Resiliència és una de les paraules clau del nostre temps. Jeremy Rifkin li dona carta de naturalesa al seu últim llibre, La era de la resiliència; el programa del Govern espanyol que distribueix els fons Next Generation es diu Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, seguint la l'empremta de la Recovery and Resilience Facility de la Unió Europea de la que emana; la pompa no és nova però el concepte no era habitual fa uns anys en aquest tipus de programes. De fet, és un concepte d'ús estès recentment en el llenguatge en general que en els últims anys s'ha adoptat en política econòmica.

La successió de condicionants transformadors d'alt impacte i que obliguen a adaptacions ràpides i profundes de les últimes dècades –des de la crisi financera al canvi climàtic passant per la pandèmia del covid-, ha popularitzat l'atribut.

Planificar a mitjà i llarg termini deixen una mica del seu podi a la capacitat àgil d'adaptar-se. No soc capaç encara de compondre una opinió completa sobre l'abast definitori sobre la nostra era de tant títol, encara que la trajectòria bibliogràfica de Rifkin em faria apostar a favor. Però sí m'atreveixo, que ja és molt, amb dues asseveracions: la resiliència és un atribut en èpoques de grans disrupcions que qualifica una economia i condiciona la política econòmica. No és menor, no formava part dels pilars d'anàlisi fa uns anys, i les implicacions són moltes, fins i tot explica coses que en el passat argumentàvem diferent (per exemple, algunes fases de creixement de la nostra economia malgrat mantenir variables estructuralment desajustades, des de l'atur a dèficits de productivitat).

Segona asseveració, si la nostra economia és resilient o qualificaria alt a un índex de resiliència, resultaria que els temps actuals poden ser una oportunitat. No hi ha gaires indicadors de resiliència, i alguns són enquestes, és un terreny sobre el que encara hi ha molt per fer. Però Espanya, la societat espanyola en concret, ha demostrat al llarg de les últimes dècades una gran capacitat per adaptar-se, per resistir i respondre bé a canvis econòmics i socials cada vegada més accelerats. Ho va fer en la bonança dels 80, políticament i econòmicament, no sempre amb tot a favor. Va tornar fer-ho el 2015, després d'un dels impactes més durs de la crisi de 2008, amb creixements que al seu dia van sorprendre –el 3,4% de 2015 es celebro com l'excel·lent de l'alumne a qui no se li esperava.

La societat espanyola manté nivells de cohesió alts, encara patint impactes rellevants en bona part dels indicadors de distribució de la riquesa. I responem a alguns reptes satisfactòriament, normalment contra pronostico –el desenvolupament del mercat exterior o del mercat tecnològic, per exemple.

Alguns símptomes semblen apuntar que mantenim capacitat per rebre inversió, atreure turisme, créixer en sectors de talent i tecnologia, i seguim en nivells de deute millors que en l'anterior crisi

Hi ha diversos elements d'entorn i d'estructura social, fins i tot institucionals, que poden explicar un nivell alt de resiliència. No necessàriament sempre és un atribut positiu. L'economia espanyola, i la nostra història, tenen revolts històrics amb pendents més alpins que moderats. Ens recuperem i adaptem a les circumstàncies amb flexibilitat, si, però també caiem, i la resiliència a llarg termini consisteix a ser capaços de construir economies més sostenibles, menys sensibles al cicle. Aquesta tardor anava a ser molt pitjor del que ha estat – en aturada del creixement, a l'atur, en inflació.

Veurem com afrontem l'hivern però alguns símptomes semblen apuntar que mantenim capacitat per rebre inversió, projectes a llarg termini, atreure turisme, créixer en sectors forts en talent i tecnologia, aguantar nivells de consum que permeten preservar ocupació, i seguim en nivells de deute privat millors que en l'anterior crisi financera. Tant en variació com en nivells absoluts el deute d'empreses (amb un lleuger repunt durant el covid) i de les llars s'ha mantingut lluny dels nivells amb què es va arribar a la crisi de 2008; i la dependència del cicle immobiliario sembla de moment menor a la crisi de 2008. La tardor anava a ser espantosa i no ho ha estat, i a Espanya ha anat millor que en alguns països veïns.

Pel que sembla la nostra economia, amb tots els seus dèficits estructurals per resoldre, sobretot en el camp de la productivitat, sembla fer front als reptes actuals amb una certa capacitat d'adaptació financera, sectorial, laboral i pot ser que fins i tot social no menor. La conjuntura és tan variable i incerta que qualsevol afirmació aventurada en aquest sentit fa vertigen, però la societat espanyol ha demostrat al llarg de la seva història molta resiliència davant de crisis diverses. De la mateixa manera podem ser economia refugi en els moments d'incertesa global actuals per suma de factors geo estratègics. Veurem si sabrem aprofitar-ho, confio que sí.