Durant la recent cimera de Davos, de nou van sortir a la palestra els problemes d'ajustament entre demanda i oferta al mercat laboral, així com la dificultat per trobar talent a tots els països. Segons Manpower Group, en l'anàlisi que fan periòdicament sobre l'estat del mercat de treball, el 75% de les empreses entrevistades a vuit regions del món van manifestar tenir problemes per trobar empleats.

Al fil ve també l'actual discussió entre els membres de la UE per facilitar l'arribada d'immigrants de tercers països i pal·liar aquesta escassetat de mà d'obra.

Aquesta és una de les seqüeles postpandèmiques. Si bé, el fenomen és anterior al 2020, la covid va accentuar i va fer visibles els greus problemes en alguns sectors, per exemple, el sanitari. Però també el logístic i transport, la indústria, la construcció, l'hostaleria o el sector tecnològic. El que sí que és nou en alguns països és la convivència de taxes d'atur amb un nombre alt de vacants per cobrir.

Estudis i enquestes realitzats en diferents països desenvolupats coincideixen en l'opinió de la major part dels ocupadors: els costa trobar personal amb les aptituds necessàries. És a dir, costa trobar personal que, d'inici, puguin exercir perfectament la feina per a la qual seran contractats. Això significa un període més llarg en els processos de selecció, però també més temps perquè els treballadors puguin dur a terme les seves funcions a ple rendiment. Llegia un article sobre el sector tecnològic dels EUA on els principals ocupadors es queixaven que l'educació no dotava els futurs candidats d'habilitats com el pensament crític, la resolució de problemes i capacitats digitals. Els sona? Perquè a mi em recorda molt a les opinions que sento a aquest costat de l'Atlàntic.

Llavors, què significa que es contractin treballadors que inicialment no puguin comptar amb les habilitats necessàries? Que l'ocupador haurà d'invertir més en formació i el treballador tardarà més a ser plenament productiu. Realment es produeix un transvasament cada vegada més gran de la funció de capacitació al sector privat, quan hauria de ser compartida amb el sector públic, tant en el sistema educatiu, com en les institucions d'ocupació.

El diferencial de salaris explicava abans de la pandèmia molta emigració entre països, per exemple, del sud i est d'Europa cap al centre i nord. Tanmateix, l'evolució del mercat de treball de Polònia, per exemple, on molts treballadors emigrats van tornar per la covid, però s'han quedat a treballar al seu país, malgrat tenir salaris molt inferiors, demostra que som davant d'un escenari totalment diferent, on el salari no és l'única variable determinant. Tenim una població cada vegada més envellida i on els nous empleats, especialment els de la generació Z, tenen prioritats radicalment oposades, amb més motivació per tenir qualitat de vida, salut mental i amb menys rellevància del factor econòmic. Això tindrà un pes enorme en la captació de talent, però també en la negociació de les condicions de feina.

En observar el sistema universitari, em continua sorprenent, per exemple, la quantitat de diplomats de les facultats de Magisteri que continuen sortint cada curs, quan la natalitat cau dramàticament i no hi ha tants nens per educar. Tanmateix, hi ha molt poca oferta per a titulacions o àrees on el mercat i la societat ens indica que hi haurà necessitat de personal qualificat, per exemple, totes les necessitats d'una societat tremendament envellida, més sostenible i digital. També el nivell formatiu. S'ha venut que tenim les generacions més formades de la història, però moltes vegades estem confonent títols amb formació.

Qüestió similar amb els sistemes nacionals d'ocupació i el seu baix impacte al mercat laboral, tant en la qualificació d'aturats com en la intermediació entre oferta i demanda. Precisament, llegia amb interès un informe del think-tank CEPS per al Parlament Europeu on analitzava els plans per a l'ocupació finançats pels Fons Next Generation a Itàlia, Espanya i Croàcia. Remarcava que, en els dos primers casos, no s'havien identificat totes les àrees de millora dels sistemes públics d'ocupació i que, si bé algunes accions van ben encaminades, la manca d'objectius clars i un sistema d'avaluació dels resultats, no feia esperar gaires esperances sobre el seu potencial dinamitzador. És a dir, més del mateix.

Per tant, limitar la qüestió únicament a una pujada de salaris és tenir una visió molt limitada de les veritables raons i les seves conseqüències. Perquè sí, això afecta totes les economies a nivell macro. Però també ens afecten, a mi i a tots els seus veïns, ja que impossibilita des de la prestació de serveis públics de qualitat fins a la implementació de la innovació i la tecnologia. Això del canvi del model productiu, ja saben.