¿Quis custodiet ipsos custodes? Va ser el poeta satíric Juvenal qui ja fa 20 segles va pronunciar aquesta sentència que ens ha arribat fins avui. ¿Qui vigila al vigilant? La frase té moltes variants interpretatives i aprofitades, però la més general és en termes de control de la gestió pública del què administren polítics i funcionaris. La resposta ràpida en termes democràtics és que això ho fan els parlaments elegits per votació popular universal sense restriccions.

Son els mateixos que aquests dies debaten i aproven (o no) uns Pressupostos estratosfèrics que ocupen milers de planes que ningú es llegeix, ni tan sols els qui els elaboren. Inèrcies dels comptes públics centenaris  que ningú no revisa, ni analitza ni critica. Només coneixem els milers de planes que sumen o el número de bits que ocupen a un llapis de memòria.

Del que ningú o molt pocs --i anys després--, se n’ocupa és de saber que determinades quantitats pressupostades es gasten segons el previst, però si a sobre es tracte de les foteses (el lloro no menja xocolata, per si no ho sabien), encara menys.

Doncs tenim ara un fet important que, com correspon, a penes pocs mitjans de difusió pública n’han fet esment: el Congrés dels Diputats va aprovar a principis de desembre la (llegiu seguit) Ley de Institucionalización de la Evaluación de Políticas Públicas de la Administración General del Estado, (podeu respirar). Bé, ja va existir una Agència Estatal durant el govern de Zapatero, però va llanguir i desaparèixer anys després.

¿De què va? Ben senzill: que a partir de que aquesta llei voluntariosa estigui vigent, per primera vegada a España hi haurà mecanismes de control de que determinades despeses públiques, malgrat que comptin amb el suport dels pressupostos aprovats per qui calgui, seran avaluats en la seva eficiència de despesa de les polítiques públiques. Subratllo eficiència.

Llei espanyola i a la espanyola. Es crea l’Agència Estatal de Evaluación de Políticas Públicas (AEEPP). Com era previsible, posen com a referència la Airef (Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal) sense reconèixer en el text de la llei que aquesta agència es va crear a instàncies de la UE el 2013 per exigència de control a l’España governada pel PP de Rajoy quan els comptes que presentaven eren totalment irreals.

En síntesi, del què va aquesta llei es d’establir mecanismes per comprovar si allò que s’ha pressupostat no és que s’hagi fet o no, perquè ja se’n encarrega amb dilacions de fins a tres anys, sí, ¡tres!, La Intervenció de l’Estat i resta de Cuerpos del Estado. Del que va la llei, i és molt important, és de saber si aquelles despeses programades i aprovades que tenen per objectiu, sobre tot, l’atenció social als més necessitats, s’han gastat com s’havia previst. Fins aquí, correcte. Però hi ha més: saber si aquesta despesa ha tingut els efectes necessaris en els grups de població als quals anaven destinats... i com s’avaluen els seus efectes.

La nova llei respon a la concepció de sempre del què és de l’Estat i les seves competències omnímodes. Ara han descobert que han d’avaluar els efectes de determinades polítiques socials i s’hi posen a la vella manera, enviar al BOE de qui son les competències. El text és ampul·lós i digne de l’adanisme centralista. Primer, establiment d’àmbits d’anàlisi extensius que inclouen fins i tot la despoblació, la igualtat de gènere...

I alhora també malfia, i ens adverteix que aquesta nova tasca de la AEEPP no ha d’interferir en el què fan ja els Interventors, el Tribunal de Comptes, les auditories internes, etc. En aquest aspecte, es ve a dir que “cada bomber amb la seva mànega” i alerta de no trepitjar la de l’altre. Ho faran.

Tanmateix, caldrà veure com es concreta la llei i els seus instruments, perquè fet i fet és un gran pas: abans de posar un euro (ex ante) cal assegurar-se que cal fer-ho, però ara, a més s’afegeix el què faltava: ¿aquella despesa, ha complert els requisits pels quals es va dotar (ex post)?

