Ja fa més de tres anys que amb Marc Casanovas, investigador del Centre de Recerca en Economia i Salut de la Universitat Pompeu Fabra, vàrem publicar, per encàrrec del Cercle de Salut, el llibre La malaltia de la sanitat catalana. Finançament i governança.  En aquest treball analitzàrem, entre altres aspectes, la insuficiència financera de la sanitat catalana. L’exercici empíric consistia, tot i ajustar pel poder de compra, en calcular quina despesa correspondria a Catalunya si gastés en sanitat no el que li transfereix l’estat a través del finançament autonòmic, sinó el que li podria permetre la capacitat fiscal pròpia; és a dir, si s’autofinancés a partir dels seus propis recursos i gastés en sanitat de manera similar al que fan els països avançats del nostre entorn amb PIB similars.  

Per validar l’estudi consideràvem ajustos de renda real, població i grau d’envelliment demogràfic, per bé de comparar comparables. I referíem els ajustos estadístics a diferents submostres de països (OCDE, de la Unió Europea, només amb sistemes tipus Servei Nacional de la Salut), o del que gastaven aquells països quan tenien la renda per càpita i nivell de desenvolupament de Catalunya en el moment de la comparació. Mesurat i resumit, en resultava una insuficiència d’entorn dels 5.000 milions d’euros: satisfer la xifra per Catalunya des del finançament autonòmic equivalia a multiplicar per sis aquell diferencial en el conjunt de l’Estat, ja que una sisena part és la població catalana dintre de la total espanyola. La xifra és extraterrestre en un context com l’espanyol actual. La xifra marcava un 35% de falta de recursos (els càlculs es remetien al 2016 i 2018), i només el País Basc gràcies al seu concert econòmic mostrava millor cota de suficiència.

No resultà, però, difícil traduir aquella necessitat de recursos a casa nostra: s’arrossegaven dèficits encoberts que es traslladaven any en any, existia despesa ja compromesa que no estava en el pressupost, les amortitzacions eren inexistents en centres públics que requerien inversions de manteniment que s’estaven postergant, i promeses de noves inversions o equipaments que es comprometien de moment entrar en pressupost. A partir dels cinc mil milions, i per aixecar acta, vaig calcular com havia de créixer la despesa sanitària per sobre de l’augment del PIB per, a data fixada, convergir amb els països de l’entorn amb els que ens volíem comparar.

Després dels anys passats, comprovo ara que els candidats a les darreres eleccions municipals mantenen la xifra dels cinc mil milions. Certament, com diuen uns, la despesa sanitària ha pujat a casa nostra, uns quatre mil milions al llarg dels darrers sis anys, però també que han augmentat les mitjanes de despesa dels països en què ens comparem. Remetent a les xifres disponibles, conjecturo el següent. Òbviament, la xifra no ha pujat els 4.300 milions que mostren els valors absoluts publicats per la Conselleria. En termes reals, la inflació explica prop d’una quarta part d’aquest increment (per tant, es tracta d’un augment nominal, no real); una altra quarta part prové encara dels fons covid que no consoliden pel futur. I alhora, la població ha crescut en 340 mil persones, quasi un 5% addicional, fet que limita la cobertura, ja que és en termes de beneficiaris com hem de valorar les prestacions sanitàries. De manera que a grans trets podríem dir que de l’augment de la despesa, només la meitat són recursos efectius en millores dels serveis.

Per altra banda, els països de l’entorn de comparació també han dedicat més recursos a la sanitat. Amb les dades disponibles, de fet, ens hauríem allunyat així de l’evolució de la despesa mitjana dels països de l'OCDE i aproximat als dels països de la Unió Europea a 15. En el cas de referir-nos als primers, la xifra s’elevaria un poc per sobre dels 6.000 milions, mentre que respecte dels segons (europeus més propers), oh sorpresa, els ajustos per inflació es compensarien amb els ajustos per tancament de bretxa (un 20%). I els 5.000 milions es mantindrien. De manera que per molt esforç que pugui exhibir el Govern, poc s’ha fet per tancar aquell diferencial que ens separa de països de l’entorn amb els que ens voldríem comparar. I des de la constatació també, que amb el finançament autonòmic actual, aquella fita mai no es podrà aconseguir. De manera que tots aquells que reclamen un millor finançament per la nostra sanitat, els toca esmolar l’eina de la reivindicació fiscal, si no volen veure el país estancat en una despesa sanitària que estreny salaris, prestacions i llistes d’espera. O que es vegi abocat a taxes i copagaments: a això que en altres moments s’ha identificat com la Catalunya amb un estat de benestar amb peatges.

En qualsevol cas: no confondre despesa liquidada i referida a tot el país (hi ha diferents competències estatals i locals sobre el territori) amb la considerada només en el pressupost de la Generalitat (altrament la xifra pel 2023 aparentaria inferior a les d’anys anteriors!), ni identificar tampoc la transferència rebuda del finançament autonòmic amb la pressupostada per la Generalitat (hi ha marges de contribució d’esforç addicional). I tampoc ens enganyem en què l'única partida compromesa és la que es pressuposta, ni fins i tot ho és la que es liquida quan aquesta es gasta. Especialment en èpoques electorals com l’actual, en què tothom promet el que després no podrà pagar!