Deixeu-me dir per començar que no soc un heterodox. Crec en l'estabilitat fiscal i en què el dèficit ha d'estar sota control. Evitar situacions de crisi del nostre deute sobirà, complir les regles dels clubs als quals pertanyem i comptar amb un matalàs quan les coses venen mal dades i el pressupost ha d'incloure augments de despesa i rebaixes fiscals, exigeix apropar-se a l'equilibri pressupostari o fins i tot situar-se en superàvit en els moments en els quals l'economia va bé. Des de fa anys em situo entre els que demanden que el dèficit estructural sigui similar al de països com Alemanya o els Països Baixos, que demanen un pla de consolidació fiscal a mitjà termini i que reclamen desplegar tota la pedagogia possible per explicar als ciutadans la dimensió del problema i les seves causes immediates. Aquest bagatge m'hauria de donar certa credibilitat en afirmar que les últimes setmanes ha proliferat un alarmisme escassament fonamentat i lectures errònies dels paràmetres fiscals d'Espanya; en particular sobre el deute públic.

En primer lloc, molts comentaristes s'estan referint a la xifra absoluta de deute, avui lleugerament per sobre d'1,5 bilions d'euros. Una xifra astronòmica i difícil de digerir, una xifra perfecta per acovardir. No té sentit. Tota la literatura solvent sobre les condicions de sostenibilitat del deute públic i les mateixes regles fiscals europees, avui en pausa, es refereixen a la ràtio d'endeutament sobre el PIB. Aquest és el paràmetre rellevant. Oblidem-nos de les xifres en valor absolut.

Al tancament de 2022, Espanya es va situar en 113%, molt a prop de Bèlgica (105%), França (112%) Portugal (114%); i clarament per sota d'Itàlia 144%) i Grècia (171%). És veritat que la resta dels països de la UE-27 se situen per sota del 80%, tret de Xipre. Però aquests grups són similars als que existien abans de la pandèmia. El que ha passat és que la pràctica totalitat de països ha fet un salt en les seves ràtios, per culpa dels voluminosos (i necessaris) dèficits de 2020 i 2021.

Tot apunta que aquesta simetria en els nivells de deute impulsarà una altra asimetria en el disseny i aplicació de les noves regles fiscals europees que s'aprovaran ben aviat. Cert que Alemanya està pressionant perquè aquesta revisió no es tradueixi en una laxitud excessiva. Però és descartable que ens vagin a demanar que ens situem per sota del 60% el 2030, tindrem molt més temps i això facilita enormement la metabolització del deute.

De fet, si el creixement mitjà del PIB nominal en la pròxima dècada és raonablement elevat, posem del 4% anual, l'ajustament probablement ni tan sols requerirà assolir superàvits i reduir el deute en valor absolut. Seria suficient amb eliminar el dèficit estructural i aproximar-nos a l'equilibri pressupostari. És la màgia de la capitalització composta. Per exemple, si a partir de 2023 desaparegués el dèficit a Espanya i es manté aquest creixement mitjà del PIB, sense reduir un sol euro de deute, renovant títols a mesura que vagin vencent, el 2038 estaríem per sota del 60%. I si en comptes del 4% s'assoleix el 5%, la frontera es creuaria ja el 2034.

En definitiva, no és el deute acumulat i la seva devolució el que ens ha de preocupar i ocupar en els debats públics i privats. Amb el suport del Banc Central Europeu i la Comissió, podem descartar tempestes com les viscudes fa una dècada, conseqüència de la Gran Recessió i les medicines receptades aleshores. L'atenció i les nostres prioritats han de ser complir les noves regles fiscals i les recomanacions de la Unió Europea, i eliminar de forma sostinguda, però ferma, el dèficit estructural que ens acompanya des de fa tant temps.

I això ens porta a la necessitat d'implementar una reforma tributària en profunditat; a continuar reduint l'economia submergida i el frau; a eliminar despesa pública corrent supèrflua i escassa rendibilitat social; i a evitar inversions poc raonables i que requeriran despesa corrent futura. Tenim molts deures pendents. Alguns d'urgents i difícils. Però evitem l'alarmisme i el desenfocament en el debat públic.