Avui ja està tot comprat i a punt de consumir. A taula fins i tot hi haurà els comentaris remotament comparatius de preus dels mateixos productes a punt d’endrapar, en comparació amb l’any passat. Amb dades oficials, la inflació d’ara fa un any, mesurada només amb l’índex del preus al consum (IPC) va ser del 6,5%. I la xifra que ens diran properament i corresponent al final del  2022 serà, sense ser experts en auguris, molt i molt similar (6,8% el novembre). Si es així, ¿com és possible que portem un any sencer parlant i discutint de la insuportable pujada de preus a Espanya?

Polítics oportunistes a banda, d’aquells que el gran ninotaire polític Forges retratava com dos xerraires de butaca d’orelles (“¿Si las estadísticas no mienten...?” deia un; i l’altra enfurismat replicava, “¡mienten!”, i el primer es resignava: “pues entonces, nada”), les dades sobre l’evolució dels preus que paguen les famílies espanyoles per bens i serveis ens diuen que seguim a nivells de fa un any, tot i les escalades fa mig any.

Ens ho hem de creure, sí, però si no fos perquè la composició percentual d’aquesta xifra sí que ha variat i de quina manera. Els qui tenen ingressos modestos ho han notat molt més que no pas els que viuen folgadament. ¿On és la clau? En la distribució de les despeses bàsiques de les famílies, que es coneixen a través d’una gran enquesta de l’INE espanyol (son molt bons en la feina de fa dècades, com els de l’Idescat, a banda de qui governi) sobre les despeses mensuals de les famílies. Recullen milions de dades i es concreten després en els epígrafs de l’IPC.

Però ara, en un suposat any normal quant a inflació (és la mateixa que la del 2021,en grans números, no pas en els pics de màxims) som davant també d’un gran canvi en els preus de despesa diària familiar. Tècnicament, no és el mateix la inflació estructural que la conjuntural. Per entendre-ho, anem a com fer aquesta distinció.

Hi ha dos tipus de preus, els que sovint pugen i baixen, con els dels aliments frescos i, des de no fa tants anys, els rebuts de serveis energètics bàsics (electricitat, gas, etc.); i després tots els altres que entren en la despesa mensual dels ciutadans: des del tallat al bar que només puja de tant en tant, fins al rebut de la revisió anual de l’ascensor o les matrícules escolars. Tot depèn de si hi ha competència o no, d’una banda, o de si tot un sector de provisió d’energia, per exemple, és esclau de qui li proporciona la matèria primera, sigui gas, carbó, fuel, etcètera. I Espanya, es clar, n’és totalment depenent.

¿Es pot forçar que l’IPC es moderi? Sí. ¿Com? Intervenint en els preus que controla l’estat (des de tarifes fins impostos) o en els del mercat. ¿Com ho ha fet el govern espanyol? En teoria, actuant sobre l’anomenat IPC conjuntural més que sobre l’IPC estructural. La distinció ve de si es tenen en compte o no els preus de bens i serveis que tenen alta capacitat de variar durant l’any: els aliments frescos i l’energia formen part dels preus conjunturals. Els estructurals varien molt més lentament: difícilment baixarà el preu de l’aparcament de lloguer, a no ser que n’obrin un altre a prop.

Fins ara el Govern espanyol ha fet baixar preus amb els instruments que té a l’abast de modificar, els esmentats impostos i tarifes. Ha forçat la baixada de les tarifes energètiques posant límits als preus del gas, de la llum i també dels transports públic de ferrocarril. A més, ha variat els impostos d’aquests serveis bàsics. Això té un efecte no desitjat, perquè és regressiu: beneficia a tots per igual amb independència dels seus ingressos.

Ara ja es preveu deixar de pressionar sobre preus de carburants (els 20 cèntims de retorn a les benzineres ja no seran universals, a concretar el proper dia 29) i atacar el dels aliments, encara més enfilats al llarg de l’any. Però no serà tan fàcil. El mercat dels carburants és de fet un oligopoli de poques companyies i intervingut per la via dels impostos especials. Però el preu dels aliments és un monopsoni (del grec: mono, únic; psonios, compra), es a dir, manen les grans distribuïdores a l’hora de fixar preus als proveïdors. La fórmula per intervenir pot ser altra cop rebaixant impostos, però ja hi ha molt IVA reduït. O bé amb subvencions directes discriminatòries, ajudant només a famílies pobres, que ara se les anomena vulnerables.   

Fins aquí, l’Estat empeny a baixar la inflació amb els preus que controla. ¿I quan començarà a estirar? Ho sabérem aviat.

Previsió: el pròxim IPC veurà també un tancament de l’any inèdit: la inflació subjacent (la variable) pot superar la general (l’estable). Raons: la intervenció del preus energètics i la consolidació dels augments de preus dels altres sectors, que no acostumen a baixar.

Tornar la mirada al sector primari

Va ser durant la pandèmia que ens vàrem adonar de la importància del sector primari de la nostra economia. Mai van faltar productes frescos i elaborats bàsics a les lleixes de botigues i supermercats. Vàrem recordar, llavors, que molts venien de prop, a diferència del col·lapse que va patir la indústria i els seus components que venien d’Àsia, uns circuits de subministrament que encara estan en dubte de garantia.

Si es vol aprofundir en la importància que el sector primari encara té a Catalunya, n’hi ha prou de llegir i rellegir els textos de l’economista i expert en temes agraris Francesc Reguant. Fa uns dies ens va obsequiar amb un bon clatellot de dades per enrojolar als urbanites.

Tòpic primer: a Catalunya l’agricultura està en retrocés, la mitjana d’edat dels pagesos s’acosta als 80 anys. Resposta del savi Reguant: mireu bé les dades sobre la gent ocupada al sector agrari.

Es fa o  bé a partir de l’enquesta de població activa (EPA) per sectors, però ¡atenció! també a les dades de la Seguretat Social i els seus tres règims de cotització del món agrari. La  conclusió és estratosfèrica: l’edat mitjana dels qui treballen la terra, dit en sentit genèric, és de 42 anys (homes, 45 anys; dones, 38 anys; o sigui també aquí tenim més feines pagades en negre per a dones).

¿Com és possible una diferència estadística de 35 anys? Ben senzill: com que tots el càlculs es fan a partir de qui cobra la PAC (subvenció europea), s’oblida la dada elemental que qui cobra és el propietari, qui sovint no ho deixa de ser-ho fins morir.  

Tòpic segon: s’augmenta l’abandó dels terrenys de conreu (s’hi afegeix el tòpic primer de l’envelliment anterior), per dir que el primari és un sector en retrocés a Catalunya. Només en part i xifres globals: els terrenys de secà han minvat un 16% els darrers anys, però els de regadiu, molt més productius, han augmentat un 6%. Baixa la superfície conreada, sí, però augmenta la producció.  

Cal no perdre de vista el sector que ens alimenta, ens hi jugarem molt els anys vinents. Un altra dada inesperada del 2022.