“La política és l’art d'allò que és possible” és una frase atribuïda a molta gent, entre la qual Bismarck, Churchill o Nicolau Maquiavel, darrerament, però, quan escoltes alguns polítics, penses que deu ser l’art del relat.

Hom esperaria d’un debat de política econòmica propostes realistes, avalades per l'efectivitat i, certament, n’hi ha, però també n’hi ha d’altres que, ignorant els possibles efectes, s’endinsen en l'èpica del que d’entrada sembla impossible i esdevenen relat. Sens dubte, a vegades cal demanar l’impossible per fer-ho real, però allò que funciona en política sovint acaba fracassant en economia; és a dir, partir de la ideologia i no del que ha funcionat o pot funcionar. Com sovint passa en la política espanyola, el debat s’ha polaritzat entre el relat i el que és possible.

Ni estem sols, ni hi ha acció sense reacció

Aquest és probablement el punt on és més acusada la diferència entre el relat i el que és possible. Moltes de les propostes sembla que ignoren que en política econòmica ets profundament interdependent, especialment si ets un país petit i amb escàs poder econòmic i, per tant, has de donar resposta als moviments, almenys als més obvis, dels agents socials.

Així, veiem molts dels participants, especialment a la part més de l’esquerra, que proposen apujar impostos a les rendes més afavorides i a les empreses, però no ens expliquen què faran quan aquestes se'n vagin a altres territoris de l’estat espanyol o a altres estats europeus amb tipus més baixos, un moviment obvi i contrastat, ni parlen de les implicacions més enllà de les purament econòmiques.

Ben pocs han alçat la mirada més enllà de l’estat espanyol; Alícia Romero (PSC) i Josep Rull (Junts + Puigdemont per Catalunya) han estat l’excepció. La interdependència entre els actors de tota política econòmica ha estat també profundament ignorada per molts dels representants dels partits. Un bon exemple és l’habitatge, mesures reguladores del preu descoratgen propietaris i constructors, que buscaran altres sortides, com ara promoure l’habitatge a altres comunitats, destinar-lo a venda o endinsar-se en estratègies al límit de la legalitat o, directament, pròpies del mercat negre. Res d’això és controlable per cap administració que no pot posar un policia darrere de cada ciutadà. Ningú s’ha molestat a explicar-nos com enfrontarà aquests efectes.

Ignorar la història o res és gratis

Hi ha polítiques en què s’ha provat ben bé tot. Una de les quals és la política d’habitatge. En aquests darrers 200 anys han construït habitatges de renda limitada dictadors com Franco, ciutats com Nova York amb tota una gran diversitat de polítiques, estats com Singapur o la Xina o països com Suècia o ciutats com Viena.

Realment, és difícil imaginar una política d’habitatge de la qual no puguis trobar ràpidament i amb poc esforç tres o quatre exemples de com ha funcionat arreu. Ben sovint, la mateixa política ha estat promoguda des de dictadures europees, governs totalitaris asiàtics o democràcies occidentals. Hi ha molt on escollir i en coneixem a bastament els efectes.

Sabem, per exemple, que només els estats amb una administració molt eficient se’n surten de fer ells habitatge públic, i amb dificultats. Coneixem que cal una societat civil emprenedora sòlida i organitzada perquè les cooperatives funcionin i que la limitació de lloguers pot proporcionar una millora de les rendes de qui té un habitatge, però a costa de disminuir l’oferta dels que no en tenen. Sembla que tot això s’ignori i es pretengui, des d’una ideologia concreta, sustentar polítiques que històricament s’han abanderat tant des de la dreta com des de l’esquerra.

El mateix passa en la competència entre territoris. Tenim una molt llarga història dels efectes de la competència fiscal entre estats dels Estats Units o regions de la Xina per atreure empreses de dins i de fora i de com les grans, i no tan grans, empreses són capaces de gestionar-ho en el seu benefici des de fa ja molts anys. Coneixem bé els devastadors efectes d’ignorar aquesta competència fiscal. També tot això s’ignora.   

I els canvis estructurals?

