Per primera vegada des del 2007, tal i com es desprèn del tercer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) del 2024, l’accés a l’habitatge ha esdevingut el principal problema dels catalans, molt per davant de la política, la inseguretat ciutadana i la sanitat. De fet, i per ser més exactes, parlem d’un 20% de la població de Catalunya que l’apunta com a primera preocupació, una xifra que fins avui únicament s’havia vist superada en el moment més àlgid de la bombolla immobiliària.

Ara bé, cauríem en un error si cenyíssim aquesta circumstància a l’àmbit exclusiu de Catalunya. La situació de l’habitatge, a casa nostra i també a la resta de l’Estat, és un problema enquistat i de no gens fàcil solució. I més encara en un moment de sagnant col·lisió entre els salaris i els preus de l'habitatge.

Un 20% de la població de Catalunya apunta l'accés a l'habitatge com a primera preocupació, per davant de la política, la inseguretat i la sanitat

La manca d’oferta i l’encariment del lloguer són una barrera sovint infranquejable per a moltes persones. Si bé és cert que el Govern de la Generalitat ha activat l’edificació de 4.000 habitatges de lloguer assequible, la gran majoria a l'àrea metropolitana de Barcelona, dissortadament es tracta d’una mesura que veurà la llum, previsiblement i si res no ho torpedina, entre el 2025 i el 2029. Una promoció que s’emmarca en l'objectiu del Govern català de construir 50.000 habitatges públics d'aquí al 2030.

Però no és la primera vegada que sentim aquest mateix compromís i aquesta mateixa xifra, 50.000 pisos. L’expresident de la Generalitat, José Montilla, ja la va incorporar en el seu projecte de govern a finals del 2006. I des d’aleshores, 18 anys després i amb quatre nous presidents (Artur Mas, del 2011 al 2016, Carles Puigdemont, del 2016 al 2017, Quim Torra, del 2018 al 2021, i Pere Aragonès del 2021 al 2024), Catalunya segueix a la cua d’Europa en habitatge públic.

Fa poc més d’una setmana, desenes de milers de persones es van mobilitzar al centre de Barcelona per reclamar un habitatge digne, amb l'amenaça d'una vaga de lloguers. La capital catalana es va erigir en portaveu de la indignació massiva d’una població que ja ha dit prou. Perquè aquest és el veritable drama, el mentrestant, la immediatesa d’aquesta emergència de país. I és que més enllà de les moltes promeses i dels reiterats incompliments a què ens tenen acostumats els diferents governs de torn, parlar del 2030, de futuribles, avui, ara, quan és una immensa majoria de la població la malviu en gran mesura com a resultat de l’encariment desmesurat de l’habitatge, és exactament el mateix que planificar la jubilació quan encara no sabem si hi arribarem.

He de dir que sí, que empatitzo totalment amb l’enuig popular de qui es va manifestar als carrers. Qui pot estar-hi en desacord? Tenim un problema, real, dur i extremament greu. I això no se silencia amb promeses i bones intencions, calen fets i polítiques efectives. Però no, no puc compartir de cap manera aquesta reivindicació de rebaixar en un 50% el preu dels lloguers. I encara menys puc secundar la convocatòria d’una vaga de pagaments dels lloguers si això anterior no es materialitza. Perquè tenir la raó, mal ens pesi, no significa en absolut tenir barra lliure per fer i desfer, per damunt de tot i de tothom. Aquest clam a la desobediència col·lectiva és una pèssima iniciativa que tan sols agreujaria la tensió al voltant d’un problema sense solucions màgiques i que de cap manera es resoldrà amb mesures de pressió.

La desobediència col·lectiva és una pèssima iniciativa que agreujaria la tensió al voltant d’un problema sense solucions màgiques i que no es resoldrà amb mesures de pressió

Ens equivoquem quan posem tot el focus en els propietaris, assenyalant-los com màxims instigadors d’aquest drama social. Perquè no tots són grans tenidors o especuladors. Hi ha també molts rendistes legítims i cal respectar aquest dret a la propietat. Promoure l’impagament de les rendes alimenta la inseguretat i fomenta l’aprimament de l’oferta.

Són les administracions, les que han de liderar aquestes mesures actives que donin resposta a l'actual dèficit habitacional. I això transcendeix els límits temporals de qualsevol legislatura. Urgeix més que mai un veritable pacte de país, aplegar tots els actors que poden dir i fer, les formacions polítiques que ens representen, les empreses i els experts del sector, i deixar-se d’històries. Cal tallar l’especulació i escurçar la burocràcia que eternitza la construcció d’habitatge. I cal començar a abordar seriosament aquesta precarietat laboral que no genera condicions de vida dignes. Perquè no podem ser un país de progrés quan la nostra gent afronta l’elevat i irrefrenable encariment de la vida amb els mateixos salaris de fa deu anys.

La creixent desigualtat amenaça de retornar-nos a un escenari passat què molts crèiem superat: el domini de les elits i una colossal divisió social.