Els primers mesos d’enguany venen marcats per la bona conjuntura econòmica. A Catalunya el PIB creix un 2,5% en el període gener-març i es crea ocupació en un 5,4%; alhora, el mes de maig el nombre d’afiliats augmenta un 2,5% i l’atur baixa 1,1 punts percentuals en un any, mentre que els indicadors avançats revelen el manteniment d’aquest dinamisme i, fins i tot, una millora. Però aquest context positiu no ens pot fer oblidar la nostra situació en dos camps íntimament relacionats que són cabdals per al present i futur del progrés social i del benestar individual: la competitivitat i la productivitat, autèntics cavalls de batalla. Si en competitivitat la nostra posició en termes nominals (preus/costos) no ha anat malament en alguns moments dels darrers anys, tot i que recentment sorgeixen dubtes, en productivitat les dades palesen des de fa molt temps un panorama molt preocupant.       

Pel que fa als preus, venim d’una conjuntura tensionada, amb increments superiors als habituals, que han endurit la política monetària. Des de fa un any s’estan moderant, però en els últims mesos semblen estancats en taxes superiors al 3,0% i amb pujades intermensuals, darrere de les quals s’amaguen rebots associats a la volatilitat en l’apartat energètic, a nivells encara elevats en alimentació i begudes, i a tensions inflacionistes en serveis. Això ha conduït l’economia espanyola a passar d’un context favorable en competitivitat nominal a un panorama en què aquesta es va deteriorant progressivament, atès que si abans el nostre índex de preus al consum (IPC) era inferior a la mitjana de l’eurozona, i havia arribat a ser de més de 3 punts percentuals més baix a finals del 2022 i entre març i juliol del 2023, ara és 1 punt superior.

Les bones dades de PIB y afiliació no ens poden fer oblidar dos camps cabdals per al nostre present i futur: la competitivitat i la productivitat

Ens trobem, doncs, en un context curiós, ja que abans pujaven els tipus d’interès mentre que el nostre IPC era inferior al de la zona euro i ara potser serà a l’inrevés, baixaran alhora que el nostre IPC es manté per sobre. A això cal afegir que la competitivitat estructural d’Espanya empitjora, com recentment ha revelat el rànquing 2024 de països que elabora l’escola de negocis International Institute for Management Development (IMD), en el qual Espanya ha descendit quatre llocs, situant-se en la posició 40 de 67 països analitzats, pitjor resultat des del 2013.

Vinculat a tot l’anterior es pot parlar dels costos laborals, que, impulsats en bona part per les tensions inflacionistes, registren alces importants, d’un 6% en costos laborals unitaris el 2023 a Espanya. Les pressions alcistes en inflació i costos laborals erosionen la competitivitat nominal de la nostra economia i de les empreses en els mercats exteriors, i això pot acabar incidint en les exportacions, cosa que segurament ja està passant i pot intensificar-se en els propers mesos.

Abans pujaven els tipus d’interès mentre que el nostre IPC era inferior al de la zona euro i ara potser serà a l’inrevés

Un segon cavall de batalla és la productivitat, en nivells baixos i immersa en una senda preocupant des de fa molt temps, dèficit històricament pendent que no acaba de resoldre’s. Diverses institucions han cridat recentment l’atenció urgent sobre aquesta com el principal problema estructural de l’economia espanyola. La productivitat té una palanca fonamental en la inversió productiva, que mostra una trajectòria feble des de fa un temps i se situa significativament per sota de la mitjana de l’eurozona, aspectes que fan d’ella un dels punts més importants de l’actualitat econòmica.

Espanya encara no ha assolit els nivells prepandèmia, quant a inversió productiva —mentre que la zona euro ja els supera— i el 2023 aquesta va representar el 8,8% del PIB estatal, 9,4% a Catalunya, els nivells més baixos des del 2014, tot i que Espanya és un dels principals receptors de fons europeus i presenta un nivell d’endeutament empresarial inferior a la mitjana comunitària.

Un cavall de batalla és la productivitat, en nivells baixos i immersa en una senda preocupant des de fa molt temps

A Catalunya la inversió en equips i altres actius cau en taxa anual de manera contínua des del primer trimestre del 2023, disminuint un 1,1% els primers tres mesos d’enguany. L’evolució d’aquesta s’explica, entre altres, per l’accés al finançament i els elevats tipus d’interès, el marc regulatori i la incertesa en el futur, així com per una major preferència de les empreses per destinar els excedents a reduir endeutament. Sense l’activació de la inversió productiva difícilment es podrà dinamitzar la productivitat i existeix el risc que la capacitat de creixement de l’economia i del benestar, especialment a llarg termini, es pugui veure afectada. Al respecte, cal implementar mesures que ja han palesat el seu èxit, com els ajuts a la renovació de maquinària recollits al Pacte Nacional per a la Indústria 2022-2025, sense oblidar la necessària millora d’execució dels fons europeus.

Tenim, doncs, deures importants als quals atendre en aquest context conjuntural positiu, que exigeixen de la nostra atenció i de les nostres decisions en molts fronts (finançament, innovació, fons europeus…) d’una manera urgent i sense més dilació.