Les eleccions a la presidència d’Estats Units de la setmana passada han produït uns resultats sorprenents. Malgrat l’opinió general coincidia en l’ajustadíssima pugna entre Kamala Harris i Donald Trump i qualsevol de les dues direccions semblava plausible, a la pràctica la victòria no es pot qualificar d’ajustada: dels set estats que podien recaure en qualsevol dels dos costats (els anomenats swing states), tots set han anat a parar en bloc cap al bàndol republicà, encapçalat per la candidatura de Trump.

Ben poques enquestes pronosticaven una golejada d’aquestes característiques, la qual cosa ha propiciat, evidentment, una reflexió col·lectiva sobre quins errors de càlcul han conduït fins aquí. I aquesta reflexió també és oportuna en una columna d’anàlisi econòmica, atès que l’estat de salut de l’economia nord-americana ha tingut un paper fonamental en aquests comicis, en un context marcat per la greu crisi inflacionària post-Covid que ha erosionat el poder adquisitiu de la classe mitjana i ha col·locat a la classe baixa en una situació que entra dins els paràmetres de la pobresa, en molts casos.

L’equip de Donald Trump va moure’s amb habilitat per atraure Elon Musk a la campanya, amb un paper de gran rellevància: es va anunciar que en cas de guanyar la candidatura de Trump, encapçalaria el Department of Government Efficiency (DOGE), el que podríem traduir com a “Ministeri d’Eficiència Governamental”, un departament de nova creació. Musk és una figura polaritzant que genera poca o nul·la simpatia a alguns, i que es percep des de casa nostra, en moltes ocasions, com a un autèntic impresentable.

Quan el 2007 predicava que els cotxes elèctrics tenien ja sentit comercial, pràcticament ningú no va prendre seriosament Elon Musk

Cal entendre, però, el component de credibilitat que envolta a Elon Musk. Quan l’any 2007 predicava que els cotxes elèctrics tenien ja sentit comercial, pràcticament ningú el va prendre seriosament. Va fundar Tesla amb els seus estalvis perquè cap banc ni fons de capital risc amb dos dits de front confiava en aquella aventura estrambòtica, i Tesla és avui no només la marca que ha venut més cotxes elèctrics al món, sinó el fabricant del model més venut arreu del món i també a Europa –no el model de cotxe elèctric, sinó el model de cotxe, incloent també els de combustió.

Aquesta història de superació, enfrontant-se i derrotant a conglomerats gegants d’automoció que estan en una situació més que compromesa (Volkswagen acaba d’anunciar el tancament de tres fàbriques i desenes de milers d’acomiadaments en el marc d’una electrificació traumàtica), crea un aura heroica que envolta la figura de Musk. I s’hi suma que en plena campanya electoral aconsegueix que un satèl·lit llançat per la seva empresa SpaceX pugui retornar i aterrar de forma ordenada i amb precisió a la seva base de Texas, obrint la porta per primera vegada a que l’aviació espacial pugui ser reutilitzable, una fita d’extraordinària importància per la seva contribució a la reducció de costos i la racionalitat de l’empresa privada envers la despesa descontrolada de l’administració –la NASA, en aquest cas.

Finalment, Musk és conegut per tothom per haver comprat la xarxa social Twitter (ara X) i haver aconseguit que segueixi funcionant malgrat disposa ara d’un terç de la plantilla que conformava l’empresa en el moment de la transició de propietat, quan vorejava la fallida; un moment èpic a l’imaginari col·lectiu per la imatge del hall de les oficines de San Francisco amb una pica a les mans (pel joc de paraules americà “let that sink in”, que es pot traduir tant per a “deixa que entri amb aquesta pica” com “deixa que qualli aquesta idea”).

Musk pot ser un impresentable, però un impresentable creïble, vorejant la frontera de l’heroïcitat corporativa

Sigui com sigui, Musk és creïble en el terreny econòmic. Pot ser un impresentable, però un impresentable creïble, vorejant la frontera de l’heroïcitat corporativa. Aquest no és un component menor si considerem el context de les eleccions, marcat per la necessitat que es produeixi un autèntic miracle econòmic que retorni el poder adquisitiu als americans, que els permeti tornar a un altre moment temporal on podien afirmar que vivien el somni americà, l’estat del benestar; on l’habitatge, l’oci i la restauració eren accessibles. I a la vorera contrària hi ha un univers d’idees abstractes, de conceptes inconcrets, que simbolitza perfectament el discurs de Kamala Harris on adjudicava la victòria al seu oponent tot parlant de construir un exèrcit de milers d’estels lluminosos que brillin al cel, símbol de l’optimisme, la fe i la veritat.

La lliçó dels comicis americans és també extrapolable per a la política de casa nostra. La darrera dècada ha proliferat al nostre entorn aquesta mateixa tendència a les idees abstractes i les lluites morals. Entre una proposta incomprensible i una altra de comprensible però arriscada, molts votants triaran la comprensible, la tangible, la creïble, malgrat no la acabin de compartir del tot. I així és com ens veiem abocats a quatre anys de proteccionisme i polítiques il·liberals. En prendrem nota?