Ara fa un mes, el Govern de la Generalitat de Catalunya feia pública la decisió de tombar el tercer camp de golf a Caldes de Malavella, una de les peticions que reclamaven els impulsors de la candidatura de la Ryder Cup per al PGA de Catalunya 2031. En la seva decisió fixava l'emergència climàtica com la principal raó per oposar-s'hi.

La candidatura Costa Brava-Barcelona es va gestar fruit del treball dels darrers anys entre la federació catalana i l'espanyola, i de la clara aposta del PGA Catalunya.

De fet, aquesta candidatura es va presentar en un moment en què Catalunya s’havia proposat com a seu de grans esdeveniments esportius: Barcelona acollirà la Copa de l'Amèrica de vela del 2024 i la Volta Ciclista a Espanya d’enguany va tenir el seu punt de sortida a la mateixa capital catalana.

I, certament, podríem afirmar que després dels Jocs Olímpics i el Mundial masculí de futbol i la Copa Amèrica de Vela, la Ryder Cup és l'esdeveniment que desperta més interès arreu. La Ryder Cup és un esdeveniment esportiu internacional de primer nivell, objecte d'ampli seguiment mediàtic a escala mundial i que genera resultats importants per al país amfitrió, tant en termes esportius com turístics i econòmics. Segons fonts de la Federació Catalana de Golf, una de les entitats promotores, la Ryder Cup tindria tant els anys previs com posteriors una clara promoció i repercussió pel territori: atrauria visitants d’arreu món —es xifren en 300.000 persones— i aportaria un impacte de més de 1.300 milions d'euros, així com la creació de més d'un miler de llocs de treball.

Des del govern català, però, es posa en qüestió si cal un nou camp de golf a Catalunya, especialment en ple canvi climàtic. I fixa precisament aquesta emergència climàtica com la principal raó per oposar-s'hi.

Com jo, som moltes les persones que apostem per esdeveniments sense impacte negatiu al medi, això és indiscutible i així ha de ser. Però com jo, també som moltes les persones que considerem que aquest respecte pel medi ambient no hauria d’estar necessàriament renyit amb el creixement econòmic i la creació de riquesa. De fet, per treure la gent de la pobresa cal generar activitat econòmica, i en aquest sentit, és del tot necessari captar competicions internacionals i esdeveniments d’aquesta magnitud, que en definitiva són sinònim d’inversió, turisme de valor afegit, contractació, transformació, tecnologia d’alt nivell i internacionalització.

En la proposta de la candidatura Costa Brava-Barcelona, el tercer camp es crearia seguint els estàndards de sostenibilitat i l'estricte pla de preservació mediambiental que ja tenen al ressort i no necessitaria una concessió addicional de l'ACA. I es regaria amb l'aigua 100% reciclada de la depuradora actual de les instal·lacions. En realitat, amb els nous sistemes de gestió i recuperació de l'aigua, els camps de golf han deixat de constituir un malbaratament hídric, fins avui considerada la principal causa per la qual eren criticats i rebutjats pels grups ecologistes.

El rebuig de les nostres institucions a albergar la Ryder Cup 2031 i, en conseqüència, a aturar un projecte d’important impacte econòmic pel país i per la nostra gent, no és en cap cas el primer que s’anuncia. Recordem sinó la negativa del govern català a l’ampliació de l'aeroport Josep Tarradellas-el Prat, o el rebuig de l’Ajuntament de Barcelona a acollir la seu espanyola del Museu Hermitage de Sant Petersburg (Rússia), que ara obre el torn a ciutats com Madrid, Sevilla, Màlaga o Lisboa, que s’hi ha mostrat obertament interessades.

Vull emfatitzar de nou la meva aposta per un model econòmic sostenible amb l’entorn i les persones, però en aquest sentit cal actuar amb intel·ligència i tolerància, entenent que la vida no és un tot o res sinó una amplíssima escala de grisos que cal saber gestionar de forma eficient, avaluant els “pro” i els “contra” i optant sempre pel mal menor sense renúncies.

No és moment de maximalismes. Triem els nostres representants polítics perquè ens facin de portaveus, perquè liderin, dialoguin i consensuïn, perquè acordin solucions que ens facin avançar com a país. Cal ser exigent però no intransigent, i això implica escoltar tots els actors, promotors, retractors, ciutadans.

Dialogar, cedir i pactar. No és sinó així que es va assolir el 2020 l’increment d’un 5,5% del salari mínim interprofessional (SMI), amb el consens unànime del govern espanyol, sindicats i patronal. O el 2021, quan la Generalitat de Catalunya, les administracions locals i Endesa van acordar condonar el deute acumulat a més de 35.000 famílies vulnerables i regular el deute futur per pobresa energètica. O a nivell Europa, quan a les 05.30 hores del 21 de juny de 2020 els respectius caps d'estat i de govern pactaven endeutar-se per mobilitzar 750.000 milions per pal·liar els efectes de la pandèmia del coronavirus.

Som un país ric i potent, i tenim la capacitat i el talent per fer-lo créixer i liderar. Abandonem la política del “no a tot” i treballem pel possibilisme.