El proper 26 de febrer està previst que la Comissió Europea presenti el projecte que es coneix com a Llei Òmnibus de Simplificació, un conjunt de mesures que pretenen reduir la càrrega burocràtica que comporta la tramitació i gestió efectiva de tota la regulació que en els últims anys ha generat la UE en defensa del medi ambient; tot allò que comunament coneixem com a sostenibilitat o normativa ESG. Aquesta normativa europea de sostenibilitat obliga les empreses al compliment estricte d'una legislació molt proteccionista en qüestió ambiental i, sobretot, a generar i divulgar una sèrie de dades i paràmetres sobre el seu compliment i visualitzar així el compromís ambiental de les empreses. La Llei Òmnibus es centrarà, essencialment, en agilitzar unes normes molt concretes: la Directiva d'Informació Corporativa sobre Sostenibilitat (CSRD), la Directiva de Diligència Deguda en Sostenibilitat Empresarial (CSDDD) i la Taxonomia Europea, que classifica les activitats econòmiques segons el seu impacte en el medi ambient.

 Per què aquesta necessitat de revisar ara la normativa? Sobretot quan una d'aquestes directives no té ni un any de vigència i una altra encara no està en vigor. Doncs perquè la gran pugna entre els que volen regular els mercats i establir regles del joc sensates per a tothom i els que prefereixen mínima o cap regulació i que si hi ha una llei que sigui la llei de la selva, s'està inclinant cada vegada més a favor d'aquests últims i això, no hi ha dubte, deixa en desavantatge una Europa que es presenta com a superregulada i on és difícil competir.

L'Informe Draghi va deixar ben clar que l'actual sistema normatiu de la Unió Europea ofega la innovació

Ja al setembre passat l'Informe Draghi, que presentava les bases per a una reactivació econòmica de la UE, va deixar ben clar que l'actual sistema normatiu de la UE ofega la innovació; que hi ha un excés regulador, que en alguns casos és clarament redundant i que ja és hora d'introduir una mica de sentit comú i equilibrar la responsabilitat amb la vitalitat econòmica. Tot bé fins a aquest moment i és en aquest entorn quan es decideix posar en marxa la Llei Òmnibus per limitar els possibles excessos regulatoris. No obstant això, en els últims mesos el huracà ideològic que han suposat Trump i els seus amics tecnomilionaris, ha fet que el pes i influència dels que no volen normes, compromisos o responsabilitats i aposten només per vitalitat pura i dura, sigui pràcticament el discurs dominant.

Crec que estem enmig d'una histèria antirregulatòria que afecta perillosament a molts estaments corporatius i governamentals d'Europa. És un fet significatiu que el passat 1 de gener entrés en vigor la Directiva d'Informació Corporativa sobre Sostenibilitat (CSRD), que ha suposat un autèntic tsunami en multitud d'empreses que s'han vist obligades a muntar una estratègia, una tecnologia, equips professionals i assessors externs per identificar i presentar les seves dades detallades en matèria de sostenibilitat. Un assumpte que ha suposat un notable gast econòmic que per a moltes empreses es situarà entre el milió i els cinc milions d'euros anuals, a més dels 300 euros per hora en matèria d'auditors que certifiquin aquestes dades.

Estem en una histèria antirregulatòria que afecta perillosament molts estaments corporatius i governamentals d'Europa

El malestar entre les mitjanes i grans corporacions europees per totes aquestes exigències reguladores és més que evident i, com no podia ser d'una altra manera, ha traspassat als governs. A finals de gener França demanava directament a la Comissió Europea que posposés indefinidament l'entrada en vigor de la Directiva de Diligència Deguda en Sostenibilitat Empresarial (CSDDD), a la qual li queden com a mínim dos anys perquè comenci a aplicar-se; alhora que descrivia com un “autèntic infern” allò que estaven patint les empreses amb el compliment de l'informe de dades de l'acabada d'estrenar CSRD. Alemanya per la seva part ha demanat una marxa enrere en la regulació sostenible, just quan es coneixen les dades del seu decreixement econòmic per segon any consecutiu, assenyalant com a culpable de la pèrdua de competitivitat a l'excés regulador.

La pressió contra la regulació s'està estenent excessivament en el si de la UE i és una qüestió que crec que cal aturar de soca-rel. La qüestió que els Estats Units innova mentre que Europa regula, i així ens va, és apta només per a aficionats al pensament senzill. La regulació que ha vingut generant la UE en els últims anys és una de les seves senyes d'identitat; formen el conjunt legislatiu que ens converteix en l'escenari on les coses es fan bé i de forma respectuosa amb l'entorn, lluny de l'obsessió pel benefici al preu que sigui. Això de “darrere meu, el diluvi” o que “la Natura és així”, és apte per als infectats de supèrbia infinita que creuen que mai els passarà res. La regulació és la nostra senya d'identitat europea, no ho hem d'oblidar. Pot ser que passem per períodes transitoris en què aquest pes regulatori pugui ser excessiu i suposi una difícil càrrega; però a mitjà termini compensarà. Déu salvi l'Europa reguladora, hauria de ser el nostre mantra davant del “perforar i tornar a perforar” dels mascles alfa de les tribus del salvatge oest.

La crisi que s'ha creat amb l'entrada en vigor de la normativa CSRD i la seva allau de dades, que ha posat tanta gent tan nerviosa a la nostra vella Europa, pot convertir-se en un element d'impuls econòmic si es maneja adequadament. Actualment, la  impressió generalitzada és que una majoria d'empreses s'ha pres tot això de la CSRD només com una molèstia que obliga a disposar de personal, recursos i diners extra que no se sap gaire bé com rendibilitzar; mentre que són encara una minoria les empreses que estan descobrint en els seus informes de CSRD les dades precises sobre riscos ocults i ineficiències operatives inadvertides la solució dels quals els pot proporcionar un plus de competitivitat davant dels que només veuen despesa inútil en tot això. És evident, per una altra banda, que els costos de posar en marxa el primer any les exigències de la normativa CSRD són alts al principi, quan es parteix de zero en totes les qüestions, però que aquests costos es redueixen dràsticament en exercicis posteriors.

La UE presentarà una Llei Òmnibus prudent, amb una reducció d'entre el 25% i el 35% de les obligacions d'informació per a les empreses

Per la informació que ha traspassat, el proper 26 de febrer la Comissió Europea presentarà una Llei Òmnibus que segons la meva opinió és bastant prudent, amb una reducció del 25% de les obligacions d'informació per a les grans empreses i del 35% per a les pimes, eliminant requisits redundants i simplificant un bon nombre de processos administratius. Més d'això no hem d'estar disposats a permetre que es desregularitzi. Eliminem les ineficiències i els errors, però mantinguem les essències del que ens defineix com a territori on es fan bé les coses. Blindem l'Europa reguladora. Però em temo que la pressió franco-germana serà molt forta i el text que es presenti per a la seva aprovació final sigui molt restrictiu. Alemanya està en plena campanya electoral i el discurs de què el seu decaïment es deu en bona part a la regulació excessiva que limita el seu creixement, és gairebé dominant.

Els mals temps passen i quan això succeeixi el problema del canvi climàtic seguirà aquí; la transició energètica seguirà pendent; el petroli seguirà tacant i contaminant; la conservació ambiental seguirà exigint mesures i solucions i la sensibilització mundial per aquestes qüestions seguirà igual o més accentuada. Llavors prosperaran molt millor els que tinguin eines per competir en aquest entorn i no els reis de la selva.