Ha passat la campanya electoral i poc s’ha parlat de les polítiques d’immigració. De les de veritat, que de les propostes simples i grolleres sí que se n’ha parlat, i amb escreix precisament per part dels partits que menys legitimats estan per a fer-ho, des del seu propi ADN antidemocràtic. Potser, fins i tot, ha estat bé que els partits principals, amb voluntat de govern, no n’hagin parlat en campanya. Bé sigui per allò que, en el tema de la immigració, tot es tergiversa i esdevé carn de canó per qui en vulgui debatre, encara que sigui raonadament.

Reconegut aquest extrem, plantejo aquí dubtes sobre el futur de la immigració al nostre país. Suggereixo, vista la seva importància, que crec cabdal per al nostre futur, més enllà de les necessitats de l’economia a cada moment, que potser tots ‘parem màquines’ i, amb més serenor i raons, comenci, qui li toqui governar, a treballar-ne polítiques.

Començo amb les coses que em preocupen:

- La immigració que tenim perpetua un model econòmic que volem canviar.

- Les infraestructures d’acollida no les tenim, com a país, ni preparades, ni ben resoltes. Així, la immigració pressiona sobre l’habitatge, a les localitzacions de la població nouvinguda, sobre el transport, etc., sense els acompanyaments necessaris.

- Les arribades interfereixen la marxa normal de les escoles, sense uns serveis d’integració escolar segons termini, nacionalitat de l’alumne i ubicació dels centres.

- El seu creixent pes empeny a un ús sanitari menys eficient, per la via de les urgències, amb escassa planificació territorial.

- En els seus costos i beneficis, l’Estat central es queda amb una part substancial de la recaptació i les divises generades, sense traduir-ho, després, en serveis socials autonòmics.

- Els governs de dreta tendeixen a abaixar encara més el finançament d’aquella despesa social associable a la immigració, i així encara deterioren més els serveis. Les esquerres tendeixen a abaixar la fiscalitat de les rendes d’aquests grups i incrementar-ne la despesa. Tot a càrrec de dèficits futurs, pensions incloses.

- La selecció d’immigrants en el lloc de destí és una solució molt poc solidària. No ens aclarim, des del progressisme actual, sobre si la solidaritat s’ha d’entendre globalment, sense fronteres, sigui quin sigui el cost a suportar, o si té límits.

- Les onades d’immigrants que arriben per esperar regularitzacions cada vegada són més aleatòries i fora de cànons sistèmics justificables.

- Donada la procedència de les darreres onades, la compensació reparadora en formació cada cop és més cara i temporal, i les empreses l’abandonen, sovint, a les mans del sector públic.

- Europa no té una política d’immigració pròpiament dita. I els estats, d’entrada, tot sols, són avui bastant un colador.

- És prou evident que la immigració que tenim fa créixer el PIB, però no la renda per càpita, i, tan desordenada com la tenim, pot acabar afectant la cohesió social.

- Els salaris que accepten els nouvinguts, formals o informals, pressionen a la baixa les millores salarials generals, per bé de la suposada competitivitat d’un país que falseja, així, el benestar general en benefici d’uns ciutadans que acaben essent ‘de segona’ i prou aquiescents amb pràctiques empresarials inacceptables.

- El mateix concepte de protecció social de l’immigrant els acaba dualitzant en ubicacions i pautes socials d’autoprotecció que ens allunyen d’una convivència més integradora.

- Les mancances d’acollida i integració social efectiva ajuden els colonitzadors de la nostra llengua i tradicions.

En resum. Encara que el seu impacte fiscal fos positiu, no serveix de res si es permet que els serveis públics es deteriorin de totes maneres. Milton Friedman va comentar una vegada que "no es pot tenir simultàniament una immigració lliure i un estat del benestar”.

Passada la contesa electoral, en algun moment ha de tocar arremangar-se.