L'escena viscuda aquest divendres al Despatx Oval de la Casa Blanca és un exemple més del rumb perillós que està prenent la política internacional sota el lideratge de Donald Trump. Davant les càmeres, a porta oberta, en un acte de despotisme calculat, Trump va humiliar públicament el president d'Ucraïna, Volodímir Zelenski, exigint-li una actitud servil i agraïda per l'ajuda que en el passat els Estats Units van prestar al seu país. La imatge de Zelenski, ferm però incòmode, aguantant el to arrogant i el menyspreu obert de Trump, és un símbol de com el president nord-americà entén les relacions internacionals: no com un espai de diàleg entre iguals, sinó com un escenari on ell és l'amo absolut, i la resta, simples figurants.

Cada acció de Trump és un test de resistència per a Europa: reaccionar o abdicar? L'incident amb Zelenski no és un fet aïllat, sinó un capítol més d'un llibre en què Trump reescriu les regles del joc a base d'humiliacions i imposicions.

Trump ja no és només un president amb impulsos autoritaris. És el líder d’un moviment global que desafia la raó, la veritat i les regles del joc democràtic

Trump ja no és només un president amb impulsos autoritaris. És el líder d’un moviment global que desafia la raó, la veritat i les regles del joc democràtic. La seva estratègia és clara: desacreditar institucions, ridiculitzar adversaris i convertir la política en un circ mediàtic on ell sempre té l’última paraula. No governa, imposa. No dialoga, brama. No dirigeix, atropella. El seu narcisisme l’ha portat a transformar el lideratge en un exercici constant d’autoadulació, convertint cada roda de premsa en una mena de reality show on ell és el protagonista absolut i el món, un simple decorat al servei del seu ego descomunal.

I com a mostra del seu tarannà grotesc, la seva darrera gesta: la difusió d’un vídeo generat amb intel·ligència artificial sobre Gaza, un despropòsit que frega la sàtira involuntària. En el seu deliri narcisista, Trump es presenta com l’únic capaç de “solucionar” el conflicte, però no amb diplomàcia i humanitat, sinó transformant Gaza en un ressort de luxe. Per a ell, la destrucció, el patiment i la crisi humanitària es poden resoldre amb camps de golf, hotels i casinos, convertint una zona devastada en el seu parc temàtic personal. És el mateix esquema de sempre: mercantilitzar el dolor, esprémer el desastre i vendre-ho tot com una gran oportunitat. Una promesa de futur que, com tot el que surt de la seva boca, no té cap fonament realista, només la paròdia d’un personatge obsessionat amb el seu propi nom en lletres fetes d’or.

Aquest vídeo no solament és indigne i impropi d’un líder mundial; és un fet inequívoc que Trump viu en una realitat paral·lela, una bombolla de grandesa artificial on els conflictes geopolítics són simples oportunitats de negoci i el sofriment humà, un decorat de fons per al seu espectacle. I mentre ell juga a l’urbanisme delirant, Europa calla. Sense condemna, sense reacció, sense lideratge.

Amb Trump a la Casa Blanca, Musk troba un aliat perfecte per imposar la seva visió ultraliberal i tecnocràtica del món

Però si Trump és un bufó perillós, Elon Musk és el tirà tecnològic que li remata l’obra. Musk ja no és el geni visionari que revolucionava la indústria. Ara és un magnat embogit pel poder, convençut que el món li pertany i que les seves empreses no han de rendir comptes a ningú. A més d’acaparar el control sobre la comunicació digital a través de X (l’antic Twitter), juga amb la intel·ligència artificial, la carrera espacial i les xarxes de satèl·lits com si fossin les peces d’un tauler de Monopoly. Amb Trump a la Casa Blanca, Musk troba un aliat perfecte per imposar la seva visió ultraliberal i tecnocràtica del món, on els governs són simples obstacles i el poder recau en les grans corporacions. Si Trump governa a cops de tuit, Musk governa a cops d’algoritme. I Europa, què fa davant d’aquesta nova realitat?

La Unió Europea es troba, un cop més, davant el seu dilema etern: liderar o resignar-se a ser una simple comparsa en l'escenari global. Fins ara, la seva resposta ha estat d’una tebior exasperant. Davant les agressions comercials, la retirada nord-americana d’acords climàtics i el menyspreu explícit de Trump per les institucions europees, la Unió Europea ha reaccionat amb declaracions moderades, gestos simbòlics i la confiança ingènua que el temps ho arreglarà tot. Però el temps no juga a favor d’Europa. Trump i Musk no respecten res que no sigui el seu propi poder, i qualsevol signe de debilitat serà aprofitat per sotmetre el continent als seus interessos.

L’error més gran que pot cometre Europa és continuar jugant amb les mateixes regles de sempre

Els aranzels del 25% sobre les importacions europees són tot just el principi. Trump vol una Europa submisa, dividida i dependent. La seva tàctica és clara: pressionar Alemanya perquè incrementi la seva despesa militar sota l’ombra d’una possible retirada de l’OTAN, forçar la Unió Europea a escollir entre els Estats Units i la Xina en matèria comercial i, sobretot, alimentar l’extrema dreta europea perquè dinamiti el projecte comunitari des de dins.

L’error més gran que pot cometre Europa és continuar jugant amb les mateixes regles de sempre, creient que el diàleg i la diplomàcia seran suficients per contenir un Trump que només entén el llenguatge de la imposició. No n’hi ha prou amb condemnes simbòliques ni amb acords comercials tímids. La Unió Europea ha de reaccionar amb contundència i prendre decisions que defineixin el seu futur com a actor global. Si Trump vol una guerra comercial, Europa ha de diversificar els seus mercats i apostar per aliances estratègiques amb Àsia i Amèrica Llatina.

I, agradi o no, cal reforçar la defensa europea. L’OTAN ja no pot ser l’únic paraigua de seguretat del continent. Cal que d’una vegada per totes Europa assumeixi la seva pròpia capacitat de dissuasió militar. I, de la mateixa manera, també és urgent que aturi l’expansió del model autoritari que Trump i Musk representen. La Unió Europea ha de ser un mur de contenció contra l’auge de líders que es consideren per damunt de la llei, dins i fora del continent.

La submissió no és tan sols una actitud, és un camí directe cap a la irrellevància política

La submissió no és tan sols una actitud, és un camí directe cap a la irrellevància política. Si Europa continua fent el paper de comparsa, acceptant sense resistència l’agenda de Trump i deixant que Musk domini les infraestructures digitals i la tecnologia crítica, el seu declivi serà inevitable. Els Estats Units han deixat clar que ja no són un aliat fiable, i la UE ha d’assumir que el món que tots coneixíem ja s’ha acabat.

L’hora de la veritat ha arribat. O Europa assumeix el lideratge i defensa amb fermesa i valentia els seus interessos, o continuarà sent una comparsa en un món dominat per egos descontrolats i poders desbocats. La història no espera, i aquesta vegada la indiferència no és una opció.