Potser no és un sentiment compatit, i aquesta és la gràcia de ser en una democràcia, llibertat d’opinió i d’expressió, però pel que fa a mi, no surto de la perplexitat quan llegeixo a determinades xarxes, especialment en entorns de caràcter professional, comentaris que defensen a capa i espasa el model laboral que fins al dia d'avui havia sustentat la companyia catalana de repartiment a domicili Glovo.

Fa poc més d’una setmana, el dilluns 2 de desembre, per ser més exactes, la tecnològica de Barcelona feia públic el seu compromís de canviar de forma immediata el seu polèmic model d’entregues, passant d'operar amb una flota de missatgers autònoms a una flota d'assalariats, tal com disposa l’actual legislació laboral a l’Estat espanyol.

Curiosament, i aquí que cadascú arribi a les seves pròpies conclusions, la notícia es va produir en un moment clau per a la companyia, ni més ni menys que el dia abans de la declaració del seu fundador, Oscar Pierre, davant del jutge d'instrucció de Barcelona per un presumpte delicte contra els drets dels treballadors arran d'una denúncia de la Fiscalia, que el processa per vulnerar la coneguda llei Rider, una normativa que regula la feina dels repartidors que treballen per a plataformes digitals de “delivery”.

Però aquesta “rendició”, si és que ho volem dir d’alguna manera, no ha estat en cap cas un camí de roses. Han fet falta 205,3 milions d'euros en multes a Espanya, comptant actes de liquidació a la Seguretat Social i actes d'infracció, que afecten un total de 37.348 treballadors, i portar a judici el seu fundador. 

No ha estat en cap cas un camí de roses. Han fet falta 205,3 milions d'euros en multes a Espanya i portar a judici el seu fundador

Paradoxalment, perquè aquesta és una d’aquelles coses que per molt que m’ho expliquin no hi veig la lògica per enlloc, Glovo, juntament amb Cabify, eDreams, Idealista, Devo, Jobandtalent, Travelperk, Wallbox i Flywire, forma part d’aquest club de privilegiats que anomenem “unicorns” i que ha esdevingut el somni humit de tots els emprenedors. Empreses que ofereixen productes disruptius o serveis amb un model de negoci innovadors i que han escalat vertiginosament gràcies al suport dels inversors i a les successives rondes de finançament, per més que algunes d’elles encara avui no han demostrat ser financerament rendibles.

En molts fòrums de debat, d’aquí i d’arreu del món, Glovo s’ha presentat com un veritable cas d’estudi i tot un exemple d’èxit. I no som pocs els que, en un moment o altre, encertadament o equivocada, ens hi hem vist enlluernats. Per què, i siguem honestos, qui no s’embriaga d’orgull quan una companyia embastada a Catalunya, forjada a Catalunya, nodrida a Catalunya, del no-res travessa totes les fronteres i arriba arreu del món amb l’efervescència que ho ha fet Glovo? Jo mateixa, temps enrere, vaig fer d’altaveu en quantioses ocasions d’aquesta carrera exitosa, cegada pels grans titulars i per l’excitació del moment. I en aquest sentit vull entomar el “mea culpa”, perquè involuntàriament he alimentat un model d’empresa que com a societat hauríem d’haver qüestionat.

Afortunadament, el moment actual ens interpel·la a reflexionar sobre alguns d’aquests fonaments que vertebren certes companyies de l’anomenada nova economia i, sobretot, a plantejar-nos quina tipologia d’empreses volem promoure i captar a casa nostra, a Catalunya. I és que el cas de Glovo no és el primer, ni tampoc serà el darrer, que posa de manifest la volatilitat de l’ecosistema emergent. Avui ets un referent internacional, envejat i cobejat ençà i enllà, i l’endemà et lleves immers en una terrible i descomunal crisi legal, econòmica i reputacional.

El moment actual ens interpel·la a reflexionar sobre alguns d’aquests fonaments que vertebren la nova economia i a plantejar-nos quina tipologia d’empreses volem promoure i captar a Catalunya

Ens toca a tots fer-nos aquesta mateixa pregunta: volem seguir mesurant les empreses estrictament pel seu volum de negoci i la seva capitalització, una decisió respectable però no compartida, o volem impulsar un teixit emprenedor i empresarial que creixi i escali aportant valor econòmic, social i mediambiental? Triem l’especulació, les bombolles i els popularment coneguts “pelotazos”, o comencem a construir projectes que deixin una petjada positiva i duradora en la societat?

No tot s'hi val per obtenir beneficis. La modernitat i el progrés no poden anar lligats a la desregulació. No és admissible que amb el pretext de les noves tecnologies minorem els estàndards laborals i els drets que tant han costat de conquerir. És responsabilitat col·lectiva rebutjar aquelles iniciatives que fonamenten el seu avantatge competitiu en l'explotació i l'incompliment de la legislació vigent. Perquè el gran capital de les empreses, de totes i sense excepció, és la seva força de treball, el seu capital humà, i és sobre aquest principi que empreses i empresaris han de proveir la seva gent de les garanties i els drets que la normativa reserva a les persones subjectes al règim general de Seguretat Social.

L’experiència de Glovo, mal ens pesi a molts, no és en absolut un cas aïllat, sinó el mirall d'un model econòmic que no deixa de créixer. El veritable repte ara no és tan sols aconseguir la regularització d’aquests treballadors, que ho és, sinó garantir que aquesta vingui acompanyada de condicions laborals dignes i d'un marc regulador que prioritzi els drets de les persones per damunt dels interessos empresarials.

És aquesta la fi de l’explotació laboral? O, per contra, és un altre “pilota endavant”? Veurem.