La Unió Europea ha fet un pas històric en matèria de defensa. Els 27 han acordat aquesta setmana augmentar la despesa en defensa de manera significativa. La UE preveu mobilitzar més de 800.000 milions d'euros en els pròxims anys per reforçar la seva capacitat militar. La lògica darrere d'aquesta decisió és evident: reforçar la seguretat davant l’amenaça de Rússia, suplint allò que els Estats Units no aportarà després del cop de porta de Trump a Ucraïna.

Alemanya, França i Polònia encapçalen aquest esforç, conscients de la necessitat de reforçar la seva seguretat davant l’amenaça russa. Espanya, encara que amb un compromís menor, també haurà de destinar-hi recursos addicionals. La inversió en defensa, després d'anys de desatenció, es converteix ara en una prioritat geopolítica.

Tanmateix, en l’acord hi ha un detall que crida l’atenció des del punt de vista d’un economista. També s’ha acordat que l’endeutament addicional destinat a aquest fi no comptabilitzi a efectes de les regles fiscals. És a dir, els estats membres de la UE podran gastar més en armament o defensa sense que la part del dèficit deguda a aquesta partida compti a l’hora de rebre sancions per superar els límits de deute que la mateixa Unió té establerts.

Augmentar l’endeutament té conseqüències. Són diners prestats i, tard o d’hora, s’hauràn de retornar

Es tracta d’una excepció a les normes fiscals, dissenyada per evitar que el reforç militar es vegi limitat pels estrictes criteris d’estabilitat pressupostària. Però no per això deixa de ser deute. Són diners prestats. I, tard o d’hora, s’hauran de retornar. El fet que una despesa no computi per a sancions fiscals no la fa gratuïta. El deute continua sent deute. Augmentar l’endeutament té conseqüències.

Per a Espanya, aquest increment de despesa suposa més pressió sobre uns comptes públics ja tensionats. El deute públic espanyol voreja el 105% del PIB i el marge fiscal és reduït. Encara que aquesta despesa militar no computarà a efectes dels límits europeus, sí que influirà en l’estabilitat financera del nostre país. Més deute implica més interessos a pagar en el futur i menys marge per a altres despeses essencials, com sanitat, educació o infraestructures.

Més deute implica més interessos a pagar en el futur i menys marge per a despeses essencials com sanitat, educació o infraestructures

Les conseqüències d’aquest endeutament addicional no són només teòriques, sinó molt reals. I són les següents:

En primer lloc, un major cost de finançament per a empreses i ciutadans. Amb més deute públic en circulació, l’Estat pot veure’s obligat a oferir interessos més alts per atreure compradors de deute espanyol, amb un impacte més que previsible en l'euríbor. En definitiva, un encariment del finançament per a empreses i famílies que necessiten préstecs o hipoteques. Recordem que, a Espanya, el tipus d’interès del BCE influeix sobre l’interbancari, però no és l’únic. L'euríbor oscil·la també en funció del tipus d’interès del mateix deute, ja que aquest impacta en el sector financer espanyol i en la banca.

En segon lloc, tindrem menys marge per reduir impostos. La tendència està sent de més pressió impositiva. Si en el futur hi ha un gir polític o si, fins i tot, el mateix govern socialista volgués alleujar la pressió fiscal, aquesta major despesa en defensa desembocarà en una menor capacitat per aplicar reduccions fiscals o incentius a sectors estratègics, la qual cosa podria frenar la inversió privada i el creixement econòmic.

Espanya serà més dependent dels mercats financers i estarà més sotmesa a la pressió de Brussel·les

La tercera conseqüència serà la de retallades en altres partides essencials. A mesura que els interessos del deute absorbeixin més recursos, el pressupost per a serveis públics com educació, sanitat o infraestructures es veurà afectat, limitant la capacitat de l’Estat per millorar el benestar de la ciutadania. Que ningú en tingui cap dubte.

En quart lloc, Espanya serà més dependent dels mercats financers i estarà més sotmesa a la pressió de Brussel·les. Hem de pensar que, encara que la UE hagi exclòs aquest deute del còmput fiscal, els inversors internacionals continuaran valorant el nivell d’endeutament global d’Espanya. Si la percepció de risc augmenta, se’ns exigiran ajustos pressupostaris en el futur.

La seguretat és un objectiu prioritari, però no es pot abordar sense considerar el seu impacte econòmic. Gastar més en defensa és necessari en el context actual, però no es pot perdre de vista que el deute generat continua existint. Que no compti per a Brussel·les no significa que no tingui un cost real. I que no vagi a afectar l’economia perquè tal com la mona, el deute vestit de seda... deute es queda!