On treballarem quan ja no hi hagi ocupacions? ¿Què passarà en un proper futur amb els milions d’éssers humans el treball dels quals no serà necessari per garantir ni la seva pròpia supervivència ni la del conjunt de la nostra espècie?

Davant d’aquestes formulacions en forma de pregunta molts dels que ja tenim una edat per ser considerats com a “sèniors” evoquem quins eren els nostres somnis professionals en la nostra adolescència. Probablement, igual que tants altres joves d’avui, somniàvem amb desenvolupar activitats professionals futures a través d’activitats (treball) com professor, metge, bomber o fins i tot astronauta. Havíem estat educats així i no teníem por sobre el futur. No tinc cap certesa sobre si les percepcions dels nostres adolescents i dels que ho seran aviat són i seran les mateixes. 

Després la vida, les nostres capacitats, talents i motivacions, l’entorn, les circumstàncies o la bona o mala sort ens van dur a un altre lloc. El cert és que molts de nosaltres hem dedicat les nostres vides professionals a activitats que segurament no entraven en els escenaris vitals que havíem imaginat en l’adolescència. Tanmateix, hi havia un camí, una perspectiva, un futur i un entorn social favorable al nostre desenvolupament professional. I això va ser habitual en les generacions nascudes durant el segle XX, tot i que no ho tinc tan clar per a les que ho han fet ja en el present segle. 

Molts hem dedicat la vida professional a activitats que segurament no entraven en els escenaris vitals que havíem imaginat en l’adolescència

Des de la revolució industrial el treball ha estat l’element estructural de la vida social, la font principal d’ingressos de les persones i condicionant de les cobertures socials que avui garantim quan no s’accedeix a ell o en altres situacions (malaltia i jubilació, entre altres) en les societats més desenvolupades. Forma part de la cultura social i és un element essencial de desenvolupament personal i col·lectiu, raó per la qual no podem entendre les nostres societats sense ell. Això no obstant, ja comencem a visualitzar que això no serà permanent i que és molt probable que, en un futur molt més proper del que sovint pensem, les nostres estructures socials i vitals canviïn i que el treball deixi de ser un horitzó plausible i assolible per a moltes persones. 

Tenint en compte la seva rellevància social els problemes vinculats a l’ocupació haurien de ser prioritaris en l’escala de preocupacions i ocupacions de la nostra classe política. Recordem que hi ha nombroses previsions en el sentit que gran part dels llocs de treball actuals seran directament impactats pels processos de transformació i desenvolupament de la robòtica i de la intel·ligència artificial i que moltes de les activitats que avui desenvolupem els éssers humans siguin dutes a terme, fins i tot d’una forma més eficient, per màquines. 

L’impacte a curt termini pot ser molt important. El que porta a plantejar-me si la revolució que vivim respondrà als mateixos paràmetres i dinàmiques que les precedents: impacte rellevant a curt termini i rellançament i fins i tot creixement de l’ocupació a mitjà o llarg termini. Les previsions poden ser fins i tot catastròfiques, però ningú dubta que aquest impacte serà molt més ràpid (de fet, ja estem assistint a ell) i suposarà canvis rellevants en les demandes (en termes d’habilitats i competències) que es requeriran als éssers humans. En resum: no sabem quines seran les ocupacions del futur i molt menys si n’hi haurà per a totes les persones i en quines condicions. Podem trobar desenes i desenes d’anàlisi que prediuen que el procés ocasionarà la pèrdua d’un gran volum d’ocupacions, així com un increment substancial de la desigualtat social.

A curt termini molts països viuran en situacions d’increment de la desigualtat social

El CIS ens recorda que el treball figura de forma reiterada en la llista de les cinc primeres preocupacions dels ciutadans del país. L’INE, per la seva part, confirma que un 26% de la ciutadania viu en situacions de pobresa o d’exclusió social. I al mateix temps constatem l’existència de moltes demandes que no poden ser cobertes perquè les empreses i organitzacions no aconsegueixen identificar o reclutar professionals que tinguin les competències que demanden. Un món de bojos!    

A curt termini –i com bé ha descrit de forma reiterada el World Economic Forum– molts països viuran en situacions d’increment de la desigualtat social. Entorns en què conviuran petits grups de població susceptibles d’acumular cada cop més riquesa i poder amb àmplies masses que tindran greus problemes per garantir-se la seva subsistència.

Tot això ens ha de fer plantejar-nos –més aviat que tard– les diferents opcions de repartiment del volum de treball, la creació i/o manteniment de llocs de feina que no aportin valor o altres sistemes similars, o la implantació de mesures massives de Rendes Bàsiques de caràcter més o menys universal. Un procés que hauríem d’aprofitar per redefinir completament el concepte i significat de l’activitat que avui anomenem treball i, en fer-ho, establir nous criteris per a la vida humana. No podem continuar mirant cap a un altre costat! Aquest problema no es resoldrà per si sol. 

En definitiva, és absolutament necessari que ens plantegem: En què treballarem quan una gran part del treball sigui desenvolupat per màquines? ¿Què farem per garantir una supervivència digna per part dels humans que no puguin treballar?