Després d'anys molt durs marcats per la pandèmia i la inflació generada per la invasió d'Ucraïna per Rússia, l'economia espanyola ha superat lleugerament el nivell de producció anterior a la pandèmia amb un fort dinamisme en la seva taxa de creixement en els últims anys, que segons totes les previsions li permetrà apropar-se al 3% real aquest any i situar-se entorn del 2,4% el proper any. El macro sembla funcionar, si bé el micro no acaba de tirar ja que el creixement de la població és una de les principals variables en què basa la seva activitat, generant un petit creixement de la renda per habitant, que, en última instància, és el que més perceben les persones.

La millora en la creació de riquesa en una economia és un element fonamental per millorar la qualitat de vida. Amb més diners es poden fer més coses, tant al sector privat com en el públic, i si s'afegeix una distribució raonable de la renda és més fàcil millorar els nivells de benestar i convivència. Com explicava en una anterior tribuna, la millora del saldo amb l'exterior és un dels principals canvis de la nostra economia, ja que permet no només evitar drenar fora una part de la renda disponible sinó augmentar la nostra amb la rebuda d'altres països.

Després de patir registres històrics molt negatius acumulant elevats dèficits de forma continuada, el saldo amb l'exterior s'ha tenyit de números positius des del 2012, la qual cosa, entre altres qüestions, ens ha permès reduir el molt elevat deute que havíem acumulat amb els inversors estrangers, sobretot, durant la bombolla immobiliària i financera. El superàvit obtingut l'any passat, 3,6% del PIB (53.900 milions d'euros), suposa un rècord històric, després d'afrontar un molt intens procés d'obertura a l'exterior (exportacions de 22% el 1995 a 39% del PIB el 2023) que supera a França i Itàlia i ens apropa a Alemanya. Aquesta evolució és positiva perquè les empreses exportadores tenen més empleats, són més productives, compten amb més capital per treballador i paguen millors salaris.

És una gran notícia que el turisme s'hagi vist superat per altres activitats amb més valor afegit en les exportacions de serveis

Fedea ha publicat recentment el molt interessant treball "L'acompliment exportador d'Espanya: claus d'un èxit", elaborat per Asier Minondo, que conté una completa anàlisi d'aquest important canvi de l'economia espanyola amb l'exterior. Entre les moltes coses que valen la pena d'aquest treball, m'agradaria destacar un canvi en l'estructura de les nostres exportacions: el saldo dels serveis no turístics s'ha convertit en un instrument rellevant en la millora de la balança de pagaments de béns i serveis.

L'economia espanyola segueix mantenint un dèficit al capítol de béns en el que juga un paper important la nostra encara dependència energètica i en béns d'equipament (-2,2% PIB). El saldo positiu al sector turístic permet compensar aquest dèficit (3,9% del PIB). Els milions de turistes que visiten Espanya permeten generar uns ingressos amb molta incidència a la producció nacional i en el saldo amb l'exterior.

La notícia és que el favorable saldo en turisme s'ha vist ajudat pel progressiu i relativament ràpid guany de protagonisme dels serveis no relacionats amb el turisme. Així, d'un saldo negatiu el 2008 hem passat a un superàvit equivalent al 2,3% del PIB el 2023, col·laborant activament a aconseguir un molt substanciós superàvit al capítol agregat de serveis (6,2% del PIB).


Aquesta millora del saldo ve explicada per la millora de les exportacions de serveis no turístics, fins al punt de superar el 2023 als turístics (97.040 vs 85.075 milions d'euros), i explicar el 54% del total d'exportacions de serveis. Dins d'elles, els serveis empresarials ocupen el primer lloc (36% del total), seguits dels serveis de telecomunicacions i informàtica i els de transport (21% cada una d'elles). Els capítols de reparació, serveis financers, propietat intel·lectual, serveis personals, construcció i assegurances completen la relació. Les necessitats i obligacions per funcionar generades pel Covid 19 no han estat alienes a l'enlairament en els últims anys.

Aquesta evolució en la qual el turisme s'ha vist superat per altres activitats amb més valor afegit en les exportacions de serveis constitueix una gran notícia perquè aquestes empreses tenen millors salaris i són menys febles davant dels canvis de demanda associats als cicles econòmics.

És necessari augmentar les empreses que consideren els mercats internacionals com una sortida per a la seva estratègia competitiva

En termes generals, exportar obliga les empreses a ser millors per vendre els seus productes en un espai d'alta competència i, amb això, solen millorar la seva productivitat i la del conjunt de l'economia. No totes les notícies són igual de bones, malgrat la millora observada en el saldo positiu amb l'exterior al sector de serveis no turístics, es constata que a Espanya només el 5% de les empreses exporten, encara que el percentatge augmenta significativament dins del sector manufacturer (22% del total). També és rellevant conèixer que les exportacions estan concentrades en un nombre reduït d'empreses, de manera que, si desapareguessin el 10% de les empreses que més exporten en un sector, Espanya perdria el seu avantatge comparatiu revelat en el 60% de les seves indústries.

Sent optimistes i veient l'ampolla mig plena, aquesta deficiència ens pot marcar el camí a seguir. És necessari augmentar les empreses que consideren els mercats internacionals com una sortida per a la seva estratègia competitiva. Millor encara si s'incorporen empreses que operen en sectors de més valor afegit, i com es demostra els serveis no turístics estan en aquesta categoria.

Aquest desig seria menys difícil de complir si aconseguíssim augmentar la dimensió mitjana de les empreses i, amb ella millorar la seva competitivitat i productivitat. Per aconseguir-ho, podria ser bastant útil eliminar les excessives barreres normatives que existeixen a nivell fiscal i laboral establertes per trams de facturació i/o treballadors, que en massa ocasions tan sols són un increment de la càrrega burocràtica que desincentiva les decisions de les empreses. Bones intencions que no compleixen els objectius pretesos i, per tant, haurien de ser instrumentades de forma diferent. En l'àmbit laboral, l'ampliació i aprofundiment de la negociació col·lectiva podria complir més i millor amb el doble objectiu de fer més sostenible l'empresa a llarg termini amb garantir ocupació més estable i amb millors condicions de treball.