La dependència dels recursos marca el destí de les societats modernes. Qui no recorda la saga de ciència-ficció Dune, escrita per Frank Herbert, i la dependència que pateixen els personatges del "spice" o "melange", aquesta substància essencial i altament valorada en aquest univers fictici sobre el qual gira tota la trama de la història. Al nostre planeta no vivim en films de ciència-ficció, però l'actualitat ens ofereix paral·lelismes molt reals amb Dune: la dependència cada vegada major que tenim en relació amb l'energia i fins i tot amb matèries primeres com el liti i el cobalt, claus per a les energies renovables. En el cas de Catalunya, en una dècada marcada pel sobiranisme, paradoxalment s'han aplicat polítiques energètiques que ens faran més dependents a mitjà i llarg termini.

Actualment, les societats modernes viuen en un món cada vegada més interconnectat i globalitzat, on el subministrament d'energia s'ha convertit en un pilar fonamental per al desenvolupament econòmic i l'estabilitat de les nacions. Tanmateix, la creixent demanda mundial d'energia ha posat sobre el tauler de joc una disjuntiva crucial tant per a la societat com per als governs: Hem de canviar de rumb i perseguir el camí del sobiranisme energètic o de continuar depenent de fonts externes per satisfer les nostres necessitats energètiques?

El cert és que la dependència energètica surt cara. Per exemple, Espanya va importar 90.879 milions d'euros de productes energètics el 2022, la qual cosa va suposar dues terceres parts del dèficit comercial. I Catalunya segueix la mateixa tendència. En aquest sentit, la dependència d'energies fòssils ha estat l'opció predominant durant dècades a Occident, oferint un accés immediat a recursos energètics abundants i, sovint, més econòmics. No obstant això, aquesta elecció comporta implicacions significatives, des de la vulnerabilitat davant fluctuacions geopolítiques fins als efectes negatius en el medi ambient i el canvi climàtic.

Per això, la possibilitat de ser independents energèticament cada vegada cobra més importància per a molts països, que aposten per l'autosuficiència mitjançant el desenvolupament d'energies renovables a gran escala, i no només amb l'autoconsum residencial. Així, el potencial de fonts netes i sostenibles, com l'energia solar i eòlica, ofereix la possibilitat d'assolir una independència energètica més resilient i responsable.

Tanmateix, el camí no sempre és pla. Assolir la sobirania energètica implica recórrer un camí d'obstacles i desafiaments que requereixen una anàlisi acurada per aconseguir una transició energètica més ràpida i satisfactòria. D'una banda, és inevitable assumir la parcial dependència dels combustibles fòssils, a causa que les indústries basades en aquests combustibles poden resistir-se al canvi a causa d'interessos econòmics arrelats. S'hi uneix el desafiament de l'existent infraestructura, ja que moltes instal·lacions i xarxes d'energia estan dissenyades per funcionar amb combustibles no renovables.

Així mateix, malgrat els avenços tecnològics i l'eficiència de les energies netes, encara existeixen mites sobre elles. Així, una part de la societat, inclosos dirigents polítics i empresarials, encara creu que les energies renovables són costoses o poc confiables. Precisament, en l'esfera política, la falta de voluntat o compromís per part d'alguns governs i líders pot obstaculitzar l'adopció de polítiques favorables a les energies renovables. S'hi suma la influència que provoquen els grups de pressió de la indústria dels combustibles fòssils, la qual cosa pot provocar el retard o bloqueig d'iniciatives per fomentar la transició energètica.

Des d'una perspectiva econòmica, l'alt cost inicial d'invertir en energies renovables és la barrera més significativa, especialment per a països en desenvolupament o empreses de menor mida. Tanmateix, és important considerar els beneficis a llarg termini de reduir els costos operatius i les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle. Per això, es fa evident que és necessària una aposta clara, i en la mateixa direcció, dels líders polítics que marcaran el camí cap a la inversió en energies renovables.

Catalunya, en la trampa de la dependència energètica

En aquest context, la política energètica catalana no ha anat en la bona direcció en les últimes dècades. D'una banda, Catalunya presenta un greu dèficit en energies renovables, que haurà de compensar en els pròxims anys. De fet, l'any passat, tan sols va generar el 15,6% de la seva energia a partir de renovables, el que suposa una xifra lluny del 40% que estableix el Pacte Verd Europeu com a objectiu per al 2030. Així mateix, l'actual política tampoc no camina cap a una transició ecològica, amb l'objectiu d'abastar la neutralitat climàtica d'aquí a 2050, en línia amb els objectius de la Unió Europea.

D'altra banda, l'aposta de la Generalitat de Catalunya, creant una empresa pública energètica sota la marca L'Energètica, no constitueix cap avenç ni benefici cap a una autosuficiència energètica més gran. En aquest marc, tenim un sector privat que pot oferir dinamisme, competitivitat i capacitat de finançament a costos baixos en projectes renovables, sempre que les institucions públiques siguin favorables i no posin traves com fa actualment davant grans projectes solars o eòlics.

Davant d'aquest escenari, el repte de Catalunya és complex. La fórmula de l'èxit per tenir una autonomia energètica més gran i una generació més neta no rau a comptar amb una comercialitzadora pública més i a apostar per polítiques públiques que apostin únicament per la microgeneració. Al contrari, s'ha d'apostar per desenvolupar fonts d'energia renovables a gran escala per tenir un mix energètic més verd, i reduir la dependència dels recursos externs, creant ocupació i riquesa. D'aquesta manera, Catalunya podrà assolir la sobirania energètica, liderant la lluita contra l'escalfament global i contribuint a un futur més net i saludable per a les futures generacions.