Pedro Sánchez vol, tant sí com no, ser investit president del govern espanyol i farà el que calgui per aconseguir-ho. Per sortir-se amb la seva, ha de pactar amb un nombre molt elevat de forces polítiques (Sumar, el PNB, Junts, ERC, Bildu...). Així que ha d'anar tancant acords, perquè, altrament, encaixar totes les peces del trencaclosques serà impossible i com més se li esgoti el temps, pitjor es negocia. Això ho sap tothom.

Atès que les concessions seran múltiples i variades, val més començar com més aviat millor a deixar anar els diners i acceptar condicions, per molt que estiguin en contra de la seva pròpia ideologia. Ja ho va dir Marx (Groucho, no Karl): "Aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tinc d'altres".

Però anem al tema.

Fa unes setmanes, Sumar, que semblava sens dubte un dels pactes més segurs o garantits, va començar a donar símptomes de desencant i malestar. I van dir que el seu vot encara no estava decidit i que quedaven coses per acordar. Volien una medalla davant del seu electorat, perquè se sàpiga que, quan se'ls vota, s'obtenen contraprestacions que no s'aconseguirien de cap altra manera. Un triomf visible, populista i mediàtic, que d'això Yolanda Díaz en sap un niu.

Així que Pedro Sánchez, que sembla mentida que tingui un doctorat en economia per acabar transigint en una cosa així, i Yolanda Díaz, advocada laboralista que no té formació econòmica i que, a part d'un bufet d'advocats, no ha trepitjat el món de l'empresa, com bous en uns encants, han convingut tots dos que el millor per a l'economia espanyola serà reduir la jornada laboral, de manera unilateral, sense avís previ i sense comptar amb els principals agents socials del país, passant de les 40 hores setmanals actuals que estableix la llei a 37,5 hores. Total, només és mitja hora a la setmana, esclar. L'objectiu de Yolanda Díaz és que arribem a 32 hores setmanals, gradualment.

En primer lloc, a Espanya, segons Eurostat, ja treballem de mitjana 37,8 hores per setmana. Però això és una mitjana. Segons cada persona, contracte i sector d'activitat, varia, ja que hi ha persones que treballen 50 hores i d'altres, 30 hores. Si es duu a terme la mesura que el PSOE i Sumar proposen, la mitjana real baixarà, fins i tot per sota de la mitjana de la Unió Europea.

Espanya és un país on el diàleg social ha permès una pau sindical sense precedents. Sindicats i patronal negocien any rere any i s'estableixen acords

Però la qüestió no rau aquí. Sinó en dos aspectes que mereixen ser, si més no, denunciats. El primer és que Espanya és un país on el diàleg social ha permès una pau sindical sense precedents. Sindicats i patronal negocien any rere any i s'estableixen acords on cadascuna de les parts cedeix en uns aspectes i concedeix en altres, com en tota negociació.

No es pot prendre una decisió sobre hores màximes de feina al mes sense comptar amb els agents socials, perquè es dinamita el diàleg social i es desacredita el paper de la patronal. Com pot negociar l'empresariat d'ara endavant sabent que, en qualsevol moment, per decret llei es modificaran àmbits que eren de la seva competència? El mateix passa en l'àmbit autonòmic. La llei que pretenen aprovar el PSOE i Sumar afectaria també els funcionaris públics, i s'establiria una invasió de competències en aquelles funcions públiques delegades a les comunitats autònomes (Sanitat, Educació, entre altres). Diversos partits polítics autonòmics ja han denunciat aquest fet, entre els quals el PNB, que ha de ser soci de govern de Sánchez.

El segon aspecte té a veure amb un mínim coneixement de la realitat econòmica d'un país. Fa la sensació que Yolanda Díaz i Pedro Sánchez viuen encara en l'època de les polítiques econòmiques de principis del segle XX, on el teixit industrial i productiu d'Anglaterra, Alemanya o França no tenien res a veure amb el teixit empresarial europeu i, per descomptat, espanyol. Ambdós estan prenent decisions generals, imposant una mateixa reducció horària per a totes les empreses d'un país. Decisions úniques i generals no es corresponen amb la realitat actual, on l'heterogeneïtat d'empreses, sectors, especialitats i, sobretot, dimensions dels negocis fa que una mesura com la reducció d'hores no suposi cap problema per a unes i un desastre per a les altres. Una gran empresa, per exemple, una gran companyia elèctrica, ho pot absorbir, perquè té milers de treballadors. Però per a les pimes de menys de deu treballadors aquestes reduccions són tot un maldecap. Les pimes suposen el 75% de l'ocupació a Espanya i més del 80% de les pimes tenen menys de 9 treballadors. De veritat, però algú els ha explicat a aquests polítics com és la feina a Espanya? Viuen com si tot Espanya treballés en una planta de muntatge de cotxes.

Fa la sensació que Yolanda Díaz i Pedro Sánchez viuen encara en l'època de les polítiques econòmiques de principis del segle XX. Viuen com si tot Espanya treballés en una planta de muntatge de cotxes

D'altra banda, es posa l'accent en aspectes que no són en absolut prioritaris. Es legisla com si fóssim a l'Anglaterra de la Revolució Industrial, on les jornades laborals es reduïen a causa d'una necessitat de reduir l'explotació dels treballadors en sectors intensius en mà d'obra, com la mineria, el tèxtil o l'agricultura. Però... avui? Treballar vuit hores al dia... és explotació? És aquest un problema econòmic urgent?

No! Per què no acaben una vegada per sempre amb la feina informal? Seria més senzill del que es diu, però això no interessa, no fos que es disparés l'atur per haver de posar-se a cotitzar.

Què es busca limitant les hores de feina? Un més bon repartiment del pastís beneficis-salaris? Doncs així no s'aconseguirà. Bé, potser sí, però a força de reduir el pastís, amb la qual cosa la proporció del treball serà més gran, però els beneficis totals i, per tant, l'activitat econòmica serà més petita.

En temps d'inflació per augments de costos, els augments de productivitat són una de les poques sortides que tenen les empreses. En sectors intensius en serveis i empreses que funcionen per torns, aquestes reduccions suposaran baixades de producció o baixades de productivitat. De veritat, imagineu-vos un petit taller de reparacions, de tres treballadors. Algú amb seny pensa que les 7,5 hores de menys dels tres mecànics seran compensades amb la contractació d'un altre treballador? Us asseguro jo que no. Molt bé li hauria d'anar al taller, i les coses estan més que difícils.

En fi. Així són els encants a Espanya. Amb bous que entren i surten, arrasant tota lògica, perquè els bous no s'han dedicat mai a negociar i vendre.