El recent Acord Social, celebrat el maig entre les organitzacions sindicals i empresarials, insta el Govern espanyol a modificar la normativa sobre contractes al sector públic, que permeti la revisió dels preus establerts en les contractes públiques. Es té present que amb els preus inicialment fixats per a aquestes contractes de vegades no pot fer-se davant els costos laborals derivats de la seva execució. I, sobretot, es comprova que, de vegades, amb uns preus fixos, sense actualitzacions posteriors, no es poden afrontar els increments salarials en les contractes públiques, de resultes dels augments en la quantia del salari mínim o del pactat als successius convenis col·lectius. En definitiva, es produeixen dificultats per atendre increments retributius imprevistos en el moment de la licitació.

La intensitat de la relació entre el privat i el públic avui dia és enorme, de manera que molts serveis públics i parcel·les de l'activitat pública són gestionats totalment o encomanats parcialment a empreses privades, que desenvolupen la seva activitat amb càrrec a fons públics. El nombre de treballadors empleats en l'execució d'aquestes contractes és molt elevat. Fins i tot en alguns casos es tracta d'activitats caracteritzades per un ús intensiu de la mà d'obra, a l'extrem que gairebé la totalitat del que l'Administració abona a aquestes empreses pels seus serveis es destina al pagament dels salaris dels seus treballadors. Per afegiment, es presenten circumstàncies addicionals que provoquen que el marge de benefici empresarial sigui molt reduït, a l'extrem que en moltes ocasions gairebé no es pot fer davant els costos laborals de l'execució d'aquestes contractes. Sobretot, provocat per la concurrència entre empreses que, per obtenir els corresponents concursos, liciten molt a la baixa; això unit al fet que gairebé sempre aquests concursos es decideixen exclusivament en funció del preu ofert pels diferents licitadors, en alguns casos fins i tot amb ofertes temeràries, no sempre descartades per les administracions públiques quan decideixen l'adjudicació. Fins i tot no deixen de presentar-se ocasions en què la mateixa Administració Pública imposa a la contractista la pròrroga obligatòria contra la seva voluntat i sense oferir-li revisions d'increment del preu de la contracta.

La dificultat deriva que la normativa que regula aquesta qüestió en molts aspectes és poc clara, no resol els múltiples interrogants que es plantegen i, sobretot, que es tracta d'una regulació que troba el seu origen en el període de la crisi financera de fa més d'una dècada, amb criteris de rígida contenció de la despesa pública, basada en un estricte principi de desindexació de les contractes públiques i, per tant, de generalitzada prohibició de la revisió dels preus públics fixats en les diverses adjudicacions. La situació pràctica a vegades és tan apressant per a les empreses que, davant de la impossibilitat d'obtenir revisions per part de l'Administració, acudeixen al procediment d'inaplicació del conveni col·lectiu aplicable, fórmula poc raonable en termes d'equitat.

Per resoldre aquest problema no n'hi ha prou amb un canvi en les pràctiques administratives, o una mera reinterpretació de les normes vigents, sinó que es requereix una reforma legislativa de pes que abordi les múltiples facetes de la qüestió. Es tractaria d'una reforma legal que, a més de proporcionar seguretat jurídica, garantís un equilibri raonable entre atendre els increments retributius dels treballadors d'aquestes contractes públiques derivats de l'increment del cost de la vida i evitar un excessiu sobrecost en la despesa pública.

El primer a tenir en compte és que ha d'establir una regla clara que precisi quin és el conveni col·lectiu aplicable a cada contracta, sobre la base que no es pot aplicar el mateix criteri establert a l'Estatut dels Treballadors per a les contractes i subcontractes d'obres i serveis entre empreses privades. La Llei de Contractes del Sector Públic ha d'establir una preferència aplicadora del conveni col·lectiu sectorial, sense regles alternatives o addicionals com estableix l'Estatut dels Treballadors. Hauria de precisar-se què ocorre quan l'empresa contractista té conveni propi o no pot identificar-se l'existència d'un conveni sectorial per a la concreta empresa, amb una regla en la llei no alterable pels acords interprofessionals. En termes instrumentals, seria igualment convenient que es facilités que, per quan se suscitin dubtes respecte del conveni aplicable, la Comissió Consultiva Nacional de Convenis Col·lectius pogués dictaminar quin seria el conveni aplicable a una determinada contracta.

Addicionalment, seria necessari que es detallessin amb més precisió en les licitacions que els concursants comuniquessin amb detall els costos laborals totals que ha d'assumir durant tota l'execució de la contracta, en termes tals que es fixés taxativament que es considera objectivament temerària aquella oferta de licitació que no pugui fer front a aquests costos i, per tant, s'excloguessin de ple les ofertes que se situessin per sota d'aquests costos. Més encara, en aquest càlcul de costos durant tota l'execució de la contracta haurien de prendre's en consideració els efectes derivats de l'aplicació dels increments pactats al conveni d'aplicació vigent en el moment de la licitació, perquè no és possible que es comenci amb uns preus que poden assumir els salaris del primer any, però que queden desbordats el següent any d'execució.

Finalment, seria necessari també establir dues regles respecte dels increments de costos laborals que es produeixi posteriorment, però que no sigui possible preveure o calcular en el moment de la licitació. En primer lloc, una coherència en l'actuació del Govern, quan aquest acordi un increment del salari mínim que impacti en termes reals de manera directa sobre les retribucions dels treballadors de les contractes públiques, hauria de contemplar l'automàtica revisió dels preus de les contractes en la mesura necessària per atendre l'augment de la massa salarial que es produeixi en l'empresa de resultes de la decisió governamental de pujada del salari mínim. En segon lloc, per a la renovació dels salaris dels nous convenis no vigents en el moment de la licitació, hauria d'establir una regla de garantia de revisió dels preus de la contracta equivalent que tots els anys els pressupostos generals de l'Estat contemplen per als augments dels salaris dels empleats públics. Això pot suposar increments de preus inferiors al pactat als nous convenis col·lectius, si bé sembla un criteri raonable, tenint en compte el doble objectiu d'equilibri assenyalat al principi: atendre a un necessari un increment del salari dels treballadors de les contractes públiques, evitant al mateix temps un sobrecost excessiu de la despesa pública.