Economia catalana: cava als despatxos, foc al carrer

Fa deu dies vam conèixer dues dades econòmiques molt positives per a l’economia catalana: el PIB va créixer un 3,9% el tercer trimestre, mentre que el nombre de noves empreses va disparar-se més d’un 20% i es va enfilar a rècords en un mes d’octubre, després d’encadenar quatre mesos seguits de pujades.

L’Idescat va confirmar que els mesos d’estiu, de juliol a setembre, van disparar la nostra economia. El creixement de Catalunya va ser mig punt més alt que el de la mitjana espanyola i gairebé quatre vegades més que el de la Unió Europea. Els serveis van ser el sector que més va impulsar el PIB, amb una alça del 4,7%, tot i que la indústria també va tenir un bon comportament, amb una pujada del 4,2%.

Pel que fa a la natalitat empresarial, a l’octubre es van crear més de 2.000 societats mercantils a Catalunya, un 20,4% més. En aquest cas, la pujada va ser inferior a la mitjana estatal, del 28,8%. Si la dada ja és positiva per si sola, encara ho és més que les empreses neixen amb més capital, ja que les noves societats es van crear amb un total de 114 milions d’euros, més del doble que a l’octubre de l’any passat.

Aparentment, aquestes dades, així com l’ocupació, parlen molt bé de com va l’economia catalana, motiu pel qual els polítics en treuen pit. Però, en canvi, la realitat que viuen moltes persones i famílies dista molt de ser positiva i, en massa casos, viuen el contrari de l’eufòria dels polítics: penúries i risc de pobresa.

Farien bé els polítics en fixar-se més en el carrer i menys en les dades, i tirar endavant mesures per resoldre els grans problemes de la gent

Hi ha dues dades, compatibles amb les dues anteriors, i que expliquen molt millor la situació que viuen la majoria de catalans. Mai com fins ara hi havia hagut tants treballadors en risc de pobresa: més d’un 10% segons CCOO, mentre que un 7,7% se situaria per sota del llindar de la pobresa, segons Oxfam. Repeteixo, són persones que cada dia van a la feina i tenen un sou, però que no arriba a final de mes. La segona dada és que mai l’accés a l’habitatge havia sigut tan difícil: suposa gairebé el 27% de la despesa familiar, segons l’OCDE.

Una no s’entén sense l’altra, ja que l’encariment de l’habitatge, especialment dels lloguers, és un dels factors que està escanyant les famílies. Un altre és la pujada de la cistella de la compra. Fins fa un parell d’anys, podies anar al súper, omplir el carro i et gastaves 80 euros; ara no baixa de 100 i fàcilment supera els 120. Evidentment, no és un càlcul exacte, però sí que és una percepció general. I les dades d’inflació dels últims anys, especialment des de mitjan 2021 fins a mitjan 2023, ho corroboren.

Els salaris, en canvi, no han pujat en la mateixa proporció. Darrere dels rècords d’ocupació s’amaguen sectors de baix valor afegit, ja que bona part de la millora dels últims trimestres ve pels sectors vinculats al turisme, que paguen salaris baixos. I els convenis no han pujat igual que la inflació.

Tot plegat està fent créixer el descontentament social, fins al punt que els inquilins han sortit al carrer per protestar davant l’alça del lloguer. I no només a Barcelona, on habitualment s’han concentrat els problemes d’accés a l’habitatge a Catalunya. Tota la perifèria de la capital catalana n’està ara afectada, però també les zones de muntanya, i més en temporada d’esquí. La Seu d’Urgell va viure també una manifestació pel dret a l’habitatge fa dues setmanes.

El contrast entre el que viu la gent i el que celebren els polítics és flagrant. Mentre als seus despatxos s’obre el cava, els carrers es comencen a incendiar. El Sindicat de Llogateres planteja una vaga de lloguers, i encara que és molt difícil perquè no té empara legal i per tenir efecte hauria de tenir un seguiment massiu, és una mostra clara de radicalització social, que contrasta completament amb les grans xifres macro.

Farien bé els polítics en fixar-se més en el carrer i menys en les dades, i tirar endavant mesures per resoldre els grans problemes de la gent. Segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), l’habitatge ja és el primer problema dels catalans, i no s’albira un horitzó de millora, al contrari. El topall als lloguers sí que ha frenat els preus, però no els ha fet baixar significativament i, a més, ha reduït l’oferta, cosa que no juga precisament a favor de l’accés a l’habitatge.

El problema, per tant, no millora, i els anuncis dels governs de construir milers de pisos, a banda que sonen a promeses buides –massa anys incomplint-les perquè les considerem creïbles–, no tindrien efecte fins d’aquí a uns anys. I la gent no pot esperar anys amb lloguers desorbitats mentre el preu de la vida segueix pujant més que els sous.