Tot just fa un parell de dies vaig llegir una entrevista a Joan Font (Bon Preu), un exemple per a tots. Parlant d’en Joan Font, tant de bo l’administració funcionés con Bon Preu. Entre altres perles, l’entrevista ens deixa: “Tothom coincideix que tenim una Administració absolutament ineficient que és capaç de paralitzar el país. Discutim ara la seva reforma i no en parlem més durant els pròxims 10 anys”, “Tenim el millor talent del món mal pagat i treballant amb una sabata i una espardenya. Els hem d’ajudar una mica o, almenys, no posar-los gaires bastons a les rodes”, “El camp de les renovables és de jutjat de guàrdia. Necessitem energies renovables i autonomia estratègica, però no hi ha manera de posar un camp d’eòlica o fotovoltaica. Hem desistit tots els que ho hem intentat per les traves de l’administració”, “Com canviem la pèssima gestió de l’Administració pública? Consens de país, polítiques valentes i ser capaços de pagar un preu electoral”. Podríem seguir, podríem veure altres entrevistes, perquè és un tema recurrent als mitjans i a X (Twitter) però potser no cal.

Tot això no fa altra cosa que evidenciar que el problema de l’administració no és una altra llei de millora de la seva eficàcia (que tot i que nominalment ha reduït el nombre de tràmits, el consens és que ha servit de ben poc, sent generosos). Es tracta d’un problema estructural, d’incentius, de talent i d’un brutal desfasament tecnològic.

Certament, podem negar la realitat, podem amagar-nos en el nombre de tràmits que estan digitalitzats sense tenir en compte la seva qualitat, etc. Però potser ens caldria prendre nota de com funciona a altres països tan diversos com la Xina i els EUA. A la Xina per fer-ho curt hi ha KPIs que es desglossen per nivell i si els acompleixes progresses a l’administració i si no baixes, és un sistema semblant al de qualsevol empresa, funcionar funciona, òbviament amb molts problemes (corrupció, gaming dels indicadors, fake GDP i falsedats bàsicament). Als EUA l’administració no va bé, però pel que més els importa tenen agències amb regles i poders especials i organismes com l’exercit de l’aire (pocs més conservadors…) organitzen concursos d’emprenedors i si guanyes o passes tens els diners al compte en 24 h (un somni aquí). Hi ha maneres de fer-ho, però cal entendre que cal un canvi estructural i no de procediment.

Tots han coincidit que l’administració no funciona bé, moltes de les receptes s’han concretat en posar-hi més diners o contractar més funcionaris. Ben pocs han mencionat la necessitat de canvis estructurals, entre ells Alícia Romero (PSC) ha mencionat l’oportunitat que la jubilació dels boomers que ara copen l’administració suposa i la necessitat d’introduir tecnologia (IA). En la mateixa línia en Josep Rull (Junts + Puigdemont per Catalunya) ha evidenciat la necessitat de fer un canvi tecnològic i introduir-hi talent que sigui capaç de fer-ho.

L’administració no és l’únic lloc on calen canvis estructurals, també hi ha el finançament, etc., però en l’administració de Catalunya, hi podem actuar al 100%. Ens cal una mirada llarga però.

Polítiques d’innovació

Que a Catalunya tenim un problema de productivitat i innovació, és obvi i al debat s’ha parlat a bastament de la manca de talent. Poc del fet que el talent top és el que marca la diferència però. Ara bé, més enllà de les capacitats, calen polítiques, cal mobilitzar tant les capacitats existents com els diners que s’inverteixen en recerca perquè creïn innovació. Aquestes polítiques han estat les grans absents del debat.

S’ha parlat de política industrial i sens dubte és important. Cal recordar, però, que estem al s. XXI i la indústria és robotitzada i pràcticament no crea ocupació, especialment si és altament competitiva. 

La indústria que interessa no és la que aquí només munta i tot ve de fora, sinó la que té els headquartes aquí. En aquesta línia Laure Vega (CUP) i Santi Rodríguez (PP) han parlat de la necessitat d’escalar les petites i mitjanes empreses des de postures molt diferents, banca pública versus sector privat, però compatibles i probablement ambdues desitjables com a França.

Ens cal actualitzar la capacitat innovadora de les nostres empreses, enfortir la creació de startups, perquè només així podrem assolir el progrés econòmic necessari per bastir la societat que tots volem i d’això, no n’hem parlat.