Estàs trencada. I no, no és una metàfora ni una exageració. És una fissura interna que s’ha anat esquerdant a poc a poc i que avui s’ha clivellat tot d’una. Perquè no ets inalterable ni feta de ferro. Perquè sota la teva aparent fortalesa, de qui pot amb tot, de qui ho aguanta tot i més, molt en el fons s’hi oculta una fragilitat que només veu qui et vol conèixer de debò.

No entens res. Perquè et diuen que ho has fet tot bé, però que alguna cosa grinyola. I et segueixes castigant. Et repasses de dalt a baix i encara ho entens menys. Perquè sempre has ajudat, sempre has col·laborat, sempre t’has esforçat a sumar i a donar la teva millor versió. Has estat rigorosa, compromesa, atenta. I no has fet per exhibir-te ni per ostentar cap protagonisme, sinó perquè és la teva manera de concebre la vida i existir. I, malgrat tot, mires el que t’envolta i et sents sola, tremendament sola. Aïllada i incomprensiblement rebutjada.

Ets coherent i inconformista. No excuses la deixadesa. I aquesta actitud, que hauria de ser valorada, sovint genera rebuig i resistència

Avui, la realitat et despulla i et fa mal. No busques el victimisme ni pretens fer llàstima a ningú. El que destrossa és el desconcert, la impotència, la incapacitat de no saber com abordar una situació que no entens i que voldries entendre, que necessites entendre. T’agradaria tenir les eines, les paraules, la mirada suficientment clara per saber com actuar, però et sents perduda en un laberint de bones intencions i resultats inesperadament cruels.

No ets perfecte, ho saps i mai has pretès ser-ho. Però ets coherent. Ho saps i n’ets perfectament conscient. Ets coherent i inconformista. No excuses la deixadesa. I aquesta actitud, que hauria de ser valorada, sovint genera rebuig i resistència. Sí, fas nosa. I no per allò que et manca sinó per tot el que dones.

Perquè el teu nivell qüestiona. Perquè la teva autoexigència incomoda. Perquè fer-ho massa bé, en determinats entorns i en determinades situacions, és percebut com una agressió. I en aquest context, no cal que diguis res. Ja només amb la teva manera de fer, remous. I el que sacseja, el que es rebel·la, massa sovint es veu amb recel i antipatia.

La teva autoexigència incomoda. Perquè fer-ho massa bé, en determinats entorns i en determinades situacions, és percebut com una agressió

Et fas mal, però et segueixes examinant. En què has fallat? Què has fet de greu que ara et sentis tan vulnerable i irrellevant? Assumeixes més del que et pertoca. I no t’espanta. Simplement, et prepares, et responsabilitzes, et compromets i ho tires endavant. I, tanmateix, reps silenci. Fredor. Indiferència. Comentaris velats. Mirades que eviten. Paraules que no arriben. Et fan sentir que t’equivoques, però no t’expliquen com ni per què. I això desgasta. Desorienta. Trenca.

Et poses en dubte, altra vegada. Et demanes si potser hauries de baixar el ritme, exigir-te menys, passar més desapercebuda. Però com et poden demanar això si no saps ser d’una altra manera? No saps fer les coses a mitges. I renunciar a ser com ets no és sinó desaparèixer.

La teva precisió es malentén com a control. La teva coherència, com a supèrbia. El teu compromís, com a arrogància. Però renunciar a ser com ets no és sinó desaparèixer

Et trenca el fet de no encaixar, no perquè no es valori la feina, sinó perquè no saben conviure amb la teva exigència. Et tornen una presència incòmoda quan només vols contribuir. I això no és culpa teva. És una estructura que premia la comoditat i castiga la consciència.

La teva precisió es malentén com a control. La teva coherència, com a supèrbia. El teu compromís, com a arrogància. Però tan sols pretens fer-ho bé. Massa bé, potser. I avui, aquesta perfecció t’ha deixat buida.

Sents la injustícia de qui ho ha intentat tot i, en lloc de reconeixement, rep distància. La tristesa de veure que l’excel·lència sovint no es premia, sinó que es penalitza

Sents la injustícia de qui ho ha intentat tot i, en lloc de reconeixement, rep distància. La tristesa de veure que l’excel·lència sovint no es premia, sinó que es penalitza. Que les empreses que proclamen valors i qualitat no sempre saben sostenir qui els encarna de debò.

Però el teu dolor és també un mirall. Perquè el teu desgast no és únicament teu: és el símptoma d’una cultura que confon la calma amb la mediocritat, i l’obediència amb professionalitat. Una cultura que expulsa —o invisibilitza— qui no s’adapta a la lògica de la inèrcia. I aquest és el talent que perdem, el talent que no sabem retenir per temor o per immobilisme.

Tu no ets dèbil, ets conseqüent. I el teu trencament és honest, és humà. I en aquesta fragilitat hi ha una força que el sistema encara no sap reconèixer: la de qui no vol renunciar a la seva manera de fer, encara que tot la convidi a cedir i a renunciar.

El teu desgast no és únicament teu: és el símptoma d’una cultura que confon la calma amb la mediocritat, i l’obediència amb professionalitat. Una cultura que expulsa qui no s’adapta a la lògica de la inèrcia

Perquè cada vegada que calla una veu exigent, perd tothom. I cada cop que una persona com tu marxa, queda un espai que ningú no sap omplir. Es perd criteri, rigor, excel·lència i futur. I s’alimenta una cultura que confon estabilitat amb conformisme.

Potser un dia això canviarà. Potser un dia ja no caldrà justificar-se per fer-ho massa bé. Però mentre aquest dia no arriba, només queda resistir. I escriure. Perquè posar paraules a aquesta realitat despullada, de vegades, és l’única manera de no morir del tot.

I cal que algú ho digui: les organitzacions que no són capaces de retenir aquest tipus de talent estan hipotecant el seu futur. Perden no tan sols persones altament qualificades, sinó també criteri, cultura i capacitat de transformació. El silenci davant l'exigència, la inacció davant la injustícia subtil, la tolerància amb la mediocritat són símptomes d'una cultura de recursos humans fràgil i conservadora.

Les organitzacions que no són capaces de retenir aquest tipus de talent estan hipotecant el seu futur. Perden no tan sols persones altament qualificades, sinó també criteri, cultura i capacitat de transformació

Les institucions que solament celebren l'eficiència quan no incomoda, que únicament valoren el compromís quan no qüestiona, promouen entorns que afavoreixen la fuga de talent, la desmotivació i la desconnexió emocional. I això no és només un problema ètic o relacional: és un problema econòmic, estratègic i de competitivitat.

No hauries de demanar perdó per ser com ets. Ni rebaixar-te per encaixar en estructures que no et saben sostenir. No ets tu qui ha de canviar per agradar, sinó el sistema qui ha d’aprendre a conviure amb la veritat de les persones que incomoden perquè s’estimen el que fan. Si això encara no passa, és que queda molta feina per fer. Però, mentrestant, resisteix. No perquè sigui fàcil, sinó perquè fer-ho massa bé no hauria de ser mai una condemna. I perquè silenciar el que ets seria molt pitjor que tot el que avui et trenca.