Fa tot just dues setmanes, Intel va anunciar que retarda la construcció de les dues plantes de fabricació de semiconductors que tenia previstes a Alemanya i Polònia. La raó: la caiguda de la demanda mundial. Ambdós projectes estaven regats amb abundants subsidis, sent l'alemany el projecte amb més finançament procedent de l'EU Chip Act.

Altres multinacionals que havien decidit aprofitar la pluja de milions per construir plantes en territori europeu també estan retardant o anul·lant els seus projectes. Els més nombrosos són els de producció de bateries elèctriques, els plans de la qual s'estan posposant o cancel·lant. Exemples n'hi ha bastants, com BMW i Volkswagen, la sueca Northvolt tant amb la seva planta a Alemanya, com en l'acord amb Galp per invertir a Portugal, Italvolt a Itàlia, Tesla a Alemanya. Molts d'ells finançats amb Fons Next Generation. Tots ells també argumenten el baix dinamisme del mercat del vehicle elèctric a Europa com a motiu de les seves decisions.

Aquests moviments em plantegen diverses preguntes, però la principal és si l'estratègia de subsidis dissenyada per la UE i els seus Estats membres per captar inversió industrial és encertada. És a dir, és suficient, al competitiu mercat de la captació d'inversions global, únicament posar un xec en blanc sobre la taula?

Tants diners públics no semblen ser la resposta per sortir del malson industrial europeu, sobretot en sectors on la demanda local cau

Els plans que s'han dissenyat tant a Brussel·les com als diferents països s'han centrat a captar projectes als sectors que s'han considerat prioritaris. Molts d'ells responen a les tendències internacionals i a la por de quedar exclosos de les cadenes de subministrament global. És cert que el COVID i les crisis logístiques posteriors van posar de manifest la dependència de les nostres economies de determinades matèries primeres i components forans. Però també és legítim pensar que, potser, en aquests plans hi hauria d'haver hagut menor intervenció política i més participació dels ecosistemes locals.

Té sentit destinar milions i milions d'euros a un PERTE per captar una multinacional fabricant de xips que es quedarà desert, malgrat els esforços ímprobes del govern espanyol, quan es podrien destinar a fomentar la competitivitat de sectors on puguem ser rellevants en l'entorn internacional? Tants diners públics no semblen ser la resposta per sortir del malson industrial europeu. Sobretot en sectors, per exemple, on la demanda local cau, o molt intensius en energia. La UE continua sent un territori poc adequat per la poca competitivitat en termes energètics i la seva dependència (encara) dels combustibles fòssils.

Però també hi ha una altra qüestió que em sembla cridanera. Arran dels retards i les cancel·lacions de projectes en alguns sectors, com les bateries elèctriques, és curiós veure com Europa compta amb nombroses investigacions i, fins i tot, patents en aquest àmbit. Tanmateix, aquest esforç investigador no es plasma en una potent estructura industrial. Això denota un altre problema evident del vell continent: la desconnexió total entre els elements del triangle del coneixement. Això és, la manca de cooperació entre acadèmia i empresa.

Europa no té una política industrial, hi ha competència entre els països membres per captar projectes

Europa no té una política industrial. Ja que sembla que l'Informe Draghi serà el full de ruta, seria convenient considerar unes directrius comunes i decisions polítiques consensuades amb l'entorn industrial. Per què dic això? Perquè en ser les decisions de captació d'inversions de cada Estat membre, el que hi ha actualment és una competència entre ells per captar projectes. Òbviament els Estats més grans parteixen amb més avantatges, en disposar de més pressupost. I aquesta fragmentació, com en altres àrees, no beneficia el territori comunitari en el seu conjunt.

Potser seria interessant replantejar-se si es pot fer marxa enrere completament en el procés de deslocalització o té més sentit posicionar-se en sectors on la indústria europea pot jugar un paper rellevant a les cadenes internacionals, no només al mercat local. De vegades sembla que la resposta política és una certa autarquia europea que ens aïlli de conflictes bèl·lics, crisis logístiques o qüestions geopolítiques. Tanmateix, aquesta inversió de diners públics servirà per solucionar el greu problema de productivitat i competitivitat de la UE? Sincerament, crec que una vegada més mirem el dit, però no la Lluna.