Fa quinze anys, els dies anteriors a l'anunci de la fallida de Lehman Brothers ja van ser convulsos: Morgan Stanley acabava de comprar per dos dòlars, i amb la garantia de la Reserva Federal, Bear Stearns, el menor dels cinc bancs més grans dels Estats Units. Tanmateix, el pànic no es va aturar i les preocupacions es van desviar llavors cap a Lehman, del qual es deia que tenia un balanç ple de títols tòxics (estructures superpalanquejades a l'agonitzant mercat immobiliari nord-americà).

Pensar a salvar aquest enorme banc era una missió impossible per a republicans i demòcrates a causa de la falta de regulació i la impossibilitat per part de la Fed de quantificar el risc dels actius tòxics en el balanç de Lehman. Es van definir llavors les condicions econòmiques per fer front a la possible fallida. I es van presentar dues propostes: la de Bank of America, que finalment va decidir comprar Merrill Lynch, i la de Barclays, però ambdues van fracassar i va arribar la fallida. I amb la fallida es va desencadenar el terratrèmol que va sembrar una onada de por i desconfiança en tot el sistema financer mundial.

Havia passat el que semblava inimaginable: ningú no es fiava de ningú. Els fluxos del crèdit interbancari, essencials per al funcionament del sector, es van paralitzar en una crisi de liquiditat sense precedents.

 El que recordo d'aquells dies és el pessimisme generalitzat, la sensació d'incertesa i d'inseguretat que flotava en l'ambient financer en general. Com a tresorer de l'entitat, rebia trucades de brokers, alguns d'ells completament en xoc: uns pronosticaven escenaris apocalíptics i d'altres proposaven operacions defensives i a la vegada impracticables. També em van dir amics, alguns d'ells directius en grans entitats financeres europees, que preveien, parafrasejant alguns titulars dels diaris, el final dels mercats financers i del capitalisme.

Però, com sempre en un moment de crisi, sorgeixen oportunitats per als qui poden o saben aprofitar-les i, sobretot, de les grans crisis s'extreuen molts aprenentatges.

En el meu cas vaig tenir la sort que la meva entitat no només gaudia d'una envejable solidesa i liquiditat, sinó que amb el nostre fundador al capdavant, va mantenir la calma i la confiança en el futur, va prendre decisions valentes per protegir els nostres clients i va contribuir a l'equilibri del sistema injectant milers de milions d'euros de liquiditat en l'interbancari. Decisions que alguns van considerar gairebé temeràries en aquell moment, però que s'ha demostrat que van ser molt encertades amb el pas del temps.

També van aprofitar l'oportunitat tots els inversors que van mantenir la calma i la confiança en la capacitat que hem demostrat sempre els éssers humans per superar els moments difícils, sobreposar-nos i continuar creixent i millorant. Els mercats van caure amb força en els mesos següents, però després en van començar una de llarguíssima i fortíssima remuntada que va tornar a confirmar algunes de les veritats essencials de l'inversor que moltes vegades oblidem:

Després de les grans caigudes arriben sempre grans recuperacions; qui és capaç de mantenir-se fidel als seus objectius i no deixar-se portar per les emocions acaba collint els millors fruits; quan mirem al llarg termini les correccions s'han de veure com les rebaixes dels mercats; al llarg, l'economia i els mercats sempre acaben creixent...

Ni era fàcil ni era el que feia la majoria, però conec molts estalviadors que no van deixar que la por decidís per ells i en aquells dies van establir els fonaments d'inversions i carteres que després els han omplert d'alegria. I normalment ho van fer amb el suport del seu assessor financer.

D'aquella crisi també sortim més forts com a sector, ja que, sobretot a Europa, es va reforçar la normativa i la supervisió del sistema enfortint la seva capacitat per afrontar millor potencials desafiaments futurs. Per tot això, encara que ja fa quinze anys dels dies de Lehman encara avui els tenim molt presents.