L'envelliment poblacional exercirà una pressió considerable sobre les finances públiques dels països de la UE-27 en les pròximes dècades, especialment respecte a la despesa en pensions, sanitat i serveis socials. En un recent document publicat per Funcas sobre el deute públic espanyol em referia al resultat d'aquest procés com una font tàcita d'endeutament. I és precisament aquesta característica, la seva falta de visibilitat, la que ens ha d'empènyer a prestar-li especial atenció per tenir-ho en compte en decisions que adoptem avui.

En contrast amb el que passarà amb el canvi climàtic, Espanya es troba entre els països que enfrontaran menys dificultats en aquest àmbit, segons les projeccions de la Comissió Europea per a l'any 2070. Per què? Doncs perquè avui ja es troba entre els més envellits i, per tant, existeix menys marge d'augment, tret que l'esperança de vida canviï molt substancialment de la mà de tractaments i teràpies de prolongació de la vida humana que avui estan en fase d'assaig i que, per tant, no s'incorporen als càlculs. Per descomptat, si visquéssim una revolució en aquest àmbit, si passés a ser normal superar la barrera dels 100 anys o fins i tot la dels 110, el tauler d'eleccions col·lectives s'alteraria de forma radical. L'extensió de l'edat de jubilació hauria de ser massiva perquè no es registrés una ràtio entre el total de persones inactives i persones actives inviable si es vol mantenir l'Estat de benestar en les condicions d'avui.

L'augment de l'esperança de vida serà un repte les pròximes dues dècades, fa inevitable que li fem una pensada al sistema de pensions

Deixant de banda aquest escenari revolucionari i tornant a les simulacions ortodoxes de la Comissió Europea, en l'horitzó de 2070 s'estima que Espanya experimentaria una caiguda de 2% de PIB en la despesa en pensions, la qual cosa compensaria l'augment de la despesa en sanitat i atenció social. Això resultaria en una disminució de la relació entre la despesa pública i el PIB en comparació amb els nivells de 2019. Espanya és un dels vuit països de la UE-27 en els quals es produiria aquesta reducció.

Les coses pinten pitjor si l'horitzó és el 2050. Aquest any, i per l'efecte del "baby boom" de la dècada dels anys 60 i 70 del segle passat, Espanya es trobaria molt a prop de la mitjana de la Unió Europea de 27 països amb un augment esperada de 2,1% del PIB, com es mostra al gràfic adjunt. Si s'extrapolen aquestes xifres utilitzant les previsions de despesa per a cada quinquenni, entre 2020 i 2050 es projectaria una despesa acumulada equivalent a uns 20 punts percentuals del PIB, que serien els que pressionarien a l'alça el dèficit i, en última instància, el deute.

Addicionalment, la recent reforma del sistema de pensions ha generat cert debat sobre els horitzons financers traçats pel Ministeri de Seguretat Social. Les estimacions independents i habitualment ponderades d'AIReF poden ser una bona referència de l'impacte derivat de les reformes aprovades des de 2021 i, per tant, fora del focus de l'informe de la Comissió Europea que és la font del gràfic. En essència, la AIReF estima que, amb vista a 2050, la reforma farà que la despesa augmenti 2,4 punts sobre el PIB, fonamentalment per la tornada a la revalorització de les pensions amb l'IPC, i els ingressos augmentarien 1,3 punts. En conseqüència, el dèficit del sistema augmentarà 1,3 punts respecte a un escenari sense reformes.


En paral·lel, l'envelliment de la població també tindrà un impacte significatiu en els ingressos públics, com s'adverteix a l'últim llibre blanc de la reforma tributària en què vaig participar com a expert. Encara que aquesta dimensió ha estat menys estudiada fins al moment, és evident que els fluxos de consum i renda varien segons les edats de la població. Per tant, una població envellida influirà en la dinàmica de les bases imposables d'impostos com l'IVA, l'IRPF, els impostos especials o els impostos sobre la riquesa. Aquests canvis en els patrons de consum i renda podrien tenir implicacions importants per a la recaptació fiscal i, per tant, per a la capacitat de finançar la despesa pública necessària per satisfer les demandes d'una població envellida.

En definitiva, l'augment de l'esperança de vida és un regal als individus, però un repte per al col·lectiu. Per al cas espanyol, un repte que es manifestarà especialment en les pròximes dues dècades. Ignorar-ho o confiar en sorpreses positives no és gaire raonable. Em fa l'efecte que és inevitable que li fem una pensada al sistema de pensions. Observant els països del nostre entorn, jo em decantaria per taxes de reemplaçament més baixes, per acceptar de forma progressiva un salt major entre l'últim salari i el primer pagament de la pensió.