Crec que avui ja ningú és capaç de qüestionar que els processos de digitalització (basats en la implantació massiva de la robòtica i en l’ús de les funcionalitats que ens ofereix la Intel·ligència Artificial) generaran canvis rellevants en la vida humana.

Al marge dels processos que estem vivint des de fa ja alguns anys en els entorns industrials l’aplicació de la intel·ligència artificial generativa fa que els robots adquireixin més eficiència a l’hora d’aprendre per imitació i, de forma particular, mitjançant l’observació dels comportaments humans. El desenvolupament i perfeccionament d’aquesta capacitat podrà ser, molt aviat, aplicada a pràcticament qualsevol tasca amb un component físic i també en moltes de les activitats no físiques. M’estic referint a activitats productives desenvolupades en entorns industrials, les que es realitzen en l’àmbit de la logística, però també a moltes altres dedicades a la prestació de determinats serveis. Un procés que acabarà arribant, sense cap dubte, a les nostres pròpies llars.

Per tot això cal que siguem conscients que haurem d’assumir canvis transcendents en la nostra pròpia existència com a éssers humans.

La possibilitat d’entrenar robots, capaços de treballar sense descans més enllà de les necessitats de recàrrega de les seves bateries, per dur a terme pràcticament qualsevol tipus de treball físic, suposa una nova frontera per al disseny dels processos industrials, però també per al conjunt de les activitats humanes. Durant dècades, molts economistes van negar la idea que els avanços de la tecnologia estiguessin reflectint-se en una major productivitat. L’anomenada “paradoxa de la productivitat” es va convertir en un assot dels directors de tecnologia, que veien qüestionada la pròpia naturalesa del seu treball. Què passarà quan la inversió en robòtica permeti disposar d’entorns fabrils en els que la massa salarial disminueixi de manera radical? On treballaran les persones que es vegin afectades per aquest procés?

Poder entrenar robots suposa una nova frontera per al disseny dels processos industrials, però també per al conjunt de les activitats humanes

En aquest entorn pràctiques com les que tenen per objecte filmar els nostres propis empleats per entrenar els robots que més endavant els substituiran s’estan convertint en habituals. Hem o podem impedir-ho? Podem pensar en la possibilitat de conflictes per aquests fets? Quina és la visió sindical sobre aquesta realitat?, són qüestions que haurien d’estar en el debat social. També altres com: Quines possibilitats tenen les societats humanes d’adaptar-se a un futur en el que la pràctica totalitat dels treballs físics siguin desenvolupats de forma més eficient per robots? Seguirem tenint el treball/ocupació com a eix central de la vida humana? Necessitem dotar-nos d’un Salari Mínim Vital? I si la resposta a aquesta última qüestió fos positiva: En quines condicions?

Totes aquestes són qüestions que, lamentablement, no sembla que estiguin en l’agenda dels nostres responsables polítics, i que haurien de servir-nos per reflexionar sobre el futur que volem construir per a les generacions del demà. Un futur que tot i la seva incertesa (recordem el que Yuval Harari afirma en el seu últim llibre Nexus quan escriu “no sabem en el que treballarem d’aquí a cinc anys”) té alguns elements en els que crec que hi ha un cert consens. I em refereixo, evidentment, al fet que estarà subjecte a importants transformacions. Per cert, permeteu-me la llicència de recomanar-vos la seva lectura.

Avui podem trobar-nos des de veus que aposten per pensar que ens dirigim cap a un escenari catastròfic fins a altres que segueixen pensant que finalment trobarem solucions a aquest problema i que, com és habitual, la capacitat de resiliència de l’ésser humà ens permetrà afrontar amb èxit aquesta nova realitat. Mentrestant el nombre o volum de projectes dirigits a analitzar o avaluar les possibilitats d’intersecció entre la robòtica i la intel·ligència artificial generativa no fa sinó créixer i desenvolupar-se dia a dia. En aquest procés estan implicades tot tipus d’organitzacions, des de les grans corporacions multinacionals fins a les start ups més petites. Les experiències d’Adobe, MBW, Magna i Tesla (com a grans referents internacionals) no són, ni molt menys úniques ni exclusives.

En deu anys la feina haurà deixat de ser l’eix central de la vida d’una gran majoria dels éssers humans

No crec que ningú amb dos dits de front sigui capaç d’argumentar que totes aquestes experiències, que recordem tenen per objecte la cerca de l’eficiència mitjançant la substitució del treball humà, si finalment resulten exitoses, no acabaran aplicant-se al conjunt de les activitats humanes. El que implica que també impactaran en les activitats més personals que duem a terme en les nostres llars. Una aplicació que, en tot cas, haurem d’afrontar, gestionar i regular per l’impacte i els canvis que comportarà en les formes, hàbits i comportaments més habituals de la nostra vida diària.

Aquest és un dels grans reptes que tenim per davant. És molt probable que, si bé comparteixo la idea de Harari relativa al desconeixement sobre el que ens passarà, en deu anys la vida humana s’hagi modificat de forma substancial. Canvis que poden ser provocats per les conseqüències nefastes d’un conflicte de caràcter global (cosa que no espero ni desitjo), o per les noves realitats en el binomi treball/ocupació, almenys en els termes que ho coneixem actualment. O el que seria més nefast, per la suma d’ambdós.

En tot cas sí que m’atreveixo a augurar que en deu anys l’ocupació (entesa com una de les formes en les quals es desenvolupa el treball humà) haurà, amb tota probabilitat, deixat de ser l’eix central de la vida d’una gran majoria dels éssers humans.