És una obvietat que l’actual població major de 55 anys del nostre país poc o gens té a veure amb els sèniors de fa tan sols tres dècades. De fet, per factors com són un poder adquisitiu superior, la manca d’obligacions o una major disposició de temps lliure, d’un temps ençà aquest segment de població ha adquirit un molt rellevant protagonisme tant en l'àmbit econòmic com de consum. Sense oblidar, és clar, l’actitud proactiva d’aquesta generació en totes les coses relatives a la salut, posant l’accent en la prevenció i en aspectes com la nutrició i l’activitat física.

No fa pas massa, a penes unes poques dècades enrere, l’anomenada “tercera edat” es veia com una etapa final de la vida, un moment en què ens jubilàvem, o ens jubilaven, amb aquella visió decrèpita, de caducitat, deteriorament i pèrdua de competències.

Avui, però, els sèniors són una generació amb fam de seguir creixent, desitjosa de seguir formant-se, de seguir gaudint, de seguir explorant nous horitzons més enllà de l’edat que pugui plasmar un document d’identitat. Perquè les arrugues no són sinó la conseqüència inevitable del pas dels anys, les marques de les moltíssimes experiències que vivim, però en cap cas són el punt final de res ni de ningú. Comencem doncs per aquí, per sacsejar la tradicional concepció de l’envelliment i transformar-la en continuïtat i oportunitat.

Però, per què avui vivim més anys? Què fa que cada vegada més augmentin el nombre de persones centenàries? A tall de curiositat, Catalunya, amb 295 persones centenàries per cada milió d'habitants, és un dels països amb les taxes més altes després del Japó o Portugal. Però, quin és el secret?

La causa principal de l’augment de població gran és l’evolució de l’esperança de vida. En el cas específic de Catalunya, l’esperança de vida ha augmentat fins a arribar als 83,34 anys, una de les més altes del món, això és un creixement de 2,5 anys per dècada. I la tendència és clara: el 2030, el 23% de la població catalana tindrà més de 65 anys.

Des d’aquest nou paradigma, doncs, avui emergeix amb força, aquí i al món, un ampli ventall de projectes i iniciatives que aspiren a projectar una mirada positiva sobre el fenomen de l'envelliment poblacional. Els agents econòmics han començat a adonar-se de la importància de les persones grans i de la seva capacitat de consum. S’obren, doncs, filons de mercat en àmbits directament lligats a l’oci, la cultura, la salut, l’arquitectura, els mitjans de transport, l’equipament de l’habitatge, les finances... L’anomenada silver economy és un negoci puixant, d’enorme potencialitat i que hem d’aprofitar i maximitzar, mot especialment a Espanya, el tercer país del món amb l’esperança més gran de vida, tan sols precedit pel Japó i Suïssa.

Un estudi elaborat per ACCIÓ, L'àmbit de l'economia 'silver' a Catalunya, identifica fins a 703 empreses al país que ofereixen serveis i productes adaptats a les necessitats dels majors de 55 anys, i que equival al 4% del PIB de Catalunya, amb una facturació agregada superior als 9.750 milions d’euros i que dona feina a entorn de 51.000 persones.

En particular, l’àrea d’activitat s’emmarca en quatre verticals ben diferenciades: els serveis assistencials, la salut, l’envelliment actiu i la qualitat de vida. I, per descomptat, la imparable irrupció de tendències globals en noves tecnologies, dispositius mèdics, fitness cerebral o mobilitat.

No podem parlar, però, d'un col·lectiu homogeni. Dins dels anomenats silver trobem diferents subgrups, amb necessitats i motivacions específiques, precisament per l'edat, amb una infinitat de particularitats. No és el mateix una persona de 55 anys que una de 90 anys. I és aquí on les empreses hauran de transformar-se i adaptar l’oferta, detectar les necessitats i els interessos específics de cadascun dels segments.

El gran repte que tenim avui com a societat implica erradicar l’edatisme, un terme introduït el 1969 per Robert N. Butler, metge, gerontòleg i psiquiatre, i primer director de l’Institut Nacional d’Envelliment dels Estats Units. I és que avui, per increïble que sembli, l’edat és la tercera causa de discriminació al món, per darrere del racisme i el sexisme.

L’edatisme està associat amb la manera com conceptualitzem la vellesa i l’envelliment, amb les relacions intergeneracionals i com perllonguem estereotips, prejudicis o idees preconcebudes sobre la gent gran. El fet de complir anys no significa que les persones estiguin impossibilitades per treballar, ni tampoc per formar-se i aprendre, ni que la seva sexualitat es vegi anul·lada, per citar alguns dels clixés més característics.

La lluita contra la discriminació per edat s'ha d'integrar en la base de l'estratègia empresarial, tal com ja ha ocorregut amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) o la perspectiva de gènere.

L’edat és un punt i seguit. I tots, indústria, empresa, política, societat, sistema de salut, educació, innovació, recerca... Tots hem de fer aquest salt valent i visionari que ens posicioni en relació amb uns valors de respecte, inclusió i diversitat.