Amb freqüència veiem com, malgrat l’aplicació de polítiques que s’etiqueten com a progressistes, les condicions socials i econòmiques que pretenen millorar no només no canvien, sinó que en alguns casos empitjoren. I, tanmateix, s'hi continua insistint. Per què passa això? És que les polítiques han fracassat? O potser mai no van ser, en realitat, polítiques progressistes?

Un cop les observem de prop, veiem que moltes d’aquestes polítiques se centren a intervenir sobre determinats actors econòmics, amb l’objectiu de limitar els beneficis o restringir pràctiques que es consideren excessives. S’aplaudeixen sancions a multinacionals —especialment nord-americanes—, a bancs, fons d’inversió o agents que obtenen rendiments del mercat, sovint etiquetats com a “voltors” o “especuladors”. Això inclou, paradoxalment, actors com BlackRock, fons de pensions o fins i tot el fons sobirà de Noruega, considerat un dels més ètics del món.

El disseny de les polítiques progressistes no sempre parteix d’una anàlisi rigorosa del mercat o del context. Sovint neix de la ideologia

Aquestes polítiques es fonamenten sovint en la restricció o la prohibició, i es focalitzen en el control de l’oferta de serveis o productes: habitatges turístics, plataformes com Airbnb, Uber o Cabify, etc.

Ara bé, el disseny d’aquestes polítiques no sempre parteix d’una anàlisi rigorosa del mercat o del context. Sovint neix de la ideologia. Es consideren progressistes mesures com la limitació del preu del lloguer o la restricció de llicències VTC, però no pas d’altres.

La fal·làcia de la ideologia

Deia el president Truman que volia un economista manc —"a one-handed economist"— perquè sempre li responien: “On the one hand... on the other hand…”.

La broma revela una veritat essencial: en economia i, en general, en les ciències socials, els fenòmens són multifactorials. Els models teòrics són simplificacions útils, però la implementació pràctica requereix comprendre el context i la seva complexitat.

No és una qüestió d'ideologia: una política només és progressista si els seus efectes ho són

Vegem un exemple: la reserva d’un percentatge del parc d’habitatge per a ús social. A primera vista, sembla una política clarament progressista. Però el seu impacte real depèn del context:

  • Escenari 1: Si l’oferta d’habitatge és superior a la demanda, aquesta reserva pot fer baixar els preus i beneficiar les rendes més baixes. És una política progressista de resultat efectiu.
  • Escenari 2: Si l’oferta està al límit de la demanda, la reserva redueix l’oferta disponible i pot fer pujar els preus. El resultat, paradoxalment, perjudica les classes més vulnerables.
  • Escenari 3: Si hi ha una crisi d’oferta (com a moltes ciutats espanyoles), retirar habitatge del mercat empitjora encara més la situació, amb un impacte profundament regressiu.

La mateixa política pot tenir efectes oposats segons el context. I, a més, pot implementar-se de maneres molt diferents. Per exemple la reserva del 30% d’habitatge de noves construccions per a ús social es pot fer dins d’un mateix edifici, distribuir-lo per barris o convertir-lo en una aportació econòmica a l’ajuntament, una mena d’impost. Cada opció té implicacions molt diferents sobre l’equitat, la cohesió urbana i el preu de mercat resultant.

Amb els models de llenguatge actuals, és més fàcil generar escenaris per anticipar les conseqüències de cada política; aquest és avui un exercici comú a les escoles de negoci. Però cal voluntat per portar-lo al món real.

Com saber si una política és progressista?

La resposta no és la ideologia. Una política només és progressista si els seus efectes ho són. I això només es pot saber analitzant dades i situant la política en el seu context concret.

Com es pot fer? La manera més habitual és examinar les experiències passades i avaluar els possibles resultats a partir d’elles. Això és possible amb polítiques públiques sobre temes comuns arreu i amb llarga experiència. Un exemple és habitatge o mobilitat. En ambdós casos hi ha multitud d’exemples de possiblement totes les polítiques possibles que s’han implementat en multitud de casos i en poden avaluar els efectes.

Per avançar, cal un compromís de país i abandonar la divisió artificial entre polítiques progressistes i no progressistes

Què passa si la política no és tan comuna? Per exemple IA generativa, on no existeixen multitud d’exemples perquè és quelcom nou. Bé, en aquest cas, cal ser àgil. Cal poder avaluar constantment si ha funcionat o no i retirar-la o modificar-la en el cas que no funcioni.

Això, tanmateix, genera incertesa i pot espantar inversors. És per això que calen marcs reguladors intel·ligents, com no concedir llicències indefinides i preveure mecanismes de revisió. Necessitem administracions àgils, orientades a dades i amb capacitat per experimentar sense biaix ideològic. Alguns països nòrdics i asiàtics es treballa així, sovint amb avaluacions independents.

Què cal fer?

La conclusió és clara: no hi haurà polítiques realment progressistes si no superem el marc ideològic i adoptem una cultura de dades rigorosa, oberta i externa al poder polític.

Això és especialment important en àmbits amb efectes a llarg termini —habitatge, innovació, recerca o polítiques industrials— que transcendeixen els cicles electorals. Per avançar, cal un compromís de país i abandonar la divisió artificial entre polítiques progressistes i no progressistes.

No, Truman no tenia raó. Els economistes —i els científics socials— necessiten dues mans. I un cervell crític capaç de mirar més enllà de les ideologies.