L'ocupació va com un coet. Aquest és el mantra que repeteixen una vegada i una altra des de totes les instàncies de l'Administració per certificar la bona marxa de l'economia. Les xifres són eloqüents: els cotitzadors a la Seguretat Social superen els 21 milions per primera vegada; l'atur està en xifres anteriors al 2008 i l'INE va registrar el març passat la xifra rècord de 193.585 nous llocs de treball. Però, enmig d'aquest optimisme, al costat de les taules estadístiques, continua apareixent aquesta dada pertinaç de la caiguda sistemàtica de les contractacions dels més grans de 45 anys, que en un any s'han reduït en un 15,82% i de l'increment de l'atur dels sèniors, dels més grans de 55 anys, que sumen ja més de 556.000 persones, un 5% més que fa un any.

Juntament amb les fredes estadístiques oficials, s'està produint un degoteig sistemàtic d'informes, estudis i enquestes generats per part de tota mena d'institucions com Top Employers Institute, Fundació ISEAK, 65 y Más, Mapa de Talento Senior de Mapfre, informes de sindicats i de grans empreses d'assessoria d'ocupació, que mostren la preocupant realitat social en la qual es troben un bon nombre de treballadors grans, immersos en un ambient d'hostilitat laboral que no fa més que incrementar-se. Aquests estudis i enquestes assenyalen com una constant el sistemàtic menyspreu, si no assetjament, que es produeix en un bon nombre d'empreses cap als treballadors més grans de 55 anys, als quals es força, d'una manera o una altra, a deixar els seus llocs de feina.

Una tendència en creixement constant que està generant una autèntica onada d'edatisme corporatiu enfocat a desprendre's com més aviat millor dels treballadors grans. En les últimes setmanes ha circulat àmpliament pels mitjans informatius econòmics el cas d'Ericsson, la multinacional tecnològica sueca, que practica a Espanya una política de cru edatisme, segons els seus treballadors. L'any passat, el 78% de tots els seus acomiadats vorejava els 50 anys d'edat i, per acabar-ho d'adobar, l'empresa ha suprimit els premis per antiguitat per als seus treballadors més veterans, amb la consegüent pèrdua de la bonificació econòmica. Ningú no es jubila en aquesta empresa perquè ningú hi arriba a vell, assenyala el Sindicat de Treballadors de Comunicacions al seu informe sobre les seves pràctiques laborals. L'empresa sueca no només acomiada, també contracta nous treballadors, però tots en plena joventut.

Encara que no hi ha dades concretes, tot indica que és una tendència clarament instal·lada en tot el sector tecnològic. Des de principis d'any, el sector ha generat 81.330 nous llocs de feina, i em pregunto quants d'aquests treballadors tenen més de 50 anys. En alguna de les entitats que he esmentat anteriorment s'han pres la molèstia d'estudiar el camí que segueix al departament de recursos humans d'una empresa el currículum dels sol·licitants de feina, amb la dada clara i rellevant que el dels més grans de 50 anys és el més fugaç, des que és rebut fins que és enviat directament a la paperera.

Ningú no es jubila a Ericsson perquè ningú hi arriba a vell, i tot indica que és una tendència instal·lada a tot el sector tecnològic

La gent gran, m'atreveixo a assegurar, comença a sobrar en moltes empreses, per dur que sigui dir-ho. I la raó, m'atreveixo a aventurar, no és cap altra que el brutal impacte que les tecnologies digitals més avançades estan tenint en la gestió empresarial. Parlo essencialment de tot l'univers creat a la velocitat del llamp entorn de la intel·ligència artificial. Fa tot just dos anys ni es coneixia el concepte, avui no hi ha empresa mitjanament potent o amb perspectives de futur sòlides que no tingui infiltrat fins a la medul·la aquest concepte, des de la planificació de negoci a la gestió financera, la gestió de personal, el maneig de clients, la mineria de dades, la logística; tots, tots els seus elements de negoci estan experimentant una transformació radical amb base en la intel·ligència artificial. I aquí els de més edat tenen totes les de perdre.

Realment, són molt pocs els professionals que estan al voltant de la cinquantena que siguin capaços d'operar amb facilitat en l'univers de la intel·ligència artificial. No és que no hagin estat capaços d'adaptar-se a la nova tecnologia, de reaprendre competències, és que molt pocs han estat capaços de superar aquella fase terrible de desaprendre tot el que se sabia fins ara i abordar una nova tecnologia des de posicions, idees i conceptes que no tenen res a veure amb els que manejaven fins ara. Molt pocs superen això que després de més de trenta anys acumulant coneixement i experiència, els diguin ara que tot això no serveix per a res i que han de començar des de gairebé zero.

Un tsunami està escombrant els models d'organització de moltes empreses, en les quals, d'un dia per l'altre, joves professionals que no arriben a la quarantena estan posant-se al capdavant d'equips i de departaments i estan dient als sèniors com cal fer les coses ara. Uns sèniors que, perplexos, desorientats, preveuen que poden fer poca cosa en aquests entorns nous de treball, en els quals amb prou feines entenen el que es diu, i comencen a comprovar, aquesta vegada amb indignació, com es posen en marxa subtils estratègies perquè comencin a assumir que només els queda iniciar el camí cap a la sortida. S'han convertit, de la nit al dia, en empestats digitals.

Ens estem començant a adonar de la veritable incidència que tot això de la IA tindrà en el món empresarial

Trobo que estem davant de l'impuls inicial d'una tendència que creixerà com una bola de neu en els propers anys. Els més grans de 55 anys abocats a l'atur? Molts sí, em sembla. Ens estem començant a adonar de la veritable incidència que tot això de la intel·ligència artificial tindrà en el món empresarial i en bona part de la nostra vida quotidiana; i insisteixo en això de brutal impacte. El que ens espera a mitjà i llarg termini no som capaços d'entreveure-ho, però serà dur de veritat i avança a tota velocitat. Molts, molts, quedaran fora de joc. I el pitjor és que poc poden fer, perquè, insisteixo de nou, a veure qui és l'espavilat que aborda això del desaprenentatge als 55 anys.

Reflexionant sobre tot això, només puc caure sobre aquest concepte que omple pàgines i pàgines a qualsevol cercador web, amb desenes de patrocinadors i amb desenes d'institucions i d'empreses que s'apunten amb entusiasme a qualsevol iniciativa que l'inclogui. Parlo del talent sènior, que per a molts és la panacea de la transmissió de coneixements i de com els experts ajuden els novells en el món dels negocis i així funciona tot molt millor. Talent sènior? Talent obsolet, em sembla que haurem de començar a assumir.