Després de la pandèmia de la covid, els problemes a les cadenes de subministraments i les tensions geopolítiques dels últims anys, la nova tendència en l'atracció d'inversió estrangera de la qual tothom va començar a parlar va ser el nearshoring. Això no vol dir cap altra cosa que traslladar la producció deslocalitzada a països més propers per evitar transports molt llargs i assegurar-se els subministraments.

A l'empara d'aquesta moda, la gran majoria d'agències d'atracció d'inversions nacionals van començar a dissenyar estratègies i destinar pressupost a guanyar visibilitat per aconseguir que aquestes empreses que deixarien la Xina s'implantessin al seu territori. Aquests últims tres anys he presenciat diverses presentacions de polítiques d'inversió tremendament optimistes sobre el creixement que tindrien les arribades d'empreses foranes per aquesta raó.

El mes passat, DHL publicava el seu Informe anual de connectivitat global. Les conclusions indiquen que tots aquests plans de nearshoring, ara per ara, semblen el conte de la lletera. La globalització es troba en un nivell rècord i no sembla que les visions negatives sobre l'impacte de les guerres i la postcovid s'hagin materialitzat. Al contrari, els números no indiquen que hi hagi regionalització del comerç global.

Únicament hi ha acostament a regions properes a Amèrica del Nord, ja que els EUA han deslocalitzat activitats a Mèxic. A més, és destacable que l'IRA (llei de reducció de la inflació), la norma que ha regat de subsidis la indústria per evitar que s'escapin del país, també concedeix aquests ajuts a inversions a Mèxic i al Canadà. Ni tan sols s'ha estès a la resta de Llatinoamèrica.

I a Europa, cap canvi. Continuem depenent de la Xina. El canvi remarcable va ser la ruptura de relacions comercials amb Rússia.

La Xina inunda de diners les seves empreses perquè conquereixin el món i els EUA publiquen l'IRA, que "paga" les seves empreses perquè no surtin del país

Tot això coincideix amb els plans d'expansió econòmica de la Xina, que vol consolidar el seu poder polític, a través de les relacions comercials. Estratègia, d'altra banda, que fa dècades que impulsa. El reforç d'aquesta política ha centrat els seus objectius a Àsia i Llatinoamèrica.

L'alentiment del creixement del PIB xinès i la guerra comercial amb els EUA s'està materialitzant en una política de subsidis per una banda i l'altra i per una guerra a l'OMC, que està bloquejada sine die. Em resulta sempre molt divertit escoltar les acusacions d'ajuts empresarials i distorsió de la competència entre ambdues potències. Mentre el govern xinès inunda de diners les seves empreses perquè conquereixin el món, els EUA publiquen l'IRA, que "paga" les seves empreses perquè no surtin del país, i guanya interès per a empreses estrangeres com a destí d'inversió. L'última versió, amb el vehicle elèctric i les renovables. Abans, amb els xips.

El més curiós de la lluita entre les dues grans potències és que continuen tenint una gran dependència comercial i econòmica entre elles. Amb les cadenes de producció deslocalitzades actuals, és molt difícil conèixer l'origen de totes les entrades necessàries per comercialitzar béns o serveis. I hi ha sectors sencers que, avui dia, només es produeixen a la Xina. Per tant, el desenganxament a mitjà termini és molt complicat.

A Europa no hem regionalitzat inversions ni intercanvis comercials. Potser hauria estat una oportunitat

I mentrestant, què fem a Europa? Doncs, una vegada més, ens hem quedat als llimbs. La Unió Europea tenia moltes restriccions respecte als ajuts d'estat que s'han aixecat parcialment. La teoria defensava que la competència justa millorava la competitivitat de les economies. Exemples com els Fons Next Generation o la possibilitat d'intervenir per rescatar empreses estratègiques haurien estat impensables fa una dècada. I part de la motivació és el context internacional d'ajuts estatals. A més, no hem regionalitzat inversions ni intercanvis comercials. Potser hauria estat una oportunitat. Però, de nou, reduir la dependència de la Xina en alguns sectors és impossible a curt termini. La pregunta aquí és si estem preparats per competir en un escenari en el qual la pugna no és igualitària i, fins i tot als sectors més innovadors, hi ha molts factors externs que distorsionen l'èxit al mercat.

De les xifres de comerç internacional es desprèn que el nearshoring, ara per ara, sembla una moda que no s'ha fet realitat. També és cert que les inversions requereixen un termini llarg per materialitzar-se, ja que suposen el desemborsament de grans quantitats. Veurem si això és un hype més o es plasma en un nou panorama comercial mundial. Només el temps ho dirà.