inclou un pla de desenvolupament personal que dissenya cada treballador i en el qual es detallen quines habilitats es volen desenvolupar, en quins projectes vol involucrar-se i quins objectius té cada un dins de la seva activitat professional en l'empresa. Una espècie de conveni entre el que l'empresa vol de cada treballador i les aspiracions particulars de cada un d'ells i que s'implementa segons les possibilitats de desenvolupament del negoci. Una manera de posar les cartes de cara amunt: l'empresa et té assignat un lloc en desenvolupament de projectes perquè considera que les teves habilitats són les adequades, però tu també tens aspiracions a treballar en planificació estratègica i així consta en el teu pla de desenvolupament personal, per posar un exemple. Aquesta estratègia de relacions humanes inclou altres iniciatives com un dia pagat a l'any per fer voluntariat, compra de fins a 15 dies extres de vacances prorratejades en el salari mensual, un mes extra de vacances cada deu anys, accés a tota mena de cursos online i possibilitat de períodes sabàtics des del primer any en l'empresa amb garantia d'ocupació a la tornada. En conjunt, són aquest cúmul d'actuacions que conformen el salari emocional que imprescindiblement ha d'acompanyar al monetari amb el qual l'empresa ha de dissenyar el millor model de treball i en el qual la idea de confiança plena en els treballadors ha de ser el mantra dominant. L'empresa en qüestió viu essencialment del nivell de compromís i creativitat dels seus treballadors i, lògicament, busca consolidar les condicions més favorables perquè aquests dos conceptes es mantinguin en els més alts nivells.

En aquesta empresa tenen perfectament assumit que l'accelerat canvi global en el qual estem immersos afectarà ineludiblement els models de treball i que és necessari assumir un canvi de mentalitat en les relacions laborals. En una dècada hi haurà activitats professionals i sistemes productius que avui ni tan sols sospitem i patirem un impacte brutal d'innovació tecnològica a tots els nivells que canviarà de forma radical el món laboral. Davant d'un escenari en el qual la robotització, l'automatització i la intel·ligència artificial generativa banalitzaran milions de llocs de treball i crearan altres de completament nous que no tenim ni idea de com gestionar és necessari començar a dissenyar models absolutament nous de relacions als centres de treball. Noves formes de treballar, noves formes d'estructurar la jerarquia corporativa, noves formes de valorar i tractar els treballadors, noves formes d'implicació i compromís dels treballadors amb els objectius corporatius. Necessitem un canvi de les estructures bàsiques, no les conjunturals, de les relacions laborals en les empreses espanyoles que porten dècades ancorades i anquilosades en l'"ordeno i comandament", "tu fas que em pagues i jo faig que treballo", en el "si no et vigilo no fas res" o el "no se'm considera per a res així que res m'importa". Necessitem una evolució cap a models basats en el "confio en la teva feina, espero el salari adequat i un escenari de treball que em cuidi al màxim" i "espero la teva implicació i compromisos necessaris per a la bona marxa del negoci". Aquesta empresa que comento, i d'altres, tenen ja perfectament clares les idees de com han de ser aquestes noves estructures laborals i avancen dia a dia en el seu perfeccionament.

I cal afanyar-se, perquè el panorama actual no pot ser més desolador. L'últim estudi de Gallup sobre "L'Estat de Treball a Espanya 2023", assenyala que només el 10% dels espanyols se senten compromesos en la seva feina. La resta, el 90%, es limita a complir estrictament les seves obligacions, sense fer un pas més, evidenciant una preocupant desconnexió entre els treballadors i les seves tasques diàries. Al 90% dels treballadors espanyols els importa un rave els plans, projectes i objectius de la seva empresa i no van a més enllà del que consideren que el seu salari mereix, que no hi comptin, ve a dir en el fons l'enquesta de Gallup, i que si es necessiten esforços que vagin a buscar-los a una altra part. I la causa d'aquest negre escenari és la fallada estructural del model laboral jerarquitzat, gens participativa i desprofessionalitzada que patim.

L'impacte que aquesta falta de compromís laboral té en el conjunt de la productivitat empresarial és alguna cosa a estudiar a fons. El descontentament laboral, que és del que parlem, pot convertir-se en un factor que limiti o redueixi el creixement i desenvolupament econòmic i social a tots els nivells. I ja no es tracta d'una cosa anecdòtica. Les enquestes remarquen aquesta fita del descontentament laboral any rere any, sense magnituds que millorin, sempre en el costat fosc. Fallada estructural, insisteixo. Tan difícil és avançar, encara que sigui pas a pas, a poc a poc? El dolent que aquesta situació de descontentament s'enquisti indefinidament és que pot derivar cap a situacions molt més perilloses. Aquesta enquesta Gallup que esmento es fa a gairebé tots els països desenvolupats del món. En el cas dels Estats Units, quan s'interroga els treballadors sobre com és el seu nivell de compromís amb l'empresa, s'inclou l'opció de respondre que està activament descompromès amb l'empresa, la qual cosa és una manera molt políticament correcta de dir que s'actua activament contra l'empresa, contra els seus plans i els seus objectius. Vaja, que s'està sabotejant la mateixa empresa. I el més alarmant de tot és que les dades mostren que el 17% dels treballadors nord-americans interrogats es consideren en aquesta situació. Gairebé un de cada cinc treballadors saboteja la seva empresa!! No vull ni pensar les conseqüències que això porta. I a Espanya? No em consta que l'enquesta de Gallup inclogui aquesta resposta. Em sembla bé; tal com estan les coses, millor no preguntar.