Ja hi ha precedents

Tot i que la llei espanyola només al·ludeix a la sempre previsible frase de la “coordinación con las autonomías”, que de fet es submissió, val a dir que a Catalunya existeix des del 2008 l’Institut Ivàlua, impulsat pel Govern Maragall. Avui, a més del seu director, a Ivàlua treballen 15 professionals que fins ara han fet 180 avaluacions de polítiques bàsicament socials de la Generalitat.

El pressupost no arriba als dos milions anuals i té forma de consorci entre la conselleria d’Economia, la Diputació de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra. En el seu consell rector hi participen també el Consell del Treball Econòmic i Social de Catalunya i el Consell Interuniversitari. Vist el perfil, no costa deduir la comesa compartida: ajudar als gestors públics a seleccionar i avaluar determinades despeses públiques i informar si el que s’està gastant està ben orientat o no.

Ivàlua, quan se li sol·licita ajuda, aporta experiència i anima als diferents serveis públics a fer-se preguntes bàsiques: ¿estic responent a les necessitats? ¿Els recursos estan ben dimensionats? ¿Quines barreres em puc trobar? ¿Quin impacte tenen les nostres polítiques? Al cap i a la fi, ¿Són eficients aquestes polítiques? A partir d’això,  Ivàlua aporta l’experiència en metodologia i tipus d’avaluacions.  

Dos exemples. Primer, arran del debat sobre l’impost sobre begudes ensucrades, ¿valia la pena? ¿no hi hauria més despesa per instaurar-lo que el que es volia evitar? ¿Recaptaran menys del que ha costat de crear i gestionar l’impost? Resultat, ja fet públic: pagar l’impost és quatre vegades més beneficiós que els seus costos de recaptació. Inclou tant les despeses de l’administració fiscal com les d’etiquetatge de fabricants i distribuïdors. El que s’aporta de despesa de gestió es molt inferior als beneficis que s’obtenen en termes de millora de la salut de les persones.

Segon, potser la part més social i necessària del model d’avaluació: ¿serveixen les aportacions públiques per a la lluita contra la pobresa? A Catalunya hi ha la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), que atén a  227.000 llars en situació de pobresa severa. Pràcticament de tots els analitzats, el 98% la reben justificadament.

Hi ha però dues distorsions. Una, la existència del Ingreso Mínimo Vital (IMV) que dota l’Administració Central, a més de la RGC, que és anterior al IMV. Ambdues son compatibles però amb els límits acumulatius previsibles. La llei estatal de llarg nom no ho regula.

L’Efecte Mateu

La segona precaució és més rellevat. D’una banda que no es contempla prou bé el nombre de persones que componen una llar, i aquesta distorsió afecta l’eficiència. I de l’altra, que quan es diu que el 98% de les llars pobres reben la RGC no vol dir que la cobertura es quasi total. N’hi ha moltes més. I aquí apareix el desafiament, que en termes de ciències socials s’anomena L’efecte Mateu, terme creat per Robert Merton el 1968.

Va del passatge de l’evangeli de Mateu en el que Jesús explica la paràbola del senyor que s’ha d’absentar una temporada i reparteix entre els criats diferents quantitats de talents (moneda de plata de l’època). Uns els van fer rendir però un altre el va enterrar esperant tornar-lo a l’amo sense cap benefici. La paràbola el maleeix.

D’aquesta imatge en surt l’efecte Mateu, molt important en polítiques socials: ¿quants possibles beneficiaris no s’assabenten de l’existència d’aquests ajuts per què els desconeixen? Per això sabem que els qui cobren la RGC hi tenen dret, però es desconeix quants es en queden sense per no saber-ho. Aquí hi ha la tasca principal de les conselleries de Drets Socials i d’Economia i Hisenda. Perquè el que no han fallat son els mètodes de recerca d’Ivàlua.

El poeta Juvenal també té una sentencia memorable: “Via domus amici nunquam longa est”, el camí a casa d’un amic mai és llarg. Segles després segueix sent vigent, perquè quan es parla de mesurar (avaluar) l’eficiència de les polítiques públiques, aquestes encara tenen molt camí per recórrer.